26 d’agost de 2013

El "Putsch" de la Camacho

Després de “l’èxit” de la concentració a la plaça Catalunya del passat dotze d’octubre, on la Camacho va compartir cartell amb en Rivera i l’Anglada, que en prou feines va reunir 3.000 persones a favor de la Unitat d’Espanya, ara vol tornar a repetir experiència trencant la cadena del 11 de setembre en nom de la llibertat. De debó m'agradaria saber i entendre el concepte que de la llibertat té questa dona.

Ella parla de llibertats, ella que és hereva sociològica d’aquell poble encegat que cridava “ Viva las cadenas” contra les llibertats i la Constitució, a favor del rei Ferran VII ; el sobirà més pocavergonya , fins que no el superin, que ha tingut les espanyes. Ella que és confrare d’aquells que canten desafinadament “mejor unidos”, bo i que se’ls entén “mejor hundidos”, la colla del “ sarna con gusto no pica”. Ella, precisament ella, l’aparent conspiradora “cutre” de “la Camarga”. L’aparent bocamolla a la que li deuen tremolar les cames pensant el que li passarà quan es faci públic el contingut de la gravació de la conversa. Ella, curiosament ella, és mobilitza, en nom de la llibertat contra la Via Catalana, emulant aquella tradició tant rància dels “pronunciamientos”.

El que pretén la Camacho és un cop de força. El que a l’Alemanya de després de la primera Guerra Mundial es coneixia com a “Putsch”, o sigui, un aixecament autoritari d’una minoria. En aquest cas contra el principi democràtic de lliure expressió i contra la mateixa democràcia, que a Catalunya la relega a quelcom més un 10% de la representació parlamentaria.

La Camacho sembla que no té res a oferir a Catalunya, no té res engrescador que trametre, només la “verborrea machacona”, el discurs ratllat d’unes falses llibertats. La Camacho potser només és el fruit d’una època, una mercenària ambiciosa més. Qui sap si ens trobem davant una persona voluble, més aviat frívola, que pateix més pel seu encaix a l’alta societat a qui serveix desvergonyidament però que en el fons sent que la rebutja pel seu origen plebeu. Mentre sembla que està entestada en mantenir el tren de vida d’una nova rica gracies a sous i sobresous fins on sembla que podem saber.

Aquest tipus de persones poden fer molt mal i sembrar molta rancúnia. Són gent negativa que poden enredar a molts incauts. Si la cadena fracassés, si el camí cap a la llibertat del nostre poble quedés tancat, ella sap que tots, tant els que la segueixen com els que no la segueixen i no se l’estimen gens ni mica, que són la majoria, entrarien en una nova etapa fosca com després del 1714 i del 1939 amb el conseqüent agreujament del patiment social que acompanyaria la desaparició de Catalunya com a poble.

És la democràcia la que permet l’existència de persones que no ho són, que neguen les majories i que no accepten el que determinen les urnes. La Camacho pot dir el que li sembli, pot organitzar el que vulgui, però el que és intolerable es que busqui la confrontació directa que busqui provocar l’enfrontament físic. És intolerable que escalfi els ànims fins que acabem tenint un disgust, això és el que pretén? Ara ja actua a la desesperada, no organitza o participa en un acte contrari com fa uns mesos, ara va a rebentar-ne un que compta amb el suport majoritari d’una societat que ja està fins als nassos del que ella representa i que li ho han dit lliure i democràticament, des d’un aclaparadora majoria, tant a les urnes com al carrer.

Ara cal concentrar-nos en desemmascara-la, en desemmascarar a tots aquells falsos demòcrates, aquells sacralitzadors d’un constitucionalisme en el que mai havien cregut, que durant tota la transició l’únic que ha pretès i continuen pretenent és la ruïna del nostre país i l’anihilament de la nostra personalitat històrica en ares a la construcció d’una quimera “macrocefàlica” i improductiva, una aberració econòmica que ens encara a l’abisme; el Madrid-Estat, un ens extractiu i consumidor de riqueses alienes, que estan construint a marxes forçades en aquests darrers trenta cinc anys de preteses llibertats a costa nostra, entre d’altres.

Ara més que mai cal fer evidents als ulls de tothom aquells que l’únic que poden oferir a Catalunya és suor, sacrificis, saqueig i l’èxode dels nostres fills.

26 d’agost de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada