1 de juliol de 2012

Economia captiva

Aquests dies, arran de les protestes als peatges, s’ha publicat un informe elaborat pel Cercle Català de Negocis sobre els guanys d’Abertis, empresa participada per “la Caixa” o “Caixabanc”, com més us estimeu.

Fa uns dies en una article de premsa el periodista ens feia notar que de les cinc grans entitats bancàries existents ara a l’Estat Espanyol, dues eren catalanes, l’abans esmentada i el Banc de Sabadell. L’article ho deia en un to positiu que no m’atreveixo a qualificar de triomfalista, però quasi.

Ara “Caixabanc”, amb la integració de Banca Cívica, aprovada dimarts 26 de juny, sense gaire soroll, per la junta d’accionistes, s’ha convertit en la entitat líder del “mercat espanyol” , essent la primera entitat bancària espanyola per import d’actius.

Tot plegat m’havia fet recordar un llibre publicat a finals del 2005, encara en plena eufòria econòmica, que sota el llarg títol “Defensa del petit comerç i crítica de la Caixa” havia escrit Francesc Sanuy que havia estat Conseller de Comerç, Consum i Turisme, en un dels governs de Jordi Pujol.

Després d’aquell llibre, vaig suposar que en Francesc Sanuy havia obtingut “pingües” beneficis que li havien permès retirar-se a una illa paradisíaca a descansar, ja que mai més vaig saber res d’ell. Sortosament, aquesta setmana, he comprovat que entre els llibres més venuts de no ficció sortia un d’en Francesc Sanuy titulat “Capitalisme Cibeles”, cosa que m’ha alegrat. Crec que ens farà passar una estona de lectura força interessant.

No sé si la seva crítica a “La Caixa” el va condemnar a l’ostracisme, però si hagués estat així, no fora d’estranyar atès el poder que atresora aquesta entitat i lo malament que es paeixen les crítiques, quan aquestes són fonamentades.

Fa quasi set anys en Francesc Sanuy ens venia a dir que un ciutadà de Catalunya des de que s’aixeca al mati, fins que se’n va a dormir, no deixa de engreixar els beneficis de les empreses participades per aquella entitat. Veiem: el protagonista de la història dormia en un pis d’una immobiliària propietat de “la Caixa”, quan es llevava encenia el llum, d’una empresa participada per “La Caixa”, quan prenia la primera dutxa l’empresa de subministrament d’aigua també era propietat de..., el gas que l’escalfava tres quarts del mateix. Sortia de casa i anava a buscar el cotxe al pàrquing Saba també propietat de “la Caixa”, passava per una benzinera Repsol a carregar el dipòsit. Agafava l’autopista de peatge. Durant el trajecte feia un trucada pel mòbil de Telefònica per acordar la ITV del seu cotxe a Applus. “Tot just no eren encara dos quarts de deu del matí”. El relat continuava, durant la resta del dia, engreixant, per part d’aquest ciutadà, els comptes de resultats d’empreses participades o propietat de “la Caixa”.

De les deu entitats financeres arrelades al país, les caixes, ja no en queda cap. Fins i tot “la Caixa” ara ha estat convertida en un banc; “Caixabanc”.

Durant aquest darrers anys, els de la bombolla, que ens va petar a tots en els morros, es va primar l’economia especulativa per sobre de la productiva. Que la majoria de Caixes catalanes varen apostar per la primera en detriment de la segona ha estat la trista realitat. Ara ens trobem el país ple de ciment i amb moltes menys empreses productives. Aquelles que ara necessitem, més que mai, per sortir de la crisi. Aquesta es l’espantosa “foto finish”. Per altra banda el poder financer ha quedat concentrat en molt poques mans.

S’ha parlat, doncs, d’economia productiva i d’economia especulativa, però molt poc d’economia captiva. Aquella que el relat d’en Sanuy feia tant evident. El poder de la Caixa és enorme, el seu negoci, no ho oblidem, ara és a tot l’Estat. No és doncs d’estranyar que davant la revolta popular, contra els peatges, que majoritàriament només paguem a Catalunya, algú hagi mogut fitxa i que el govern de la Generalitat, el departament d’interior, hagi fet caps i mànigues per sancionar als conductors que protestaven no pagant als peatges.

L’economia captiva permet engreixar els comptes de resultats, però no ajuda a l’economia productiva. Que dues de les principals entitats bancàries espanyoles tinguin la seu a Catalunya ara no soluciona, aparentment, res. Ara en temps d’incertesa, en temps de dubtes, d’ensulsiada de moltes entitats que varen apostar pel “totxo”, la gent que encara té estalvis busca llocs segurs i la maquinaria descrita per Sanuy continua rodant ben engreixada, fins quan? Fins que el país se’ns engruni a les mans? No ho sé.

Aquests dies de les protestes als peatges em preguntava, quants d’aquells que hi participaven havien corregut a portar els seus estalvis a Caixabanc o ja feia temps que els hi tenien allà. També em preguntava quants d’ells al 2010 havien votat CiU. M’estimo més no saber la resposta. I és que la pela és la pela i els catalans som gent molt peculiar! O potser tan simples com tothom!

1 de juliol de 2011

1 comentari: