25 de juliol de 2012

La humiliació

Sempre havia pensat que des de l’Estat espanyol s’acabaria escanyant la gallina dels ous d’or. Després, un cop escanyada, sorgirien els problemes. Doncs bé, ha arribat el moment! Ara ja està ben agafada pel coll i amb respiració assistida. No l’han acabat de matar, però si que necessita imperiosament que li treguin les grapes del damunt.

És humiliant! Els catalans, però, som els màxims responsables d’haver arribat a aquesta situació. Fins a la transició, mai no se’ns havia espoliat tant com ens ho han fet aquests darrers 35 anys. Mai havien marxat tants cèntims de Catalunya. Mai se’ns havia, via centralització empresarial, despullat de tan teixit industrial. La majoria d’empreses, les grans, es “traslladen” a Madrid. Milers de catalans van cada dia a Madrid a rendir “pleitesia”, al mateix temps que engreixen el seu producte interior brut, via coses tant trivials com taxis, bars, cafeteries, restaurants i fins i tot espectacles que viuen principalment del personal transeünt.

Avui en els mitjans espanyols hem de veure, en grans titulars, “Catalunya rescatada”. “Catalunya la comunitat més endeutada”. Comentaris que apunten a que els dispendis de les comunitats autònomes, la catalana la primera, són els causants de la poca credibilitat d’Espanya a l’estranger. Que el senyor Rajoy no sap tallar les ales a les autonomies, que cal reconduir-ho tot, etc.etc.etc. En definitiva: Si estem malament és culpa de les autonomies i a la “pol position” dels culpables es troba Catalunya. Som el boc expiatori i molts ho creuen, a casa nostra també!

Som els causants de l’ensulsiada d’Espanya a ulls de la majoria dels ciutadans espanyols, això no em preocuparia, el que si que em preocupa és que també ho siguem a ulls de la majoria dels països europeus. Avui veia un acudit de la premsa anglesa on es veia dos turistes passejant davant la Sagrada Família deia que “El temple no està acabat però que Catalunya si”.

A Europa no saben qui som! No ens enganyem! S’imposa la lògica del estats. En un moment de debilitat de les estructures de la Unió Europea el que menys es vol des d’aquesta és un conflicte intern. Francament ho tenim malament si la majoria de la representació política dels ciutadans de Catalunya no pren un determinació i aquesta ara ja només pot anar en una única direcció.

Com hem arribat a aquesta situació? Què ho ha fet possible? Ningú ho veia a venir? I Tant que es veia a venir! Però les veus que parlaven que Catalunya, la Generalitat, estava al llindar de la intervenció, varen ser silenciades ara fa dos anys. També certament no era el missatge que la majoria de la gent volia sentir. La majoria, encara no fa dos anys, no era conscient de la consistència de la crisi actual, potser, fins i tot, ara no ho acaben de veure o de voler-ho veure.

Ara toca humiliar Catalunya. Ara toca la humiliació! Desprès d’haver-nos espoliat sistemàticament ara ens humilien. Ara després de decennis d’espoli fiscal que en els anys de bonança era de més de 20.000 milions d’euros, ara es parla tant sols de 16.000. Feu números! Compteu per 35 anys, amb preus d’avui, us fareu una idea de l’abast de la tragèdia.

Ens trobem amb una comunitat encara potencialment rica, Catalunya, que malgrat tot conserva encara part de la seva capacitat productiva. Ens trobem amb un comunitat amb un deute de 42.000 milions, dos anys i mig d’espoli o el que seria el mateix una cinquena part del seu producte interior brut. Ens trobem amb una comunitat que després d’anys i anys de deixar que li xuclessin la mamella es troba exhausta. Ens trobem amb una comunitat que ha hagut d’endeutar-se per poder donar un serveis als seus ciutadans, en molts casos per sota d’altres comunitats amb les balances fiscals favorables gracies al que ens treien a Catalunya. Ens trobem amb una comunitat que, per sobreviure, ha de deixar de ser-ho per convertir-se en un Estat.

Ara, com vulgarment es diu, els catalans som els cornuts i hem pagat el beure. Ens hem endeutat, perquè ens podessin continuar espoliant, així de senzill! Catalunya, era, és malgrat tot, solvent. L’Estat espanyol, com un pedra lligada al coll, ens arrossega al fons de l’abisme. Un Estat en fallida amb la suficient habilitat per fer creure, a quasi tothom, que la pedra al coll som nosaltres.

25 de juliol de 2012

1 de juliol de 2012

Economia captiva

Aquests dies, arran de les protestes als peatges, s’ha publicat un informe elaborat pel Cercle Català de Negocis sobre els guanys d’Abertis, empresa participada per “la Caixa” o “Caixabanc”, com més us estimeu.

Fa uns dies en una article de premsa el periodista ens feia notar que de les cinc grans entitats bancàries existents ara a l’Estat Espanyol, dues eren catalanes, l’abans esmentada i el Banc de Sabadell. L’article ho deia en un to positiu que no m’atreveixo a qualificar de triomfalista, però quasi.

Ara “Caixabanc”, amb la integració de Banca Cívica, aprovada dimarts 26 de juny, sense gaire soroll, per la junta d’accionistes, s’ha convertit en la entitat líder del “mercat espanyol” , essent la primera entitat bancària espanyola per import d’actius.

Tot plegat m’havia fet recordar un llibre publicat a finals del 2005, encara en plena eufòria econòmica, que sota el llarg títol “Defensa del petit comerç i crítica de la Caixa” havia escrit Francesc Sanuy que havia estat Conseller de Comerç, Consum i Turisme, en un dels governs de Jordi Pujol.

Després d’aquell llibre, vaig suposar que en Francesc Sanuy havia obtingut “pingües” beneficis que li havien permès retirar-se a una illa paradisíaca a descansar, ja que mai més vaig saber res d’ell. Sortosament, aquesta setmana, he comprovat que entre els llibres més venuts de no ficció sortia un d’en Francesc Sanuy titulat “Capitalisme Cibeles”, cosa que m’ha alegrat. Crec que ens farà passar una estona de lectura força interessant.

No sé si la seva crítica a “La Caixa” el va condemnar a l’ostracisme, però si hagués estat així, no fora d’estranyar atès el poder que atresora aquesta entitat i lo malament que es paeixen les crítiques, quan aquestes són fonamentades.

Fa quasi set anys en Francesc Sanuy ens venia a dir que un ciutadà de Catalunya des de que s’aixeca al mati, fins que se’n va a dormir, no deixa de engreixar els beneficis de les empreses participades per aquella entitat. Veiem: el protagonista de la història dormia en un pis d’una immobiliària propietat de “la Caixa”, quan es llevava encenia el llum, d’una empresa participada per “La Caixa”, quan prenia la primera dutxa l’empresa de subministrament d’aigua també era propietat de..., el gas que l’escalfava tres quarts del mateix. Sortia de casa i anava a buscar el cotxe al pàrquing Saba també propietat de “la Caixa”, passava per una benzinera Repsol a carregar el dipòsit. Agafava l’autopista de peatge. Durant el trajecte feia un trucada pel mòbil de Telefònica per acordar la ITV del seu cotxe a Applus. “Tot just no eren encara dos quarts de deu del matí”. El relat continuava, durant la resta del dia, engreixant, per part d’aquest ciutadà, els comptes de resultats d’empreses participades o propietat de “la Caixa”.

De les deu entitats financeres arrelades al país, les caixes, ja no en queda cap. Fins i tot “la Caixa” ara ha estat convertida en un banc; “Caixabanc”.

Durant aquest darrers anys, els de la bombolla, que ens va petar a tots en els morros, es va primar l’economia especulativa per sobre de la productiva. Que la majoria de Caixes catalanes varen apostar per la primera en detriment de la segona ha estat la trista realitat. Ara ens trobem el país ple de ciment i amb moltes menys empreses productives. Aquelles que ara necessitem, més que mai, per sortir de la crisi. Aquesta es l’espantosa “foto finish”. Per altra banda el poder financer ha quedat concentrat en molt poques mans.

S’ha parlat, doncs, d’economia productiva i d’economia especulativa, però molt poc d’economia captiva. Aquella que el relat d’en Sanuy feia tant evident. El poder de la Caixa és enorme, el seu negoci, no ho oblidem, ara és a tot l’Estat. No és doncs d’estranyar que davant la revolta popular, contra els peatges, que majoritàriament només paguem a Catalunya, algú hagi mogut fitxa i que el govern de la Generalitat, el departament d’interior, hagi fet caps i mànigues per sancionar als conductors que protestaven no pagant als peatges.

L’economia captiva permet engreixar els comptes de resultats, però no ajuda a l’economia productiva. Que dues de les principals entitats bancàries espanyoles tinguin la seu a Catalunya ara no soluciona, aparentment, res. Ara en temps d’incertesa, en temps de dubtes, d’ensulsiada de moltes entitats que varen apostar pel “totxo”, la gent que encara té estalvis busca llocs segurs i la maquinaria descrita per Sanuy continua rodant ben engreixada, fins quan? Fins que el país se’ns engruni a les mans? No ho sé.

Aquests dies de les protestes als peatges em preguntava, quants d’aquells que hi participaven havien corregut a portar els seus estalvis a Caixabanc o ja feia temps que els hi tenien allà. També em preguntava quants d’ells al 2010 havien votat CiU. M’estimo més no saber la resposta. I és que la pela és la pela i els catalans som gent molt peculiar! O potser tan simples com tothom!

1 de juliol de 2011