21 d’octubre de 2013

El que de veritat interessa als ciutadans espanyols.

Com un “mantra”, com un recurs repetitiu, quan no hi ha res més interessant a dir hem sentit dir un munt de vegades: “el que de veritat interessa als ciutadans”. Aquesta és la lletania que escoltem sovint de personatges com Pere Navarro. Un recurs per menystenir el procés sobiranista o actes de dignitat; com el darrer del President Mas davant el parany protocol•lari ordit a l’acte de Foment de fa uns dies.

Es deuen de creure que la gent es imbècil d’una forma “supina”; més que res per posar-hi un adjectiu. Ara ens surt la Sanchez-Camacho que en Mas no va anar a Foment perquè Soraya Saenz de Santamaria és una dona! Quins recursos argumentals que ens gasta la futura ex-lider del PP de Catalunya!

Realment la qualitat democràtica de molta gent de casa nostra i de les espanyes deixa molt que desitjar, per no dir que si ja no hi estiguéssim fets ens quedaríem més d’un cop bocabadats davant tanta tonteria o glaçats davant tanta mala fe. També trobem entre aquesta “fauna” “els afusselladors vocacionals”. És el cas d'aquest xicot de “Nuevas Generaciones del PP”, al que algú ha mostrat fotografiat al costat del senyor Ansar, que avui es permetia amenaçar un diputat per haver comentat favorablement la sentència del Tribunal d’Estrasburg contra la doctrina Parot.

No “gens menys” ens pot caure l’ànima als peus veient el nivell dels “opinadors professionals” i “tertulianos”. Deixant de banda les seves maneres a vegades “adustes i ferestegues”, que denoten que el seu nivell formatiu que no passa de “l’enterao” que parla de tot i no en sap de res, podem constatar que el seu nivell cultural i formatiu deixa moltíssim que desitjar. En vàrem tenir un exemple en el programa de TVE 24 hores del passat divendres; quan aquella caterva d’impresentables es tirava al coll de César Herrero perquè aquest, llei en mà, els volia fer entendre que el President Mas tenia tota la raó del món respecte del que havia passat a l’acte de Foment.

Per no parlar de l’inefable Marhuenda que en una xerrada a RAC1 responia a Oriol Junqueres, respecte a que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya, que “En Breu foradarien els Pirineus” on frissosos, a l’altre costat, ja els estan esperant els francesos amb el pic i la pala per fer la seva part del forat. Aquest home dirigeix un libel, dir diari seria ser massa generós, que dia darrera dia entabana la ment de molts ciutadans.

Aquestes dies estem assistint a la nova amenaça del PP de voler fer saber als ciutadans espanyols la seva veritat sobre Catalunya, com a continuació d’una campanya iniciada fa un temps pel PP de Catalunya. Cal recordar que fa uns anys va ser el PP, amb Rajoy al capdavant, qui va organitzar “la milionaria” recollida de firmes contra l’Estatut. Que no s’enganyin! Aquesta campanya va ser “l’ou de la serp” que ells varen pondre i que va esclatar el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta gent sempre ha considerat que els catalans són mesells i que com als ninots del “pim pam pum” tirar contra nostre els sortia de franc i els permetia, llavors, desgastar al govern socialista i assegurar el seu poder i mantenir-lo.

Tenim enfront un govern espanyol ple de gent "pressumptament" corrupta, el cas Bárcenes possiblement sigui la punta de l’iceberg de tot el conjunt de xarxes de corrupció que han teixit durant anys i panys. De debò és això el que interessa als ciutadans espanyols? De debò interessa als ciutadans espanyols que els aglutinin front el pèrfid català? O contra la pèrfida Albió via conflicte amb Gibraltar? Els ciutadans espanyols es deixen enredar? Segurament tots no! Anar contra Catalunya els permet omplir l’olla? Els omple la panxa “el orgullo patrio”?

Si Catalunya assoleix la sobirania, si esdevenim un estat, com desfaran la teranyina que han teixit? Qui explicarà als seus ciutadans que els catalans no vivien dels espanyols? En Monago? Algunes comunitats tenen uns nivells estratosfèrics d’atur, esmorteïts per una funció pública sobredimensionada i amb una quasi nul•la capacitat productiva. Viuen dels recursos que es generen a altres llocs i això ningú dels “seus” els ho diu.

Que interessa de debò als ciutadans espanyols? El conflicte amb Catalunya? O saber com s’ho faran l’endemà de la nostra independència? Que interessa al pagès de Múrcia que Catalunya estigui fora de la UE i que hagin d’exportar els pebrots en barca? O potser els interessa molt més arribar a una solució raonable i pactada que ens permeti viure com a bons veïns i que puguem col•laborar?

S’acosta Nadal i tornarem a sentir els cants de sirena dels boicots, però realment ens fan por? Ens fa por als catalans quedar fora de la UE? O realment és a la Unió Europea la que li faria por perdre un contribuent net, en positiu, als seus pressupostos?

Res del que mou el PP, del que increpen contra Catalunya els tertulians i els “panflets demagògics", com la Razón i el Mundo, solucionarà els problemes d’ambdues parts. Els ciutadans espanyols haurien d’estar interessats en treure’s del damunt, d’una vegada per totes, la Casta secular que els oprimeix i que els ha impedit prosperar. Aquella casta col•laboradora necessària de tantes guerres, atrocitats i oprobis i que sempre ha buscat tenir a la seva gent, al seu poble, ignorant i sotmés, escurant recursos on hi havia per a repartir subsidis amb tal de tenir el personal amansit.

El que interessa de debò als ciutadans espanyols és la veritat i aquesta no és altra que els cal fer un gran canvi. Ells també hauran de fer el seu procés. Un procés que els permeti treure el seu país de l’endarreriment i això no ho aconseguiran si no es treuen del damunt la classe dirigent que els oprimeix i que els distreu exacerbant el seu nacionalisme, el nacionalisme espanyol!

21 d’Octubre de 2013

13 d’octubre de 2013

Memòria i Democràcia - apunts després del 12 i el 13 d’Octubre -

Fa unes quantes setmanes en un reportatge al telenotícies de TV3 es parlava dels desapareguts durant la dictadura xilena, que es calculen al voltant dels 1.500. A Espanya, segons diverses fonts, la xifra de desapareguts durant la guerra civil i posterior repressió a mans del règim franquista estaria propera als 150.000. Milers i milers de persones estan colgats als marges dels camins i de les carreteres o en foses comuns sense que els seus familiars, ara ja descendents, els hagin pogut localitzar , identificar i honorar. Mentre, durant anys, aquí els mitjans i els politics han estat de forma “quixotesca” veient la palla a l’ull aliè i no veient la biga al propi, al mateix temps que volien donar lliçons de democràcia al món.

Els màrtirs de la causa nacional varen ser santificats pel règim i els seus familiars varen rebre pensions i prebendes. A tots els pobles, a molts encara es conserven, se’ls varen aixecar monuments sota l’epítet de “Caidos por Dios y por España”. A dia d’avui encara trobem carrers i places a molts llocs d’Espanya amb noms dels “herois i capitostos” del bàndol sollevat. Encara, a hores d’ara, en alguna institució es reverència a Franco com a Generalíssim, títol que ell mateix es va atorgar. Al mateix temps es permet, quan no subvenciona directament, una fundació en honor del dictador.

Avui ha tingut lloc la beatificació de centenars de persones, la majoria religiosos, assassinats al sector republicà durant la guerra civil. El President Mas ha dit que anava a l’acte perquè es tractava de víctimes innocents i té raó. Però el que ja no es tant innocent es portar a terme aquesta beatificació mentre el govern actual, després de més de 30 anys de democràcia, es nega a donar satisfacció als familiars dels desapareguts del bàndol república amb l’excusa de no obrir ferides de nou.

No hem fet net. Quasi 75 anys després del fets encara hi ha víctimes de primera i de segona categoria. Els “descendents” dels primers encara s’ensenyoregen de manera més o menys oberta; amb sordina si són del Partit Popular i a “crit pelat” els grups d’extrema dreta. A alguns d’aquests membres de l’extrema dreta els hem pogut tornar a veure actuar, amenaçant impunement pels carrers de Barcelona, aquest passat dotze d’Octubre.

A Espanya celebren la seva festa nacional, el dotze d’octubre. Una data que cada cop sembla més hereva d’aquella altra en que celebraven l’aixecament militar contra el Govern republicà i també de la de l’antiga desfilada de la victòria dels temps de la dictadura. Ha estat precisament aquesta la data triada per celebrar manifestacions a Barcelona en defensa de la unitat d’Espanya. Desenes d’autobusos, noliejats pel Partit Popular i per organitzacions d’extrema dreta a diversos indrets d’Espanya, varen arribar a Barcelona per a participar en la manifestació d’aquells que criden “mejor unidos”, quan en realitat ens volen dir millor sotmesos.

S’ha pogut veure a la plaça Catalunya gent que es manifestaven com a “catalans” i espanyols, però que només escoltaven, alguns braç enlaire, l’himne espanyol. No han estat ni de bon tros tots els que pretenien ser, però si els suficients per a fer soroll i per pretendre ser escoltats; volent-nos fer creure que són els representants de la majoria dels catalans.

Entre tota aquesta gent hi havia molts joves que no varen viure ni molt menys tenen memòria del que va significar la guerra civil i l’opressió patida pel poble català. Alguns d’ells són fills de la gent represaliada; d’aquells que varen haver de deixar la seva terra perquè no hi podien viure per culpa de la misèria material i humana a que els varen sotmetre els vencedors de la guerra civil. Molta d’aquella gent va silenciar el que havia passat, no ho varen explicar, varen oblidar i es varen posar a treballar en una nova terra que els acollia i on es varen llaurar un futur millor per a ells i per als seus descendents.

Molts d’aquests descendents ignoren aquest patiment que els ha portat a ser ciutadans de Catalunya. Per sort no tots han perdut memòria històrica. És això el que ara ens permet que a Catalunya hi hagi una majoria que veu en una Catalunya independent la reparació a tantes injustícies patides. Ho veuen malgrat els cants de sirena dels manifestants d’ahir dia 12 i de les delirants portades de la premsa espanyola.

Avui, a hores d’ara, és a Catalunya on lliurement es poden manifestar tant els favorables com els contraris al procés sobiranista. És a Catalunya, al contrari d’Espanya, on es dona veu a tothom als mitjans. Molts cops es fa de manera “excessiva” si ho comparem amb el silenci, la incomprensió, quan no els insults més descarnats que es vessen a alguns mitjans espanyols contra Catalunya i la majoria dels seus ciutadans.

Avui la senyora Camacho i el senyor Rivera es poden omplir la boca i parlar als mitjans catalans reptant a la majoria del poble de Catalunya i al seu President a que els escolti. A Catalunya els permetem que s’arroguin una representativitat que les urnes i el nombre de manifestants els neguen. A Catalunya els donem veu als mitjans i els volem donar veu a les urnes. És aquesta Catalunya lliure, sobirana i per damunt de tot democràtica la que ells volen impedir. És aquesta Catalunya, on el sentiment democràtic està més arrelat, la que els permet sobreviure i la que els dona la veu que fins i tot a Espanya els neguen, quan agosaradament plantegen el que és evident; que Catalunya és menystinguda i espoliada.

Després d’aquests dos dies ens adonem que encara hi ha molt per fer i que no serà fàcil. Ens adonem que encara hi ha molts actes de justícia pendents i molts màrtirs, innocents assassinats, per redimir i que tot això només serà possible en una Catalunya independent i en una Espanya que sigui capaç de mirar-se al mirall sense avergonyir-se del seu passat.

13 d’Octubre de 2013