7 d’octubre de 2012

Socialistes que tornen del més enllà

Fa uns dies em preguntava on era, ara que els socialistes estaven en un veritable atzucac, aquella noieta que va liderar a les eleccions del 2007 la candidatura de la “la Catalunya optimista”. Candidatura que va aconseguir els millors resultats de la historia del Partit Socialista a Catalunya al Parlament espanyol. També va ser la mateixa noieta que va aconseguir els pitjors quatre anys després. Gràcies a la Catalunya optimista vàrem gaudir, tots plegats, entre el 2077 i 2011, d’un nou quadrienni de govern “zapaterista”.

La senyora Chacón, va intentar disputar la candidatura del 2011 al Rasputin-Rubalcaba, un altre personatge gris, un veritable supervivent de l’època de Felipe González de qui va ser ministre d’educació i també de la presidència. Va estar a punt de guanyar, però li va pesar que alguns la veien “massa catalana”. Veien Massa catalana a la senyora Chacón, veien massa catalana a qui va aplaudir la retallada de l’Estatut feta pel Tribunal Constitucional, mentre obviava fer costat als seus companys de partit a Catalunya en la manifestació del 10 de juliol de 2010.

Carme/én Chacón al llarg d’aquests anys se’ns ha manifestat com una verdadera “trepa” amb pocs escrúpols. Això li ho ha permès la militància socialista de Catalunya, si és que ens els darrers anys podem parlar de militància en un partit, no és l’únic, que a les seves reunions ja només aplega aquells que en viuen d’ell i dels càrrecs públics que ocupen. Un partit que s’ha anat allunyant a velocitat vertiginosa del que va ser el socialisme democràtic català. El socialisme democràtic de la transició, que ben aviat va acabar, quan Convergència Socialista de Catalunya es va ajuntar amb la federació catalana del PSOE. Amb els anys ens adonem que va ser deglutida. Sota el nom de Partit dels Socialistes Catalans, varen mantenir grup propi al Parlament a Madrid fins a les eleccions del 1982. Després, els devia semblar que ja no calia.

Una Carme/én Chacón que en un partit amb un sòlida base democràtica ja havia d’haver estat “apartada” l’any 2003, quan a la nit electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya va fer el ridícul més espantós, cantant i victorejant el primer lloc a les eleccions , quan al final els resultats varen consolidar a CiU com a primera força parlamentaria. Escena que molts catalans tenim gravada a la memòria, mentre veiem a en Felip Puig somriure per sota el nas.

Ara, aquesta noia, aquest personatge que “ha demostrat la seva gran vàlua política”, apareix, possiblement procedent del seu retir al Carib, per dir-nos que amb el tema de la independència ella no pot decidir pel seu fill. Quin morro que gasta, quin “sofisme” més pueril i estúpid. Els Catalans vàrem ser vençuts fa 300 anys, se’ns varen suprimir les lleis. Llavors els vencedors, per la força de les armes, varen triar per una dotzena de generacions. Ara, mentre tinguem personatges com la Chacón, mentre algú encara li faci cas, ni ella ni el seu fill, ni el seus nets, podran exercir democràticament el que volen ser.

Però no ha estat la Chacón l’únic personatge que torna del més enllà. Avui al diari podem veure al senyor Felipe González que entona la mateixa cançoneta contra la voluntat de decidir lliurement el seu futur per part dels catalans. Un Felipe González a qui aquest estiu es veia, en molt bona companyia, dalt d’un iot, afició aquesta dels iots que li ve de quan essent president ja es va muntar unes vacances a l’Azor, que per si algú encara no ho sap era el iot d’en Franco. Un Felipe González feliçment retirat vivint la “dolce far niente” cobrant d’expresident i dels consells d’Administració on ha estat endollat. També d’algunes “conferències possiblement captives” que alguna corporació, com a pagament de favors, li podria deure.

Un Felipe González a qui l’aparença de gran estadista, que ens varen voler fer creure que havia guanyat durant l’exercici del seu mandat, es va engrunant i desfent amb el pas del temps. Un Felipe González el màxim mèrit del qual va ser intentar convertir Espanya en l’Andalucia d’Europa. Fer-nos entrar al club europeu i que paguessin ells. Quin mal que li va fer al seu gran assoliment europeista la caiguda del mur! L’entrada dels països de l’est a la UE com a nous receptors de subvencions i que ara les que encara cobrava Espanya s’acaben i ja no queda més que el rescat i continuar escanyant Catalunya. Un Felipe González que va fer creure a molts espanyols que es podia viure sense fer brot.

Aquests socialistes que tornen del més enllà a viure de “glories pasades” em recorden els Stallones, Schwarzeneger, Van Damme,... que tornen al cinema parodiant-se a ells mateixos en pel•lícules com els “mercenarios” .

Els militants socialistes de Catalunya, els de la transició, els que varen creure, com els convergents, que un altre Estat era possible. Un estat on Catalunya podria encaixar, a aquests vells militants socialistes, catalanistes, no els queda més remei, molts ja ho estan fent, que desautoritzar a aquestes figures que l’únic lloc que els reserva la historia són les hemeroteques o potser un museu de cera.

Aquests vells militants socialistes i intel•lectuals catalanistes de la seva orbita ja s’adonen que el camí és un altre. Ells han d’ajudar a que molts ciutadans de Catalunya no escoltin més els cants de sirena de personatges com aquests.

Perquè el model que defensen aquestes persones es obsolet i ha estat desemmascarat per l’engany de decennis dels quals ara tothom trístament és conscient. No és d’estranyar que quan el President Mas va tornar de Madrid el passat dia 20 estigues flanquejat a la porta de la Generalitat per en Sobrequés i en Rubert de Ventós.

7 d’octubre de 2012


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada