31 de març de 2013

El sistema financer català (IV)

El màxim òrgan de govern de les caixes eren les Assemblees Generals, en elles s’hi trobaven representats els impositors, les entitats, les institucions, els partits polítics i els empleats. Depenent de l’origen fundacional de l’entitat variaven els percentatges. A les caixes d’origen públic, a Catalunya eren tres; Catalunya, Girona i Tarragona, la representació de les institucions públiques era més gran que a les Caixes de fundació privada; les set restants (Caixa Pensions, Caixa Penedès, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Laietana, Caixa Manresa i Caixa Manlleu).

A partir de les Assemblees Generals s’escollia el Consell d’Administració i la Comissió de Control. El Consell d’Administració, era el màxim òrgan rector del dia a dia de l’Entitat, almenys en teoria, dins del mateix podien existir diverses comissions que funcionaven assistides i “controlades” per la direcció, com la de inversions. El Consell d’Administració també podia funcionar amb una Comissió Executiva reduïda, de manera que el conjunt del Consell només es trobés un nombre determinat d’ocasions a l’any.

Al front del Consells estaven els presidents de les Caixes. Aquí, com a la resta de l’Estat, hi havia una mica de tot, des de polítics, industrials, constructors i en els darrers temps, de forma efímera, ex directors generals reciclats a presidents.

Al front d’algunes caixes, presidint els Consells d’Administració, es trobaven personalitats de un “reconegut” prestigi, en altres personatges més grisos, en la majoria dels casos amb una característica comuna, una minsa cultura financera. Si en algun cas va haver-hi algun president amb coneixements econòmics també es va demostrar, amb el temps, que havia errat de totes, totes. Malgrat això, va haver-hi qui després de deixar el càrrec va continuar pontificant als mitjans, essent entrevistat als diaris o escrivint llibres sobre els errors de les caixes com si no hagués estat conscient, sense cap tipus d’autocrítica, de la seva gestió durant molts anys al capdavant del Consell d’Administració d’una entitat.

Tots els membres dels Consells d’Administració de les caixes tenien però un denominador comú, cap d’ells, absolutament cap d’ells, s’hi jugava els seus cèntims, a diferència dels consellers dels bancs que o són ells mateixos inversors o representen a grups d’inversors/accionistes. Per altra banda, la seva estada als consells en alguns casos era molt reduïda i sense possibilitat de repetició del mandat. Per això tampoc no era gens anormal que mentre un mateix director general estava a l’entitat veies passar pel Consell 4 o 5 presidents diferents.

Els membres del Consell no tenien sou, només les dietes i despeses de desplaçament per assistència a les reunions, en alguns casos només el president tenia alguna dieta extraordinària de més que la resta de membres del Consell. Amb el temps, en algunes caixes, es va instituir la figura del president executiu amb sou.

Des dels consells es podia influir. També, malgrat els controls oficials del banc d’Espanya sobre els préstecs concedits, es podien trenar operacions creditícies amb condicions més o menys avantatjoses sense massa impediments en la seva concessió. Alguns membres del Consell, quan hi accedien, es sentien compensats per l’aparent prestigi que el càrrec els donava, permetent-los "figurar" en l'àmbit social.

Aquesta falta de professionalitat dels Consells d’Administració també va pesar com una llosa i va hipotecar el futur de les caixes. A la pràctica les direccions feien i desfeien; eren les que coneixien el funcionament de les entitats i les que decidien les inversions. Quan ja fa anys va començar la bogeria de l’expansió i el creixement descontrolat, de la que ja hem parlat, es va anar bàsicament en dues direccions a l'hora d'invertir en funció bàsicament del pes de l’entitat i dels designis dels seus dirigents.

Les caixes, la majoria, es varen embrancar en la “voragine” del “totxo”; creant fins i tot empreses promotores fins a quedar ben atrapats. Altres varen invertir en empreses “d’economia captiva”; subministradores de serveis (aigua, gas, electricitat), infraestructures (pàrkings, autopistes, transports), asseguradores i algunes altres empreses estratègiques, empreses que passi el que passi cada començament d’any, en alguns casos perquè ho autoritza i “decreta” l’administració, apugen els preus dels seus serveis; molts cops per sobre la inflació reconeguda i sempre per sobre del percentatge en que s’incrementen els salaris.

Ambdós models cada cop es varen allunyar més dels objectius fundacionals de les caixes, ambdós models cada cop estaven més lluny de la reinversió social dels estalvis dels ciutadans per permetre’ls cobrir les seves necessitats de crèdit tant a nivell particular com dels negocis d’autònoms i petits empresaris.

Aquestes caixes ara han desaparegut perquè que varen oblidar la seva funció social de servei a la ciutadania. Aquestes caixes ara han deixat sense recursos la seva obra social deixaran però també un altre buit; el servei a la clientela. Les caixes varen acostar durant decennis els serveis financers a les gents més humils a la classe treballadora, als petits estalviadors, a la gent que cobrava la seva nòmina o pensió i pagava les seves factures a les empreses subministradores bàsiques i imprescindibles; aquelles que ara tampoc es sap on rauen i que només es poden contactar per telèfon.

Les polítiques actuals de les caixes, ara convertides en bancs, estan ja foragitant i acabaran foragitant del tot al petit client, aquell al que fins fa quatre dies se l’hi oferien tot tipus de targetes i se’ls obrien múltiples comptes. Ara ja no podran anar a actualitzar la seva llibreta, a menys que es carreguin de paciència i aguantin pesades cues al mateix temps que hauran de pagar despeses de fins a 30 o 40 euros anuals, pel cap baix, per tenir la llibreta oberta i pagaran comissió per cada servei que rebin, comunicats inclosos. Això ja va passar a altres països europeus, on hi ha gent que ja no tenen cap tipus de compte en cap banc. Aviat ens haurem de preguntar als pagaments manuals dels peatges de les autopistes, si es tracta de gent amb diner negre o ciutadans/clients desnonats del sistema bancari.

Quin és el tipus de sistema financer que ha d’haver en el futur a Catalunya? Quins són els errors que cal evitar? Quin model d’entitats necessita un estat modern? Quin tipus d’entitat pot ajudar millor a la petita i mitjana empresa? Quins controls bàsics i necessaris cal establir? En parlarem, per acabar, el proper dia. ...

31 de març de 2013

24 de març de 2013

El sistema financer catala (III)

Les politiques d’objectius han estat una altre dels factors determinants de la caiguda del sistema de Caixes. Un cop desfermada l’expansió desaforada, que ja hem comentat, aquesta es va anar alimentant amb una política on en molts casos es prioritzava la l’aconseguiment de l’objectiu fixat, de la manera que fos, encara que comprometés a més curt o llarg termini el compte de resultats de l’entitat. Eren unes polítiques d’objectius de “pan para hoy y hambre para mañana”.

Algunes entitats varen voler “guanyar cos” inflant volums i obviant resultats. La mateixa inèrcia del negoci permetia, encara els darrers anys, donar uns resultats acceptables mentre s’assentaven les bases del desastre que a la llarga podia succeir i finalment ha succeït, quan s’ha passat d’una etapa d’expansió econòmica a una de contracció, amb els fonaments del negoci totalment debilitats.

La política d’objectius, com diem, era la de col•locació de productes alguns dels quals, amb el temps, cada cop varen anar essent més complexos i més difusos. Va ser una política que va deixar de banda el que s’anomena bones pràctiques bancàries. Va esser una política on als empleats se’ls va exigir capacitat comercial, obviant molts cops la capacitat professional.

Les polítiques d’objectius varen demostrar la inconsistència i la falta de coneixements sobre el negoci bancari de molts dels alts directius i també d’alguns comandaments intermedis de les entitats. Alguns d’ells ni tant sols havien viscut les crisis anteriors i la seva experiència només era una experiència de “navegació amb el vent de popa”.

Malgrat que una immensa majoria dels empleats, molts d’ells relativament joves, accedien a treballar a les entitats amb una formació teòrica i uns nivells d’estudis superiors, mancaven de experiència, sobretot la d’haver de fer front a situacions complexes i difícils com la que finalment ha estat. El nivell de professionalització “bancaria”va minvar. Ara, en plena crisi, quan més que mai es necessària una alta professionalitat per a gestionar el desastre, es nota a faltar aquella capacitat de generar confiança de l’empleat bancari. Per altra banda, en descàrrec de tots ells, hem de dir que algunes de les decisions que es varen prendre des de les mes altes instàncies de les direccions tampoc permeten gaire marge de maniobra, ni tant sols als professionals més experts, molts d’ells ara ja foragitats del sistema per les reestructuracions de les plantilles dutes a terme els darrers anys.

La col•locació de productes a la clientela cada cop més opacs a l’enteniment, tant del client com en molts casos del col•locador, han portat a greus situacions a moltes famílies. Mentre tot anava bé, qui havia de pensar que les caixes podien caure? I si les caixes no podien caure , quina por havia en adquirir productes com les preferents emesos amb la garantia de les pròpies entitats? Si mai algú podia pensar que alguna entitat entrés en dificultats, no seria rescatada per una altra i aquesta faria front als compromisos adquirits? Finalment, no ha estat una caixa la que ha entrat en dificultats sinó una gran part del sistema.

Com a conseqüència de tot plegat, el treballador bancari ha perdut credibilitat malgrat ha de continuar essent el que faci front a les ires més que justificades dels clients. Molts dels alts directius responsables de les polítiques portades a terme al llarg de molts anys ja no hi són, han “fugit” i, menys en comptades excepcions, és molt poc probable que no hagin de fer front a les seves responsabilitats.

Les polítiques d’objectius dissenyades pels alts directius, que en molts casos ja no hi són, varen portar a les entitats ha assumir uns grans riscos i de retruc també a fer-los assumir a la clientela. Es varen concedir préstecs que mai no s’haurien d’haver concedit. Es varen fer inversions que mai s’haurien d’haver fet. Es va entrar en simbiosi amb promotors, es varen crear promotores amb participació de les entitats. Es va comprar sol especulant amb futures requalificacions, que quan tot s’ha aturat, ara resulta l’actiu menys realitzable del balanç de les entitats; durant anys i panys continuaran essent erms amb un valor infinitament per sota del preu que es va pagar.

Ara ens troben amb milers i milers de pisos, construïts o a mig construir, amb un valor de mercat molt inferior al preu de taxació i sense demanda, ja que la majoria de la població no té diners i l’accés al crèdit està molt limitat . Les taxacions va ser un altre dels envolats que es varen organitzar. Les empreses de taxació, aparentment pressionades per la situació i també empeses, en algun cas, per les entitats o simplement "relacionades" amb elles, varen inflar, en molts casos, les taxacions. Perquè, entre els objectius de les entitats hi havia el de la col•locació d’actius per continuar fent créixer el negoci. Els bancs, les caixes concretament, són responsables de que s’inflés la bombolla immobiliària i del seu conseqüent esclat.

Les direccions de les caixes són responsables d’haver endeutat a les seves entitats al concedir préstecs per sobre de les possibilitats que els permetia l’estalvi corrent captat dels impositors. Es varen donar préstecs fins a 35 anys o més gràcies a inversions fetes per majoristes estrangers a molts més curt termini. Durant tots aquests anys, a partir del 2007, s’ha fet difícil renovar aquestes inversions. Els balanços de les entitats ho han patit seriosament.

Malgrat els ajuts públics que han rebut moltes entitats el crèdit no flueix, ni fluirà durant força temps perquè no s’ha recuperat encara el gruix dels préstecs concedits, la morositat creixent ho dificulta. Mentre s’han de tornar una part de les inversions rebudes dels majoristes, que vencen, tal com hem dit, a molt més curt termini. Algunes entitats sense els ajuts haguessin crebat, el sistema es podria haver enfonsant. Amb els ajuts s’ha assegurat, com a mínim, una part important dels estalvis dels clients, però no tots. Aquells que es varen situar en productes que tenien la consideració, per a les entitats, de capital propi, preferents i subordinades, s’hauran perdut en part irremissiblement. Mai s’havia d’haver permès que fossin els petits estalviadors, que amb el reclam d’uns interessos més elevats, assumissin el risc que suposava incrementar “el capital” de les entitats. Capital més que necessari, sobretot en els darrers anys, per fer front als coeficients de garantia exigits legalment per continuar ampliant els préstecs que trontollaven en espera que la situació econòmica millorés miraculosament, els mercats s’animessin i es tornessin a vendre immobles.

Tot això va passar mentre el Banc d’Espanya, el seus alts directius, no feien res per aturar-ho i per posar-hi remei. Aquesta crisi bancària ha tingut uns responsables molt clars, que no s’entabani a ningú! Ha fallat el regulador, han fallat els governs centrals i autonòmic. Les direccions de les entitats han fet i desfet de la manera més irresponsable al marge d’uns consells d’administració incapaços i ignorants, en la seva majoria, dels ressorts del negoci bancari. De com funcionaven aquest consells i de les implicacions de les administracions en els mateixos també en parlarem ...

....

24 de març de 2013

16 de març de 2013

El sistema financer català (II)

El sistema català de caixes, el mateix que el del conjunt de l’Estat, va entrar en dificultats a partir de la segona meitat del primer decenni d’aquest segle. Va coincidir amb el començament de la crisi de les ”subprime” als Estats Units a l’estiu del 2007. Malgrat tot, el sistema ja donava alguns símptomes d’alarma, com a mínim d’esgotament, des de feia quasi un parell d’anys.

Si bé algunes entitats varen començar a restringir les seves inversions abans del 2007 d’altres varen continuar amb el mateix ritme fins ben avançat el 2008 o principis del 2009.

Les causes de l’ensulsiada del sistema de caixes són múltiples. Des d’aquelles que podem atribuir a la manca de control per part del Regulador, en aquest cas el Banc d’Espanya, més pendent, per part dels seus governadors, de decisions polítiques que de decisions purament tècniques relacionades amb la supervisió. Ara anys després veu la llum un escrit adreçat pels seus inspectors el 2005 advertint al Govern, concretament al vicepresident econòmic del moment Pedro Solbes, que des de la direcció del Banc d’Espanya no feien cas als seus advertiments, que des del Govern, malgrat aquell escrit, també varen menystenir.

Va fallar, doncs, el Banc d’Espanya, va fallar el Govern Central, també varen fallar els governs autonòmics, en el cas de Catalunya la Generalitat, que no va tenir prous mitjans o prou decisió política per intervenir. També encara que aparentment no varen fallar, ja que no tenien missió inspectora ni “tuteladora”, hi ha responsabilitat per part del ens locals, Ajuntaments i Consells Comarcals, que asseien els seus representants als Consells d’Administració de les Caixes.

Les direccions de la majoria de les caixes greument afectades per la crisi han estat els principals i més directes responsables, ja que la seva actuació al llarg dels anys va acabar essent determinant; les seves polítiques d’objectius, les seves agosarades inversions i el seu desig il•limitat d’expansió varen portar les caixes, en alguns casos, quasi fins a la fallida. Alguns varen actuar com a veritables cacics i varen comprometre el futur de les caixes per haver acabat invertint en actius més del que era raonable i prudent invertir en base al total dels passius que es disposaven i de les reserves disponibles per fer front als coeficients de garantia legalment exigits.

Alguns dels membres de les direccions varen estar més pendents de la salvaguarda dels seus interessos particulars, de les seves condicions particulars, d’assegurar-se el seu futur i també del seu protagonisme, que no pas de dirigir les entitats. Entitats que feia temps que semblava que anaven "vent en popa", a les que res ni ningú semblava que podés enfonsar.

La bombolla immobiliària ha estat la malaltia terminal, però “el pacient” ja feia temps que tenia altres xacres com l’expansió desmesurada i una política d’objectius que va primar “als venedors” bandejant a la gent d’ofici i coneixedora del món bancari. Tot això va redundar en una falta de professionalitat que a la llarga també ha estat nefasta. Mentre hi havia vaques grasses tot s’aguantava darrera un somriure i una encaixada de mans. Quan ha arribat l’hora de la crisi molts “executius” s’han desfet com la cera al foc, incapaços, en algun cas, d’entendre l’abast de la situació i les conseqüències de tot plegat per a molts clients , per a ells mateixos i pels empleats a les seves ordres.

Podem començar a parlat de cada un d’aquest elements que han afectat a les caixes. Podem començar parlant de la seva expansió. Fins a la segona meitat de la dècada del 70 el segle passat les caixes, concretament les catalanes, ocupaven un territori més o menys definit, a excepció de la Caixa de Pensions que era arreu. Les demés entitats, malgrat que en aquells anys ja havia començat l’expansió, tenien poques coincidències territorials exceptuant algun cas molt concret. Fins a aquell moment s’havia respectat un principi, no escrit, pel que cap caixa anava on una altra tenia la seva seu central. Tot això va començar a canviar gradualment a partir de finals dels setanta, les caixes petites es varen establir a Barcelona, la Caixa Pensions arreu, i amb el temps tothom a tots els llocs, els de Sabadell a Mataró, el de Mataró a Tarragona i els de Manresa a Mataró. Després es va anar a Madrid, aquí varen venir gallecs, andalusos, bascos, castellans ..., però això no va ser encara determinant. El que ha estat determinant ha estat la proliferació de sucursals una enganxada a l’altra. Fins a convertir els centres de les ciutats en aparadors bancaris el que va obligar a alguns ajuntaments a limitar l’establiment en determinats llocs per a evitar deserts comercials per les tardes i els dissabtes.

Ja es veia que aquesta expansió forassenyada era un mal símptoma, un símptoma molt preocupant. Havia poblacions en que el rati habitants/sucursal en prou feines arribava a cent persones. Algunes entitats establien les seves sucursals, en plena època del boom immobiliari ara fa pocs anys, a redós dels promotors immobiliaris. S’aprofitava els baixos d’una promoció d’habitatges finançada per la caixa de torn i a continuació “s’escrivia un conte de la lletera”; aquella sucursal gestionaria les subrogacions de la divisió de la hipoteca feta al promotor per a cada un dels compradors i suposadament els donaria serveis, creient que tots ells religiosament treballarien amb l’entitat. Tot això no passava enlloc més d’Europa. On encara sobreviuen les caixes, a Alemanya, a cap caixa l’hi ha estat mai permès, per exemple, sortir del seu territori; del seu Land.

Ara, amb la caiguda del sistema, s’estan tancat sucursals i se’n tancaran moltes més, algun propietari de local que havia pensat que li havia tocat la rifa, llogant-lo a un banc o una caixa, ara es troba amb un local buit que difícilment podrà tornar a llogar. No feien falta tantes sucursals, ara encara fan menys falta, en un moment en que s’està incentivant, via condonació de comissions, que els clients s’ho facin quasi tot ells per internet.

Possiblement en un futur proper els gestors de les sucursals sols prestaran atenció directa als clients “importants”, es foragitarà del sistema bancari a la gent humil. Ara ja no serà tan fàcil anar amb la cartera plena de targetes que tothom oferia de franc, ni obrir infinitat de comptes a diferents bancs amb “quatre rals” de saldo; les comissions de manteniment seran lo suficientment dissuasives. Això ja ha passat al altres països on varen desaparèixer les caixes que era la banca de proximitat per a molts. També en parlarem. ...


16 de març de 2013


10 de març de 2013

El sistema financer català (I)

En els propers mesos es viuran a Catalunya els darrers moviments respecte de les entitats que conformen, més ben dit hauríem de dir conformaven, el que molts anomenaven el seu sistema financer o simplement el sistema català de caixes.

Catalunya es va submergir a la crisi a partir del 2007 amb 10 entitats financeres, nominalment sota la tutela de la Generalitat. En aquest moments només en queda una, encara que realment ha traslladat tot el seu negoci financer a Caixabank, que és i actua com un banc. Les Caixes, per tant, tal com les coneixíem han desaparegut a Catalunya.

Va ser durant el darrer mandant del darrer govern tripartit que es va haver d’afrontar la crisi. “No volem perdre cap llençol a la bugada”, Castells, aleshores Conseller d’Economia de la Generalitat, “dixit”. Realment la crisi, tal com un tsunami, s’acostava per arrasar-les. La capacitat de la Generalitat, dels responsables del departament d’economia, per fer-hi front era pràcticament nul•la com nul•la havia estat la seva capacitat per controlar les Caixes, en això havien estat parells al Banc d’Espanya dels Caruana i MAFO i al mateix Govern Central. Tots plegats dormien la migdiada en un ambient generalitzat i desmesurat d’eufòria econòmica.

Però el sistema feia temps, anys, que trontollava. A Catalunya havia deu caixes, tres de fundació pública (Catalunya, Tarragona i Girona) i set de fundació privada; La Caixa, Penedès, Sabadell, Terrassa, Laietana, Manresa i Manlleu. A partir de la primavera del 2009 varen començar les especulacions sobre les fusions més factibles. El mateix passava a la resta d’Espanya.

En un primer moment semblava lògica una “entente” entre les caixes de fundació pública, Catalunya, Tarragona i Girona, de la que la darrera ben aviat es va desmarcar. Al poc temps es feia públic un acord entre Terrassa, Sabadell i Manlleu; les dues primeres compartien territori i duplicitat de xarxa d'oficines, a aquest acord, que després va constituir Unnim, s’hi va afegir Girona que després se’n va desmarcar per acabar rescatada o més ben dit deglutida per la Caixa de Pensions. La tardor d’aquell mateix 2009 Penedès i Laietana varen iniciar el procés d’unió que ben aviat va avortar. Catalunya i Tarragona, varen afegir Manresa, que era de fundació privada, per l’efecte “arrastre” del director de Catalunya que poc abans havia estat director de Manresa.

A Principi del 2010 quedaven desaparellades, buscant promesa, Penedès i Laietana. La Generalitat no renunciava a que no quedessin sota la seva tutela, “intenció beatífica”, ja que no tenien un poder real per fer-ho possible. Penedès va iniciar contactes amb Caja Murcia, Sa Nostra de Balears i Caja Granada que donarien lloc al "Banco Mare Nostrum" amb seu institucional a Madrid. En un primer moment, per recursos i grandària en nombre sucursals, semblava que Penedès havia de liderar el banc, però al final va ser liderat per Caja Murcia quelcom més petita però amb una molt més destacada posició de solvència, molt menys afectada per “la febre del totxo”.

Quedava Laietana, que manifestava el seu desig d’independència, considerant que es creia viable per continuar sola. Just abans de l’estiu va arribar a un acord amb Cajamadrid i quatre caixes més (Avila, Segovia, Canàries i Rioja) a las que el Banc d’Espanya va fer afegir la Bancaixa de Valencia. Estem parlant del gegant amb peus de fang que coneixem per Bankia que ara es veu sotmés a un aprimament forçós, si fa no fa el mateix aprimament a que en diferents mesures s’està sotmetent el conjunt de les entitats financeres que mostren, totes elles, més o menys dificultats.

Fins aquí el relat succint i cronològic dels fets produïts entre el 2007 i 2010 que han portat a l’ensulsiada del que anomenaven sistema català de Caixes. Des de llavors, en aquests darrers tres anys, s’ha produït un seguit de conseqüències nefastes que han afectat a milers de petits estalviadors, a moltes empreses que han quedat sense disponibilitat creditícia i a la pèrdua, a conseqüència dels expedients de regulació ocupacional, de milers de llocs de treball tant sols a Catalunya. Efectes laborals agreujats ens els darrers temps per la Reforma laboral. Alguna entitat, que encara perviu nacionalitzada, haurà de fer front a noves reduccions de personal que poden ser dramàtiques, com dramàtiques estant sent i en seran els efectes per a milers de clients.

Com a partir d’un model d’èxit, que era el que representaven les caixes, s’ha arribat a aquesta situació? S’han fet múltiples anàlisis més o menys encertats, però la resposta cal buscar-la en el que s’anomena “la gobernanza” de les Caixes. Qui decidia i Per què? Quina responsabilitat han tingut els Governs, Central i Autonòmics, el Banc d’Espanya, els Consells d’Administració, les Direccions que, en general i principalment en els cas de les Caixes de fundació privada, feien i desfeien sense cap tipus de control. Tot això amb el beneplàcit de les administracions que no veien o no volien veure res. També hi tenen molt a veure, en el cas de Catalunya, els Ajuntaments i els Consells Comarcals que asseien als Consells d’Administració els seus representants.

L’obra social de les Caixes que havia fet un important paper social està pràcticament “finiquitada”. Intenta sobreviure en unes fundacions hereves d’algunes caixes i que possiblement no tindran en el futur fonts de finançament regular. Molts serveis que es prestaven s’han deixat o és deixaran de prestar.

Es demanaran responsabilitats? Ara comencem a veure encausats als directius d’alguna caixa que es van pensar que aquesta era el seu “cortijo”. Però molts sembla que es puguin arribar a deslliurar de les seves responsabilitats. Mentre la batalla es trasllada als taulells de moltes oficines on combaten entre ells les víctimes; els que han perdut els seus diners i els que han perdut o perdran condicions laborals o més directament els seus llocs de treball.

Moltes preguntes, algunes es poden anar contestant, altres ja s’anirà veient. Aquest post avui ja no té més espai per a continuar explicant. Però encara hi ha molt a dir ...

10 de març de 2013

3 de març de 2013

Aviat farà un any de la Reforma Laboral

Aviat farà un any que es va aprovar la reforma laboral i contra el que preveia el Govern, contra el que preveien innocentment a Europa, o això tots plegats ens volien fer creure, aquesta reforma no ha donat els fruits que s’esperaven. Senzillament perquè no els podia donar.

Va ser una reforma laboral promoguda pel govern del PP, aprovada també amb els vots a favor del CiU. Una reforma a la que s’hi varen oposar els sindicats i els treballadors en general, tant els que varen seguir les accions convocades com els que no les van seguir. Tots en general, tots la varen veure a venir amb por. La Realitat ha estat però més terrible.

La Reforma laboral no ha acomplert de ni bon tros els seus pretesos objectius, que és que algú esperava el contrari? Que és que algú encara no coneix el país i les seves gents? Potser era un reforma laboral que aplicada en un país mes “calvinista” hagués donat el seu fruit, hagués animat la contractació. Però, en aquest? Que cada dia està més desnonat, Déu meu Senyor!

Una reforma laboral que preveu supòsits “estrafolaris” per un país de trampes com és el nostre. Un país on les corruptes sembla que formen part del codi genètic social, un país, de corruptors i corromputs, en el que es crea la sensació generalitzada que qui no és corrupte és per que no pot. En aquest país estrafolari, dieu Estat si us voleu sentir més còmodes, no hi ha lloc per a una Llei com aquesta que ha permès moltes coses, menys el que es suposava que era el seu objectiu; “animar el mercat de treball”.

L’atur en aquest darrer any no ha deixat de créixer. Ara ja no és un atur estructural, que malgrat tot era excessivament alt comparat amb altres països. Ara és un atur alt, molt alt i de debò, que ens ha fet aterrar al trist món de la realitat on vivim. Una país que com una ventafocs qualsevol va arribar a l’hora en que la carrossa se li va convertir en carbassa.

Un país de pandereta, de carbassa i ratolins i de sabates de vidre perdudes que mai ningú trobarà. Doncs en aquest país van i aproven una reforma laboral que preveu que una empresa que cregui que pot arribar a tenir pèrdues, la pugui aplicar. Tot això en un país on ningú controla ni contrasta res de debò, amb una important economia submergida, diner negre i vergonyants amnisties fiscals. També preveu la reforma la seva aplicació per causes organitzatives. És a dir, una empresa amb beneficis, que gira i ven el seu producte amb normalitat i que té un ampli mercat, es venuda a una multinacional i aquesta la pot deslocalitzar per causes organitzatives. Quan dic deslocalitzar no vull dir gaire lluny, tan sols traslladar i centralitzar la seva administració a Madrid.

En un país amb greus dèficits en el transport públic, en un país on el preu de la vivenda després de tocar sostre ara es invendible i continua essent incomprable per a la majoria, més ara que el crèdit no flueix – és aquest un ampli tema, per un altre dia - . Un país, amb unes estructures econòmiques i socials completament diferenciades d’altres que es prenen com a model per fer determinades lleis com aquesta. Un país on s’aplica, en el millor dels casos si l’empresa no tanca, una mobilitat laboral inviable per a molts treballadors de famílies on tots dos treballen. Que han de fer? Separar-se? Renunciar a l’altra feina? Viure amb molt menys? O passar-se el dia a les carreteres o als rodalies? Que en el cas de Catalunya són mortals algunes de les seves infraestructures i decimonònics alguns del seus serveis de transport públic.

Ha estat una reforma laboral que només ha beneficiat a les grans empreses i corporacions. S’han pogut permetre el luxe de fer reduccions de plantilla a més bon preu. També ha servit a algun emprenedor/empresari pocavergonya que ha aprofitat per vendre el que tenia i liquidar a preu de saldo. És una reforma que en cap cas ajuda al petit empresari que vol continuar treballant, perquè aquesta reforma no s’ha fet pensant en les seves necessitats, com cap de les mesures econòmiques, que imposades des de Madrid, afecten al teixit de les nostres petites i mitjanes empreses.

Un any després la reforma laboral ha fet estralls, estralls que cal afegir als que està comportant la crisi i la sensació generalitzada de viure en un país de pillets. Estem arribant a una situació en la que qualsevol persona amb dos dits de seny s’hauria d’adonar que cal prendre determinacions de forma immediata o seran els fets els que crearan l’ocasió perquè els oportunistes, que ara surten com bolets, facin de les seves. De la historia hauríem d’aprendre que en temps convulsos hi ha greus daltabaixos. La reforma laboral ha contribuït en gran mesura a aquesta convulsió, que ningú s’enganyi i que tothom vagi amb molt de compte. No fa gaires dies en Ferran Saez deia en un article a l’ARA: “els corruptes fan fàstic, però els oportunistes fan por”.

3 de març de 2013