23 de març de 2014

Els miralls d’Ucraïna (II)

La península de Crimea amb una extensió quelcom més petita que Catalunya, aquí malgrat el que digui Margallo s’acaben les semblances, ha estat finalment engolida per la Rússia post soviètica i post zarista; l’eterna Rússia imperial.

La política exterior espanyola un cop més ha fet el ridícul intentant buscar semblances entre el que passava a Crimea i Catalunya. Una política exterior que per boca del seu màxim responsable ha fet un discurs per al consum intern espanyol, incapaç d’articular-ne cap altre que podés influir, atès el pes de l’Estat espanyol, en l’àmbit internacional.

Ha estat sorprenent amb quina rapidesa Rússia ha donat el cop de mà. El control militar de la península, on Rússia mai ha deixat de tenir un nombre important de forces militars destacades a les seves bases militars amb la naval de Sevastopol al front, va ser immediat i les forces ucraïneses encerclades, controlades i posteriorment humiliades. En aquestes circumstàncies una part del parlament de la república autònoma, amb l’oportunista pro rus de torn representant d’un partit minoritari a la cambra al front, va convocar un referèndum que es va celebrar en un parell de setmanes.

El referèndum amb una participació del 80% ha donat un resultat favorable al retorn a Rússia del 96,5 %. Realment el que hi ha hagut ha estat un assentiment a la búlgara i les xifres han estat més que maquillades pintades. M’ha sorprès i decebut la manera en que els nostres Telenotícies han donat els resultats del referèndum, asseverant el resultat, sense contrastar-lo amb la falta de garanties en que ha tingut lloc; amb les dues minories principals del territori ucraïnesos i tàtars amenaçades i sota l’ocupació militar russa.

Europa, Occident ha fet la seva cantarella, però no ha mogut un dit, almenys efectivament. Rússia ha acabat fent un “Santa Rita Rita” al revés; recuperant la donació de Crimea a Ucraïna que Krushev va fer fa 60 anys. Veient la dependència energètica que Europa té del gas rus no és d’estranyar l’acomodament i la pusil•lanimitat europees. Per altra part els russos saben molt bé com canalitzar els interessos i ambicions de molts occidentals. Aquí ens queixem que alguns polítics s’asseuen als consells d’Administració de les empreses a les que han afavorit mentre eren al govern. Parem-nos a pensar que fa el ex canceller alemany Schröder a Gazprom.

Rússia ha recuperat Crimea i al mateix temps ha llençat un missatge a la població russòfona d’Ucraïna exacerbant el seus ànims, malgrat que el més previsible és que no vagi més enllà, malgrat continuarà amenaçant. Rússia sap que no es prou forta per intentar incorporar la part oriental d’Ucraïna, almenys pel moment. Mentre deixa una Ucraïna econòmicament tocada de mort gràcies, entre altres coses, a la política del seu virrei Ianukovitx i sotmesa a un constant estat de tensió per mor d’una població russòfona a la que encendrà i apagarà a conveniència. Ucraïna s’acostarà a Europa i no fos forassenyat pensar que acabés a l’Otan i més endavant a la UE. Possiblement , per això, Rússia s’ha volgut assegurar el control del Mar Negre i que les seves bases, “contractades” amb Ucraïna fins als anys quaranta, no quedin en territori que podés arribar a estar sota control de l’Aliança Atlàntica.

S’ha dit que el segle XIX va ser molt llarg que va començar al 1789 amb la Revolució Francesa i que va acabar al 1914. El XX es diu que va ser més curt que va començar al 1914 i que va acabar al 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. Realment això no sembla del tot cert i els russos 25 anys després ens acaben de fer viure un inquietant revival del segle XX i de la Guerra Freda. Tot plegat perquè malgrat tot no tots els vells imperialismes varen acabar morint després de la segona guerra mundial. Anglaterra i França varen haver de donar la independència a les seves colònies que havien conquerit a partir del segle XVII. Si algú és mira la Rússia d’aquell mateix segle veurà que estava circumscrita a una extensió, que malgrat ser considerable, abastava només una part de la seva actual part nord occidental europea. La resta de territori de Rússia és territori que va ser conquerit i colonitzat, on centenars de cultures, com la dels tàtars de Crimea, varen ser minoritzades i assimilades o senzillament deportades als erms de Sibèria provocant neteges ètniques que han estat oblidades. Malgrat la pantomima “de l’home soviètic” i de la multiplicitat de repúbliques i repúbliques autònomes creades llavors, veiem que un cop caigut “l’imperi soviètic” ha ressuscitat l’imperi rus que encara sotmet de forma directa o indirecta a moltíssimes ètnies i nacionalitats.

Aquí en aquest sotmetiment i en aquest assimilacionisme cultural és on hi ha les veritables semblances, aquelles que no els interessa veure al senyor Margalló i a la immensa majoria dels espanyols. La diferència entre les colònies britàniques i franceses és que estaven a l’altre costat de l’oceà i en canvi les russes i les espanyoles, les que encara els queden, tenen una continuïtat geogràfica lligada per la colonització cultural el que els permet un control i disposició molt més fàcil dels recursos d’aquests territoris.

23 de març de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada