Fa unes quantes setmanes en un reportatge al telenotícies de TV3 es parlava dels desapareguts durant la dictadura xilena, que es calculen al voltant dels 1.500. A Espanya, segons diverses fonts, la xifra de desapareguts durant la guerra civil i posterior repressió a mans del règim franquista estaria propera als 150.000. Milers i milers de persones estan colgats als marges dels camins i de les carreteres o en foses comuns sense que els seus familiars, ara ja descendents, els hagin pogut localitzar , identificar i honorar. Mentre, durant anys, aquí els mitjans i els politics han estat de forma “quixotesca” veient la palla a l’ull aliè i no veient la biga al propi, al mateix temps que volien donar lliçons de democràcia al món.
Els màrtirs de la causa nacional varen ser santificats pel règim i els seus familiars varen rebre pensions i prebendes. A tots els pobles, a molts encara es conserven, se’ls varen aixecar monuments sota l’epítet de “Caidos por Dios y por España”. A dia d’avui encara trobem carrers i places a molts llocs d’Espanya amb noms dels “herois i capitostos” del bàndol sollevat. Encara, a hores d’ara, en alguna institució es reverència a Franco com a Generalíssim, títol que ell mateix es va atorgar. Al mateix temps es permet, quan no subvenciona directament, una fundació en honor del dictador.
Avui ha tingut lloc la beatificació de centenars de persones, la majoria religiosos, assassinats al sector republicà durant la guerra civil. El President Mas ha dit que anava a l’acte perquè es tractava de víctimes innocents i té raó. Però el que ja no es tant innocent es portar a terme aquesta beatificació mentre el govern actual, després de més de 30 anys de democràcia, es nega a donar satisfacció als familiars dels desapareguts del bàndol república amb l’excusa de no obrir ferides de nou.
No hem fet net. Quasi 75 anys després del fets encara hi ha víctimes de primera i de segona categoria. Els “descendents” dels primers encara s’ensenyoregen de manera més o menys oberta; amb sordina si són del Partit Popular i a “crit pelat” els grups d’extrema dreta. A alguns d’aquests membres de l’extrema dreta els hem pogut tornar a veure actuar, amenaçant impunement pels carrers de Barcelona, aquest passat dotze d’Octubre.
A Espanya celebren la seva festa nacional, el dotze d’octubre. Una data que cada cop sembla més hereva d’aquella altra en que celebraven l’aixecament militar contra el Govern republicà i també de la de l’antiga desfilada de la victòria dels temps de la dictadura. Ha estat precisament aquesta la data triada per celebrar manifestacions a Barcelona en defensa de la unitat d’Espanya. Desenes d’autobusos, noliejats pel Partit Popular i per organitzacions d’extrema dreta a diversos indrets d’Espanya, varen arribar a Barcelona per a participar en la manifestació d’aquells que criden “mejor unidos”, quan en realitat ens volen dir millor sotmesos.
S’ha pogut veure a la plaça Catalunya gent que es manifestaven com a “catalans” i espanyols, però que només escoltaven, alguns braç enlaire, l’himne espanyol. No han estat ni de bon tros tots els que pretenien ser, però si els suficients per a fer soroll i per pretendre ser escoltats; volent-nos fer creure que són els representants de la majoria dels catalans.
Entre tota aquesta gent hi havia molts joves que no varen viure ni molt menys tenen memòria del que va significar la guerra civil i l’opressió patida pel poble català. Alguns d’ells són fills de la gent represaliada; d’aquells que varen haver de deixar la seva terra perquè no hi podien viure per culpa de la misèria material i humana a que els varen sotmetre els vencedors de la guerra civil. Molta d’aquella gent va silenciar el que havia passat, no ho varen explicar, varen oblidar i es varen posar a treballar en una nova terra que els acollia i on es varen llaurar un futur millor per a ells i per als seus descendents.
Molts d’aquests descendents ignoren aquest patiment que els ha portat a ser ciutadans de Catalunya. Per sort no tots han perdut memòria històrica. És això el que ara ens permet que a Catalunya hi hagi una majoria que veu en una Catalunya independent la reparació a tantes injustícies patides. Ho veuen malgrat els cants de sirena dels manifestants d’ahir dia 12 i de les delirants portades de la premsa espanyola.
Avui, a hores d’ara, és a Catalunya on lliurement es poden manifestar tant els favorables com els contraris al procés sobiranista. És a Catalunya, al contrari d’Espanya, on es dona veu a tothom als mitjans. Molts cops es fa de manera “excessiva” si ho comparem amb el silenci, la incomprensió, quan no els insults més descarnats que es vessen a alguns mitjans espanyols contra Catalunya i la majoria dels seus ciutadans.
Avui la senyora Camacho i el senyor Rivera es poden omplir la boca i parlar als mitjans catalans reptant a la majoria del poble de Catalunya i al seu President a que els escolti. A Catalunya els permetem que s’arroguin una representativitat que les urnes i el nombre de manifestants els neguen. A Catalunya els donem veu als mitjans i els volem donar veu a les urnes. És aquesta Catalunya lliure, sobirana i per damunt de tot democràtica la que ells volen impedir. És aquesta Catalunya, on el sentiment democràtic està més arrelat, la que els permet sobreviure i la que els dona la veu que fins i tot a Espanya els neguen, quan agosaradament plantegen el que és evident; que Catalunya és menystinguda i espoliada.
Després d’aquests dos dies ens adonem que encara hi ha molt per fer i que no serà fàcil. Ens adonem que encara hi ha molts actes de justícia pendents i molts màrtirs, innocents assassinats, per redimir i que tot això només serà possible en una Catalunya independent i en una Espanya que sigui capaç de mirar-se al mirall sense avergonyir-se del seu passat.
13 d’Octubre de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada