Traductors i Traidors

Fa pocs dies vaig veure un flash del programa APM de TV3 on algú, que no recordo qui era, blasmava a la Marta Rovira d’ERC pel fet que a la seva intervenció al Congrés de Madrid , ara a començament d’abril, se li notava no tan sols l’accent català sinó que traduïa al castellà el que pensava. El “bon home” aprofitava per carregar contra el sistema educatiu català.

I és que tot fa suposar que veia com una cosa excepcional que una persona pensi en un idioma i parli, traduint, a un altre. Deu ser la falta de costum, com la de molts altres compatriotes seus que són monolingües – incapaços de parlar cap altre idioma - , monocromàtics – tot ho veuen en blanc i negre, monocords, monotemàtics... Vaja, persones amb una visió tancada i amb un sentiment de superioritat absoluta. Tots plegats són els hereus intel•lectuals del “que inventen ellos” dit per l’Unamúno o aquell altre també seu de “hay que españolizar europa” . “Amanit” , de quan en quan, amb exabruptes com el “viva la muerte” “made in” Millan Astray que va convèncer a tota una bona colla de caparruts per no anomenar-los d’una altra manera.

S’han entestat massa anys a fer creure a molta gent que els catalans parlem català per fotre, que és un caprici! De tot plegat han deduït la innecessarietat del nostre idioma. El català els fa nosa, els fa nosa perquè es diferent. En definitiva els fa nosa la diferència perquè els obliga a un esforç mental; “un ajupir el llom” que la seva “hidalguía” no els permet. Veuen el món des de “Un más ancha es Castilla” i des d’un passat, per a ells gloriós, que no s’adonen que ja els queda massa llunyà. Ja els ho deia en Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.

Ha estat precisament aquest encaparrament, aquesta falta d’evolució històrica, la que ha permès la nostra supervivència com a cultura i com a poble. Ha estat la seva maldestresa, malgrat els mitjans emprats, la que ens ha permès sobreviure com a cultura a l’espanyol un idioma que no va ser “lengua de imposición sino de encuentro” tal com deia el rei Joan Carles, Quina Trobada!

Un idioma imposat per la força de les armes per intentar eradicar el català. Per convertir-lo , com a altres llocs van aconseguir amb les llengües minoritàries, en un patuès vergonyant que fes sentir inferior a aquell que el parlava. Però ho han intentat amb tan poca fortuna que no els ha permès reeixir en més de 300 anys. Els catalans “traductors”, per ser els únics bilingües efectius i pràctics malgrat tenir-ho tot en contra , hem bastit una societat civil oberta i integradora que ha begut de fa molt temps de la modernitat de més enllà les fronteres de l’Estat espanyol. Una societat molt més moderna, tolerant i evolucionada que sense vèncer en cap guerra, ans al contrari, ha convençut a la majoria de la seva ciutadania.

Totes aquestes virtuts de la societat catalana han creat un paradigma de difícil comprensió per als desconeixedors de la nostra realitat. En aquesta societat integradora tots aquells que han vingut i han conviscut, treballant i compartint esforços, ara també comparteixen un objectiu comú de país. Molts d’ells són persones que habitualment s’expressen en castellà i que no han renunciat de les seves arrels. Aquests són un altre diana per a les ires del tertulià, periodista o polític caparrut de torn que els qualifiquen sense embuts de traïdors o més suaument d’estómacs agraïts.

Blasmen “els Fernàndez”! Arremetre contra en David Fernàndez de la CUP perquè es diu Fernàndez ! Amb això ja demostren que no entenen ni entendran mai res. Doncs bé, atacar els López, Martínez i Garcia..., qualificant-los de traïdors perquè es manifesten independentistes o simplement a favor del dret a decidir és un “marca de la casa” distintiu de tan pròcers cervells. Cervells que no entenen que persones “enviades” a Catalunya per intentar diluir la seva personalitat, mitjançant una “colonització”, no hagin fet aquesta funció. He dit “enviades” perquè la majoria varen abandonar la seva terra amb llàgrimes, amb un futur incert i dirigint-se cap a un lloc desconegut. No ho varen fer per gust, no varen venir enviats per una ONG a aixecar Catalunya, malgrat que han contribuït de forma notòria al seu progrés. Varen venir perquè a la seva terra eren perseguits per les seves idees com a perdedors d’una guerra o simplement per la fam i la injustícia. Convindria visionar de quan en quan la pel•lícula “Los Santos Inocentes” de Mario Camús o llegir la novel•la en que es va inspirar de Miguel Delibes per entendre el perquè de l’endarreriment d’Espanya i del perquè molta gent va haver de deixar casa seva.

Els obcecats unionistes no entenen que els immigrants procedents de diversos llocs d’Espanya, els seus fills i els seus nets s’hagin pogut fer ciutadans, uns ciutadans lliures que volen decidir el seu futur en una la terra en la que viuen i que la volen veure prosperar lliurement. Aquesta ha estat la metamorfosi no desitjada per la dictadura franquista, l’oligarquia centenària i tots els seus hereus que encara detenen el poder a Espanya. No entenen que els seus súbdits/serfs, convertits a la força en “colons”, que després d’haver d’acabar patint el mateix que els pretesos colonitzats, hagin esdevingut ciutadans lliures, molt més lliures que en el seves societats “caciquils” d’origen al haver-se trobat amb una societat, la catalana, molt més oberta. Una societat a la que ells han contribuït a fer encara més plural.

Per tot plegat, el tertulià caparrut no entén ni entendrà mai aquesta societat catalana de traductors, com la Marta Rovira, ni de "traïdors" com els López els Fernández i els Martínez de torn.

24 d’abril de 2014