13 de setembre del 2011

La generació 6-4, La tenim clara!

Recordo un cop que vaig convidar a sopar a un amic i el sentit de l’hospitalitat em va portar a preparar un bon sopar acompanyat d’un bon vi. Va ser qüestió de triar i de no gastar en excés, una estoneta a la bodega, remenant per aquí i per allà fins a trobar la millor opció qualitat/preu. Per fer-ho cal paciència i una mica de coneixement.

A l’hora de sopar recordo que parlant del vi em va dir que li havia agradat, però que ell, la veritat amb una “cerveseta” era la mar de feliç.

Malgrat tot, beure cervesa també vol, certament, el seu aprenentatge. A molts els cal superar, en primera instància, l’amargor del seu gust, després un cop acostumats, ben fresqueta es fàcil de beure.

Ara, fins i tot la cervesa a molts els costa i així ha arribat la 6-4, una barreja, pel meu gust, ignominiosa, com ho pot ser el “carajillo” que és la millor manera de fer malbé el cafè i el conyac al mateix temps.

En canvi fixem-nos l`èxit comercial de la 6-4 “cervesa amb llimonada”, ensucrada agradable al paladar de molts i una bona patacada a l’organisme de tothom. Barateta i fresqueta, no cal anar a buscar-la gaire lluny, qui no gosa prendre una? Potser jo i algú altre que no s’atreveix a dir: ”què dimonis us esteu fotent!”. Últimament encara s’ha donat una volta més de cargol cap al no res i ha sortit una nova 6-4 en que la cervesa ja no té ni alcohol.

Per valorar un bon vi, com un deia, cal un aprenentatge, ple d’esforç, encara que algú no ho cregui. Anar escollint, anar triant, anar experimentant i gastar uns quants calerons. Cal dedicar-hi temps; coneixes, aprens a decantar i obviar determinats vins i a voler tastar i conèixer d’altres.

Amb la política ens passa una mica com amb la cervesa hi ha molt 6-4 “ni chicha ni limoná”, la gent no s’esforça a entendre. Cada cop costa més apreciar un bon vi perquè no n’hi ha massa on triar i ja fa temps que ens han destrossat el paladar i tots els altres sentits, com amb els polítics!

Empassar-se la “cerveseta” sense alcohol i barrejada amb aigua ensucrada, amb colorant i bombolletes aparentment no fa mal a ningú ni exigeix triar, ni fer un gran esforç econòmic, ni anar a buscar-la gaire lluny, en beu tothom! I no fas “el notes”. En definitiva, quedes bé. També triomfa el cafè amb llet descafeïnat de màquina amb llet descremada un xic tèbia, el “xupito de xirimoia” i les infusions, quan més rares millor.

La majoria si un dia són convidats a prendre un borgonya o un bon priorat no li trobaran la gràcia, si algú els posa al davant un bon conyac, pensaran que no val la pena l’esforç.

És aquesta la política que ens toca ara viure, la de la “generació 6-4”, malgrat ja ens està sortint a preu de borgonya o priorat “deluxe”, massa cara pel que ens donen. Temo, però, que ja s’han acostumat i han perdut l’esma i el gust.

Si som incapaços de fer l’esforç d’aspirar a res més elaborat, de millor qualitat i a un millor preu. La tenim clara! I per temps!

Mataró, 13 de setembre de 2011

27 de juny del 2011

No devaluem l'independentisme!

El dia 11 de setembre de 1977 més d’un milió de persones es varen manifestar demanant Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. A l’any següent, la manifestació reunia dues-centes mil persones, a l’altre any encara menys. Finalment pel desembre del 1979 es publicava un Estatut, que després s’ha demostrat que no acomplia les il•lusions que es varen generar al 1977.

Què va passar durant aquells dos anys? Doncs senzillament que es varen anar rebaixant les expectatives, la gent es va anar adaptant. Primer va ser el restabliment de la Generalitat amb el retorn de Terradellas. Es va crear un ficció de govern, amb poc contingut, però que simbòlicament “ens omplia”. A partir de llavors es va començar a negociar l’Estatut, la independència no se la plantejava pràcticament ningú. L’autonomia no deixava de ser una descentralització administrativa, amb recuperació de determinada simbologia i la creació de quotes de poder per a la incipient classe política catalana. En certa manera se’ns va dir que era el moment de fer política, que la societat estava madura i es va desmobilitzar a la gent. La ficció d’una autonomia de debò va quedar enterrada al cap de poc temps; el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, la LOAPA – Llei orgànica per a la regulació del procés autonòmic pactada entre el PSOE i la dreta espanyola- Finalment, el cafè per a tots amb l’establiment d’autonomies fins i tot on no ho havien demanat mai. Amb invent de banderes i institucions.

Tot això m’ha fet pensar en el que està passant darrerament amb l’independentisme. M’ha fet pensar què hagués passat si la mobilització a nivells d’onze de setembre del 77 s’hagués mantingut durant la negociació de l’Estatut.

Ara, el sentiment independentista en diferents àmbits ha augmentat, o potser he de dir va créixer, durant els dos darrers anys. Iniciatives polítiques com la de Reagrupament Independentista, amb la idea de la transversalitat, idea després assumida o simplement copiada per altres organitzacions. El referèndum d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009, important punt d’inflexió! La resta de consultes sobiranistes arreu, la manifestació del 10 de juliol i la consulta de Barcelona del 10 d’abril d’enguany. Però què més ha passat en el darrer mig any i escaig? Doncs dues eleccions! Amb un retrocés important de les forces que es declaren independentistes i un avenç important, però no del tot determinant, de les forces “catalanistes conformistes” , dels “del que dia passa any empeny”, un procés “semblant” al que va passar el 1978/79, el que llavors era deixeu fer els polítics que l’autonomia ho resoldrà tot, ara és “el que cal és sortir de la crisi”, sempre ens cal renunciar a anar més enllà, perquè aparentment hi ha quelcom més important a la llista d’espera. Un engany més!

Hem passat de veure més d’un milió de persones al carrer cridant independència a veure com més d’un milió vota convergència. Hem vist l’utilitarisme del vot en el sentit que molts s’han estimat més en primer lloc fer caure el tripartit i “aparcar la independència” si és que en el fons són quelcom més que “independentistes de costellada”.

600.000 vots o més favorables a les consultes independentistes que no s’han traduït en vots per als partits independentistes. Dues eleccions pel mig on l’independentisme està esdevenint quasi testimonial i no compta al govern ni als ajuntaments més importants. Ni els enemics de l’independentisme, en el seus millors somnis, podien haver esperat, desprès del 10 de juliol, que estaríem en la situació actual.

Cal que les forces independentistes facin un seriós replantejament, “que tornin als seus quarters d’hivern” i que es reorganitzin, que es renovin. Les dues batalles recents les han disminuit, les “han ferit”. Una altra “batussa” ara pot ser quasi mortal. En els propers mesos es constatarà que l’autonomisme/regionalisme no dona per més. Catalunya pot entrar en l’UVI a causa del deute, si abans no ens arrossega l’Estat espanyol. Llavors quina opció factible quedarà a part de rendir-nos? La independència s’haurà de construir, caldrà quadres, caldrà generositat, caldrà obrir les portes a tots aquells que ara estan en organitzacions que no s’atreveixen a fer el pas. Caldrà, en definitiva, que les organitzacions independentistes existents hagin generat discurs i programa, que hagin guanyat en consistència. No podem estar reinventat cada dos moments nous moviments, en aquest “ d’oca a oca i me la foto perquè em toca” a que ens aboquem amb instint autodestructiu.

Cal paciència, el crit d’ara o mai de la tardor passada ha creat frustració i ha desmotivat a molta gent. Cada atzagaiada que patim deixem gent pel camí, a vegades enfrontada entre ells. Què ens pensàvem que en tres mesos aconseguiríem la independència, qui ens ho va voler fer creure? Per què?

Ara es parla d’una nova manifestació pel proper dia 9 de juliol i em temo el pitjor, que serem menys que els indignats. Algú es deu estar fregant les mans només pensant que això pugui arribar a ser possible. Molts el 10 de juliol cridaven independència i varen votar convergència, seny i rauxa, aparelleu els mots de la manera que us sembli.

Si el dia 10 de juliol de 2011 els titulars dels mitjans són de 200.000 segons els organitzadors i 40.000 segons la guàrdia urbana, el cop pot ser brutal, ja només ens quedarà rendir-nos o “el pacte fiscal”, potser en el millor dels casos “picar molta pedra independentista” durant anys i començar de nou, si és que hi som a temps. Que no passi com al 79 després del 77 que acabem conformant-nos amb les engrunes. Compte! No devaluem l’independentisme! No escoltem els cants de sirena dels que ens diuen que ara el que cal és resoldre la crisi. Per a Catalunya la crisi, és, ha estat i serà continuar a l’Estat espanyol.

Mataró 27 de juny de 2011

25 de juny del 2011

"Els porfirogenetes"

No es tracta pas de cap insult. Fa poc vaig llegir el terme en un llibre, fa referència, o vol dir, nascuts en la porpra. De rebot m’ha fet pensar en un parell d’articles sobre els indignats escrits per la Patrícia Gabancho i l’Anna Grau al diari Ara.

http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/vidre-sang_0_503349662.html
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Indignats-dependents_0_504549558.html

Els porfirogenetes arribaven al seu càrrec pel fet d’haver nascut dins de la família que tenia el poder. Tots els reis, aquells que hereten càrrecs són, doncs, porfirogenetes.

Però heretar càrrecs també significa heretar estatuts, pel que el terme el podríem utilitzar d’una forma molt més amplia. En certa manera serien porfirogenetes tots aquells que es creuen amb determinats drets o determinat estatus pel fet d’haver nascut en un determinat, ambient, lloc, família,… etc.

Un dels detonants, n’hi ha molts altres, de les protestes d’aquests dies ha estat la percepció per part de molta gent, principalment jove, que ara, en temps de crisi, difícilment assoliran el nivell de benestar del que han gaudit els seus pares, malgrat molts d’ells no varen superar mai l’estatus d’assalariats. Actualment costa trobar feina i que aquesta sigui pagada dignament; que permeti l’accés a la vivenda i a cobrir les necessitats bàsiques en un societat moderna.

La generació dels pares dels indignats, per terme general, han estat els fills d’aquells que varen viure la postguerra. Els avis dels joves indignats varen viure els anys de la misèria, quan pràcticament no hi havia de res i se’n varen sortir com varen poder. Els seus fills, principalment a partir de finals dels 60 varen viure una època d’expansió econòmica, varen treballar des de ben joves i ja varen tenir accés al seu propi habitatge. Aconseguiren una estabilitat econòmica i això va permetre, molt més que altres coses, una transició amnèsica de la dictadura a la democràcia. Varen criar els seus fills tenint accés a molts beneficis, també d’un estat que havia avançat al llarg dels anys en els aspectes socials per als seus ciutadans.

Als nostres porfirogenetes no els va faltar quasi res, ja no tenien “memòria” de la misèria viscuda pels seus avis, si mai els ho explicaven per a ells eren tan sols “batalletes”. Han viscut amb el pares que els ho van donar tot. Ja no els calia, com a ells, començar a treballar als 14 anys, l’edat escolar cada cop se’ls anava allargant més. No tenien necessitat d’independitzar-se, perquè la comoditat de la vida amb el pares era l’assegurança que els ho garantia quasi tot.

Del que no ens vàrem adonar és que aquesta nova generació estava dilapidant els beneficis socials, el magre estatus, aconseguit amb tant esforç pels seus avis i pares. Vivien, si trobaven feina, amb sous relativament baixos que els permetien sortir cada cap de setmana perquè la casa on vivien la pagaven o l’havien pagat els pares, la llum, el gas, les factures els eren desconegudes. Independitzar-se era un esforç cada cop més gran al que no cabia enfrontar-se per part d’alguns d’ells. El seu salari, les seves necessitats, les pagava una part la seva empresa i una altra part , en espècies, els seus pares, quan no en alguns casos aquests es feien càrrec de quasi tot.

En definitiva, sempre hi havien els pares o l’Estat que en última instància ho havia de solucionar tot i garantir-ho tot. No calia esforçar-se gaire, “tant era anar al bar com a classe” al cap davall tots arribarien allà mateix, el futur semblava garantit i còmode.

I així hem arribat fins avui, quan ja dilapidat el capital aconseguit pels pares, en plena crisi econòmica no es veu cap expectativa per enlloc, ni per els “acomodats” ni per als valents que també n’hi ha. Ara toca reclamar! Lògicament es senten estafats i enganyats. A l’engany, però, hi hem contribuït tots!

No hi ha hagut un cultura de l’esforç i del sacrifici. Per això alguns pares no han tolerat, de cap de les maneres, que els seus fill es “cremessin” fent feines que ells si que havien fet. Feines que han estat ocupades per gent vinguda de fora. Sí! Aquells que alguns blasmen dient que els prenen els seus llocs de treball. Quins llocs de treball? Quins treballs? Aquells que no han volgut fer mai! Aquest també és un fenomen que es repeteix arreu de la nostra vella Europa.

Ara estan indignats i no els falten raons! Els hem enganyat! Ara però és el moment de l’esforç, de partir de sota cero. El llibre de Stéphane Hessel, “indigneu-vos” els ha servit d’inspiració ideològica o com mínim de leitmotiv, el que ara acaba d’escriure, “Comprometeu-vos” dubto que tingui tant èxit, aparentment el títol ja obliga a més i no els hem entrenat per fer-ho.

No els hem ensenyat l’esforç, ni el compromís. Hem mantingut tots plegats una ficció d’estat de benestar que cada cop menys s’aguantava per enlloc. Els hem mal acostumat. Ara, enmig de la crisi més bèstia dels darrers 80 anys hem de tornar a on ens correspon, al d’un Estat que no és pas ric i que no té recursos naturals. Un Estat que no és competitiu, un Estat que ha descarrilat i en el que molts dels que se n’han aprofitat de les circumstàncies i ens han ajudat a anar a pitjor se n’aniran “de rositas” sense que ningú els demani cap explicació. Trist però cert!

Podríem parlar dels altres “porfirogenetes”, tocats per la porpra i els déus; la nostra classe dirigent. Els nostres polítics que sota diverses “marques” han funcionat com un trust per al que les eleccions sols els legitimava la seva quota de mercat, mercat al que intenten col•locar uns productes que cada cop tenen menys èxit. Els polítics s’han allunyat de la ciutadania i, per tant, de la realitat. Nosaltres també en som responsables perquè els hem deixat fer. Ara ho pagarem tots!

És lògic que molts estiguin indignats, però que cal fer? Segurament la recepta per sortir de la crisi no serà un camí de roses. Això també algú ho ha de dir, malgrat la primera reacció sigui apedregar-lo o crucificar-lo. Per sortir de la situació actual calen sacrificis, cal plantejar-ho obertament! Ara bé, perquè aquesta petició de sacrificis sigui creïble cal demanar responsabilitats als que ens han dirigit. Cal canviar el sistema polític heretat a de l’època de la transició. Altrament, si no es fa, no ens en sortirem. Calen polítics valents que diguin a la gent la veritat, no allò que a alguns els agrada sentir i sobretot creure. Ens calen líders, encara que d’entrada ens facin plorar i no riure.

25 de juny de 2010

12 d’abril del 2011

"El Ghandi de la Ciutadella"

De debò que la vaig errar en el meu anterior post, vàrem passar un diumenge sense en Tena però és que el bon home es reservava pel dilluns.

I és clar que no es podia deixar passar l’oportunitat! Les càmeres de mig món enfocant Barcelona i ell a “casa”. Calia posar-hi remei! Doncs que millor que una “sentada” a la Ciutadella i una concentració, si-us-plau! Que no fos massa gran, que li podien robar protagonisme!

Estic convençut que conforme els guàrdies s’anaven enduen als concentrats, ell allà assegut devia de sentir-se cada cop més cofoi, llàstima que no s’enduguessin a aquell paio grossot del bigoti i el de la “cara de nen que mai no ha trencat un plat”. Quina llàstima que no es podés quedar ell sol embolcallat en un senzill llençol com si fos el Ghandi de la Ciutadella.

I pensar que hi ha gent que diu que tots hauríem d’anar a fer-li costat. Quin horror deu pensar ell; “em robaran protagonisme”. Algú creu que si hagués volgut una concentració unitària, amb molta gent no ho hagués anunciat? Almenys hagués intentat buscar complicitats més enllà de l’Espot. Després del fiasco de la plaça St. Jaume, de fa uns dies, on amb prou feines hi havia 500 persones, moltes pensant que anaven a un acte unitari i que es varen trobar en mig d’un míting de solidaritat, calia fer quelcom!

Si el dia després de la primera onada de consultes, el dia 14 de desembre del 2009, la va “liar parda”, per què no tornar-ho a intentar el 10A + 1? Que importa que, de rebot, a una gran majoria de catalans independentistes els acabi representant de la forma més freaki!

Hi ha realment necessitat de fer el que ha fet? Aconseguirà quelcom més que alguna foto al diari i la plana central del “Periòdico”? Plana del “Periodico” que serveix de munició per disparar contra els seus excompanys convergents i també, no ens enganyem, contra l’independentísme “`poc madur i irresponsable”, com diuen alguns.

Potser ens trobem davant un Ghandi i no ho sabem veure, però jo més aviat crec que ni tant sols arriba a la sola de la sabata d’en Xirinachs. No és pot ser “Ghandi” per unes hores i viure com un Rajà la resta de la teva existència. No es pot pretendre passar per l’alliberador de Catalunya quan no es fa res per la unitat dels independentistes, ans al contrari! Encara ressona en aquell vespre de final de juliol, al pub “Daily Telegraph” de Barcelona, el seu “Reagrupament no compta”; va treballar de valent perquè així fos!

Més enllà del protagonisme personal, cap més altre interès veig en el que està fent. Potser pot enredar a la gent de bona fe, als que van amb el lliri a la mà. Crec que, insisteixo, ell seria el primer en espantar-se si la seva acció fos seguida en desmesura.

M’agradaria estar equivocat, que la crida del parc de la Ciutadella fos la crida a la insurrecció d’un poble contra tot el que l’oprimeix, però probablement no ho serà! Crec que si un dia aconseguim que el poble català s’aixequi és perquè haurem trobat el veritable líder i ens haurem desfet de personatges com del que estic parlant en aquestes línies. Mentrestant, que res més ens distregui del que va passar aquest diumenge.

12 d’abril de 2011

11 d’abril del 2011

Un diumenge amb Glòria

Si m’ho haguessin jurat el passat 28 de novembre no m’ho hauria cregut. Em pensava que les consultes estaven finiquitades. Els que més les havien sabut canalitzar a favor dels seus interessos particulars ja les havien abandonat a la seva sort i tot semblava indicar que quan, al cap de quasi mig any, la gent fos citada a Barcelona tot seria un fracàs. Doncs no! No ha estat així, ha estat un èxit.

El 28 de novembre va tenir un sabor agredolç per a molts catalans. Alguns donaven per bo o molt bo que el tripartit no repetís. Altres que, malgrat tot, inclòs el 10 de juliol, veiem amb tristesa que d’independentisme havia reculat. Que l’opció independentista que defensava la proclamació unilateral de la independència, Reagrupament, havia obtingut uns resultats ben minsos i s’havia quedat sense representació parlamentaria. Els marmessors del missatge de Reagrupament, aquells que se l’havien fet seu tant sols 3 mesos abans, quan abans el menystenien, tampoc acomplien les expectatives que havien fet creure a molts dels seus “nouvinguts” seguidors.

Vistes, doncs, les perspectives una consulta a Barcelona semblava abocada al més absolut fracàs i en canvi no ha estat així. Que ha passat des del 28 de novembre? Doncs, moltes més coses que les que alguns recordem, i no fa pas tant!

48 hores després de les eleccions Convergència i Unió donaven per bo el resultat i ja es desdeia del concert econòmic. Mentre la crisi cavalcava cada dia amb més estrèpit i el nou govern de la Generalitat semblava justificar-se en les mesures per ajustar l’economia de la nostra minsa autonomia. La idea d’independència semblava quedar en segon terme. Esquerra havia perdut quasi la meitat dels seus diputats i en Laporta tant sols havia aconseguit, in extremis, al límit de l’encontre, sumar 4 diputats.

Personatges destructius com en Tena, però, ja preparaven les seves noves “malifetes”. Controlar totalment el seu grup polític i arraconar, “fins a que cridés auxili” a en Laporta. Així va ser el Congrés de Manresa, però varen fallar en els seus càlculs i la singularitat d’en Laporta els ha jugat una mala passada. Ara es troben fora de les consultes i en un segon pla polític, potser varen oblidar que li devien tot a en Laporta i no recordaven aquella vella dita “no mosseguis la mà de qui et dona els vots”, era així, oi?

Mentre en Laporta s’ha afegit a l’acord a que, a Barcelona, havien arribat Esquerra i Reagrupament. Sembla una candidatura potent a l’Ajuntament de Barcelona en Portabella, en Laporta, en Planes i companyia intentant fer anar l’independentisme a una. Mentre la consulta a Barcelona s’anava preparant i anava rebent recolzaments, l’acord Units per Barcelona creava un ambient propici, però no era, ni de bon tros, tot el mèrit seu.

El govern de la Generalitat ha anat adoptant mesures, impopulars la majoria, mentre l’estat centralista i depredador n’exigia més. A en Pujol se li acabaven els turrons i els arguments d’encaix dins d’Espanya, es pronunciava a favor de l’independentisme i votava a la consulta, el mateix feia l’Artur Mas. En Duran que s’havia “barallat” amb l’inefable Tena, traient-se els drapets al sol, s’hi oposava “perquè ell tocava de peus a terra” i es pensa que cada cop és més a prop d’enganxar mamella, espanyola, of course!
La consulta, de cop i volta, tenia la propaganda feta, els membres del govern residents a Barcelona han anat anant un a un a votar, alguns, això si, en la intimitat. S’hi han afegit multitud de persones amb més o menys ressonància, i fent més o menys remor. Els organitzadors es pessiguen i no s’ho creuen. Més de 275.000 persones han participat, i com algú d’ells ha dit “ni en el més remot dels seus somnis haguessin imaginat un resultat així”.

Ha estat un diumenge sense en Tena i amb Glòria, molta Glòria per a l’independentisme que amb un pressupost més que ajustat han aconseguit quasi el doble de participació que el senyor Hereu al seu referendum de la Diagonal en el que va enterrar, per res, una xifra escandalosa a càrrec de l’erari públic.

Els organitzadors poden estar contents, s’han estalviat algun vergonyós espectacle com el que el 14 de desembre del 2009 varen protagonitzar certs personatges als quals ara quasi ni se’ls ha vist el pel. L’independentisme pren força, les eleccions municipals són molt importants i si unes municipals ens varen portar la república ara fa 80 anys, qui no ens diu que aquestes, com a mínim, no ens poden acostar més a la nostra plena sobirania?

Com a ciutadà només em resta donar les gràcies als milers de persones que han treballat a la consulta del 10 d’abril a Barcelona.

Mataró, 11 d’abril de 2011

10 d’abril del 2011

És "tontín" dir segons què d'en Tintín

A vegades pot semblar de “tontin” dir segons què d’en Tintín. Em tremolen les cames, de riure, després de llegir el obvi, políticament correcte, progre, carrincló i estúpid article del senyor Albert Sanchez Piñol (* diari Ara del 9 d’abril) que signa com a escriptor, escriptor al que no he tingut el gust de llegir cap llibre, al contrari de les aventures d’en Tintin que formen part del meu imaginari personal.

Acusar de racista un còmic escrit a començament dels anys 30 per la forma en que es tracta a les persones de raça negra és, per a mi, el mateix que acusar d’inhumans als romans per el tracte que donaven als condemnats a mort, els quals eren devorats per les feres al circ. Per sort la humanitat progressa i progressa perquè jutgem les actituds del present, les corregim, les combatem , les condemnem i les rectifiquem. Mirar les coses del passat ens pot servir com a referent, però en tot cas les hem de jutjar situant-les en el seu context.

Titular, a propòsit d’en Tintin, l’article fent referència als negres i als nazis em sembla excessiu. No sé si les col•laboracions d’aquest senyor sovintejaran en aquest diari, però malament comencem si es paga quelcom a algú per escriure coses “tant de manual”.

Perquè en l’article es fa una sèrie d’asseveracions que com a mínim són més que discutibles. Parlar de la sola idea de prohibir, encara que entre línies no s’hi estigui d’acord, un còmic d’en Tintin, em sembla una solemne animalada.

És cert en la seva primera obra en Tintín va al país del soviets i el cert és que alguna de les caricatures que fa d’aquell règim execrable, varen resultar ser reals. Mentrestant, durant decennis, aquella ideologia va engalipar moltes persones de bona fe, però quan tot va caure, quan s’ha fet balanç del que ha significat el comunisme, i les seves puntes més criminals com el stalinisme, dels milions de morts en el seu haver, de la misèria moral en que va sumir les societats dels països on va governar, llavors és veu que Tintin al país del soviets era premonitori de la gran mentida que tot allò va significar.

Que l’Hergè era conservador? Pot ser sí! Que era catòlic i que segurament li feia basarda el comunisme? Potser tot són veritats! Que el catolicisme impregnava la societat belga d’aquells temps,? Segurament també! Que de tot allò varen néixer moviments feixistes, cert! Els rexistes d’en Leon Degrelle en podrien ésser un exemple. Però acusar veladament a l’Hergè de feixista, per l’Estel misteriós escrit al 1942 mentre Bèlgica estava ocupada pels nazis, em sembla delirant.

Parlar de resistència a Bèlgica ja em sembla caricaturesc, quan no de desinformació total. Ni tant sols durant molt temps en va haver-hi ni a França i la que va haver-hi a aquest darrer país va ser assumida pels republicans espanyols que es varen haver d’amagar a la muntanya si no volien acabar a Mauthausen, on els col•laboracionistes francesos, que la historia ha demostrat que no eren pas una minoria, enviaven als esquerranosos republicans espanyols.

Al senyor Albert Sanchez no el condemnaria a ser sospitós d’estupidesa, senzillament passaria dels seus articles, tant de bo també passés ell i, abans d’escriure algun altre sobre el tema, aprofités el temps per documentar-se i adonar-se que en la societat dels anys 30 les democràcies occidentals, les defensores de les llibertats enfront el feixisme, el nazisme i també el comunisme, tenien subjugat a mig món. Practicaven la llibertat a casa i l’opressió més racista a l’Àfrica i a Asia. Els negres, als anys 30, tenien llavis de “neumàtic” també a les molt demòcrates França i Gran Bretanya, i així ho veia molta gent de bona fe, com el més natural del món. Encara molts anys més tard a aquells pobres “negritos” de l’Àfrica els havíem de salvar guardant el paper de plata de la xocolata i el segells per al Domund. Per sort hem evolucionat, o no?

Les aventures d’en Tintín no les podem descontextualitzar, si ho fem, no pararem de fer punxa al llapis.

Mataró, 10 d’abril del 2011