19 d’agost del 2012

La independència no pot ser una segona transició

Si Convergència, la seva “classe funcionarial”, veu que es pot quedar sense feina a l’empresa “España” és pot començar a plantejar “establir-se pel seu compte”.

La transició política que va tenir lloc a l’Estat espanyol fa al voltant de 35 anys ens hauria de convidar a una reflexió davant l’immediat futur que se’ns pot presentar ara als catalans. Si bé, actualment, pot haver-hi paral•lelismes amb aquella situació no poden deixar de ser això; paral•lelismes, on les dues línies guardin entre si una distància menys o més gran, en aquest cas més gran!

Fins llavors, a la segona meitat dels setanta del segle passat, era inversemblant l’existència d’un funcionariat català. La restauració de la Generalitat ha permès, durant aquestes quasi dues generacions, que molts ciutadans de Catalunya hagin accedit a uns determinats, encara que limitats, estaments de poder. Estaments de poder estructurats a imatge i semblança dels poders clàssics de l’Estat centralista del que formem part. Estaments de poder centralista al que alguns, també des de Catalunya, se’ls ha catapultat principalment des de l’esfera del partit socialista.

La forma de designació actual, d’elecció dels representants públics, és la mateixa al conjunt de l’Estat. És el sistema electoral que el Parlament de Catalunya, legislatura darrera legislatura, ha estat incapaç de reformar o tant sols modificar per apropar els polítics al poble.

Quan dia a dia el sentiment independentista, el desig de sobirania del poble de Catalunya,assoleix les quotes més altes cal fer-nos una sèrie de plantejaments. Alguns ja exposats fa 3 o 4 anys per alguns polítics als quals en el millor dels casos es va tractar de visionaris, quan no senzillament se’ls va silenciar.

Finalment, algú pot pensar que sempre és millor ser ministre d’un Estat que conseller d’un govern autonòmic, sempre es millor ser cap d’Estat que president d’una autonomia. Fins no fa gaire el risc de fer el pas per “millorar”, si algú hi havia pensat, era massa gran i la possibilitat d’assolir-ho semblava remota i inversemblant. En els darrers anys, però, la situació ha canviat.

Aquesta “classe funcionarial” de nova empremta va ser creada amb la recuperació de la Generalitat. Aquests càrrecs públics, els de lliure designació, directors generals... poden veure amenaçat el seu futur i potser semblarien disposats a fer un pas endavant davant l'amenaça d'intervenció de la Generalitat per part de l'Estat i del desig d'aquest de limitar el sostre competencial de l'Estat autonòmic. L’amenaça, per a ells, ara ve de l’Estat espanyol, un Estat en fallida, que fins al darrer moment ens continua xuclant la sang, via impostos, al poble de Catalunya davant la seva, fins fa poc, aparent indiferència. Ara ha anat impregnant un sentiment col•lectiu popular a favor de la independència, fins crear una onada a la que molts s’hi volen apuntar. Ara apareixen, n’apareixeran més, els “surfers” els que cavalquen l’onada i aprofiten la seva força. Hi hem de comptar! També amb els que honestament han pres consciència de la situació.

Per aconseguir la independència de Catalunya els necessitem a tots. A aquells que fa anys que han estat lluitant per aquesta independència i a aquells que s’apunten ara o que s’apuntaran més endavant, fins i tot en el darrer moment. No és ara moment de retrets ni de tics aristocràtics amb exigències de “pedigri” independentista. Tots hi caben i tots fan falta.

En la transició política, al 1976, va caldre que un “Ministro del Movimiento” desmuntés la dictadura, va caldre que les corts franquistes aprovessin la reforma política. Va ser una reforma, una transició, no pas una ruptura. El record de la guerra civil era molt proper i molts tenien presa per passar pàgina, altres per optar al poder i d’altres acceptaven canviar-ho tot perquè en essència no canviés res.

Ara la situació és diferent, no es tracta de democratitzar un estat, de sortir d’una dictadura. Es tracta de crear un nou estat, com a mínim recuperar els drets d’un estat que fa 300 anys existia. Un cop s’aconsegueixi, un cop el poble català recuperi plenament la seva llibertat, caldrà no repetir alguns dels errors de la transició política a l’Estat espanyol on es va “pactar” un estat d’amnèsia col•lectiva i en lo fonamental moltes coses varen seguir igual.

A la Catalunya independent no hi haurà retrets, no pot haver-hi retrets, però si que cal canviar-ho tot de debò. Per aconseguir la independència tots som necessaris però això no ha de permetre la perpetuació en el poder d’aquells que ja l’han ostentat ni dels que l’ostentaran. La Catalunya independent serà una Catalunya on no s’ha de demanar responsabilitats pel nostre present polític, no sortim d’una dictadura. Ha estat democràticament amb el vot dels ciutadans, que durant anys s’ha perpetuat l’actual situació. Amb la independència, però, cal canviar-ho tot començant pel sistema representatiu. A la Catalunya independent no poden continuar exercint el poder les actuals “castes polítiques” dels darrers 35 anys acostumades a treballar, ad eternum, “off-line” respecte del poble de Catalunya.

A la Catalunya independent li caldrà, de formà prompta, regeneració política. En un Catalunya independent viurem millor perquè no patirem espoli, però si no hi ha regeneració política no excel•lirem. Altrament, anirem fregint i menjant més bé que ara, però no gaire més. En un món cada cop més competitiu, si volem el millor pel nostre país, cal independència i regeneració política.

Els polítics que implementin la independència hauran de dotar-nos d’una Constitució totalment diferent, una constitució que garanteixi la vida democràtica plena, una nova llei fonamental que garanteixi la regeneració política i la proximitat entre els representants polítics i els seus representats.

Sense regeneració, només amb independència, no excel•lirem. Ara fem falta tots, però en un futur proper molts hauran de tornar a casa i deixar pas a d’altres. Mentre molts s’hauran d’acostumar a servir als ciutadans i no a servir-se dels ciutadans. Finalment ells i d’altres han de saber que seran ciutadans sense cap tipus de privilegi.

19 d’agost de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada