Un viatge al passat

El proper dia 20 s’acompleixen 40 anys de l’atemptat que va acabar amb la vida de Carrero Blanco. L’Almirall Carrero Blanco semblava la garantia de la continuïtat del franquisme més enllà del propi Franco. Entre aquell 20 de desembre de 1973 i la primavera de l’any següent es varen produir uns “tímids moviments”, dins del règim franquista, que varen enfrontar els que buscaven una adaptació i homologació del mateix a unes formes “més obertes” i els que no volien que res es mogués.

El dotze de febrer del 2014 es produirà el 40 aniversari del discurs, davant de la Corts franquistes, del president del govern Arias Navarro; el que més tard es va conèixer amb el nom de “l’esperit del dotze de febrer”. Finalment aquest “esperit” no va anar més enllà d’una declaració d’intencions, que l’únic que pretenia era donar un vernís d’aparença democràtica al règim i que es volia concretar en la participació ciutadana; per mitjà d’associacions polítiques que permetessin l’elecció d’una part més gran dels membres de les Corts franquistes i dels càrrecs polítics d’àmbit local. Tot, però, estava supeditat al manteniment inalterable dels principis del Movimiento Nacional; els principis del partit únic creat pel franquisme aglutinant el conjunt de les forces sollevades contra la República.

Malgrat la timidesa de la promesa de reforma hi va haver una forta oposició des de diverses “famílies” del franquisme, algunes d’elles representades al govern com seria per exemple el cas del llavors ministre “Secretario general del Movimiento” José Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Així mateix, algun dels altres capitosts del primer franquisme com Giron de Velasco, uns dels màxims representants del que llavors es coneixia com “el búnquer”, varen fer manifesta la seva total oposició a tan limitades reformes i les varen dinamitar, provocant la destitució de “l’aperturista” ministre d’informació , Pio Cabanillas, directament pel mateix Franco.

La possible credibilitat de les intencions d’Arias Navarro manifestades en “l’esperit del 12 de febrer” , recolzades pels “cercles liberals” del franquisme, va ser totalment anul•lada. Els fets ocorreguts posteriorment durant la primera meitat del 1974 li varen acabar de “donar la puntilla” . Per una part l’enfrontament amb una part de l’església, amb l’intent del règim d’expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao – monsenyor Añoveros – i per altra banda l’execució de Salvador Puig Antich. Finalment, doncs, va ser “l’ala més dura” del franquisme la que es va imposar i va mantenir les essències d’un règim que moriria executant opositors, davant les protestes internacionals, a la tardor de 1975.

Ara quaranta anys després en plena regressió democràtica de l’Estat espanyol sembla que s’hagi emprés un viatge en el temps fins al darrers dies de 1973. Salvant les distàncies hi ha certs paral•lelismes i semblances inquietants. Són ara, en part, els cadells dels franquistes de llavors els que detenen el poder. Veiem-ho sinó en els noms i l’historial de mols dels líders de l’actual dreta política i econòmica el parentiu i/o les relacions amb alguns dels capitostos del règim franquista. Malgrat tot, això no seria el més preocupant sinó fos perquè les seves formes d’actuació política cada vegada s’allunyen més de les maneres democràtiques homologables amb Europa; cosa que ens retrotreu als temps foscos del tardofranquisme.

Fa quaranta anys, des del règim, es volia permetre la participació ciutadana, una elemental i controlada forma de “democràcia”, supeditada al sotmetiment als principis inalterables del Movimiento. Ara qualsevol canvi polític que es pretengui ha d’estar sotmès als principis inalterables de la Constitució. Després de 40 anys sembla que no hàgim arribat gaire lluny; tant llavors com ara qualsevol modificació legal o qualsevol intent d’ampliar o tant sols adequar les llibertats democràtiques provoca que es tregui “El Sant Crist gros”; abans en forma de Movimiento i ara de Constitució, sempre inalterables!

A hores d’ara és preocupant “la frescor” amb que es manifesten alguns dels “supervivents” dels temps del franquisme, tant els que ja fa anys que estan retirats de la vida pública, com els que llavors eren lo suficientment joves perquè encara tinguin un cert poder i influència. També preocupen les formes i actuacions d’algun dels actuals dirigents del govern espanyol i altres càrrecs menys importants, com és el cas de la delegada del Govern a Catalunya. Formes que permeten que “es comparteixi acte o brindis” tant amb coneguts personatges i/o organitzacions de la dreta no democràtica com, donat el cas, amb els partits antisobiranistes oposats al procés català; tal i com va succeir el passat dia 6 de desembre a Barcelona amb motiu de la celebració del dia de la Constitució.

Aquest passat més de juliol l’ex-ministre Utrera Molina, al que ja s’ha citat abans, publicava una carta a l’ABC on es queixava de la Llei de la Memòria Històrica, venint a dir que “ no es podrà mai viure en pau amb una llei que criminalitza als vencedors de la guerra civil”, al temps que demana que “tot hauria de ser tomba, record de grandeses i oblit de misèries”. Això ho escriu després de quasi quaranta anys de la mort del dictador i amb desenes de milers de persones del bàndol vençut colgades als marges dels camins i carreteres d’Espanya. Això es diu des d’un dels mitjans periodístics més influents mentre els ciutadans espanyols es veuen obligats a recórrer a la Justícia Argentina per demanar justícia contra els crims de la dictadura. Mentre, Franco encara descansa al seu mausoleu acompanyat, a la força, de molts que mai no hi haurien volgut ser enterrats allà.

Espanya està encarant el seu passat dictatorial, però no per jutjar-lo, per penedir-se o per extreure'n ensenyaments. Està encarant-lo de la mà del PP i d’una part important de la seva societat, de manera més o menys conscient, per reeditar-lo.

Les formes i maneres en ple segle XXI, cada cop ens retrotreuen més al passat! Espanya està “involucionant”! Ha iniciat un viatge al passat! S’està tancant i allunyant de les formes de govern homologables d’Europa i Europa se’n dona compte. La sentència per la Llei Parot en seria un exemple, els actuals comentaris sobre la llei de seguretat ciutadana un altre.

Ahir va ser la llei Wert que pretén retornar el món educatiu als temps de “una grande libre”, sense cap tipus de sensibilitat respecte de les cultures que pretenen siguin minoritzades, ni de les opinions contraries. Una llei imposada sense marge per al més lleu matís. Avui és la llei que ens proposa Fernández Diaz, per a tenir al personal controlat i sotmès, demà o demà passat en serà un altre la que tingui com a finalitat retallar les llibertat i assegurar el poder de “la casta” dominant evitant-li incomoditats. Ahir va ser el tancament de la Televisió valenciana, ara és en Bauzá que "ataca de nou" pretenen prohibir l'ús de la senyera; ambdós passos pretenen anorrear tota cultura que no sigui d'arrel castellana.

Avui és l’intent d’exercir un control ferri de qualsevol tipus de protesta o dissidència, demà serà la privació de llibertats fonamentals, com és la d’expressió, amb qualsevol tipus d’excusa. Tot, però, es farà sota el paraigües dels principis “inalterables” de la Constitució Espanyola. La mateixa Constitució que branden per impedir als catalans decidir el seu futur! I què ens en ofereixen a canvi? Doncs un futur ben galdós, un viatge en la màquina del temps 40 anys enrere al lloc on guanyen els "Girón i els Utrera"!

7 de desembre de 2013