29 de juny de 2014

1914 - A la Guerra amb il•lusió

El més esfereïdor de la guerra que va començar ara farà 100 anys, el detonant de la qual commemoràvem ahir, és l’alegria amb que la gent va anar-hi.

En cap moment hi va haver consciència del que suposaria aquella guerra. Molts es pensaven que es tractaria d’una guerra curta. D’altres encara veient el costat romàntic i aventurer de les guerres, els uniformes eren un signe de distinció social i els herois eren els protagonistes de la història. Les oficines de reclutament no varen donar a l’abast i l’entusiasme popular als diversos països notable. Amb els anys va aparèixer una foto en la que suposadament sortia Adolf Hitler manifestant-se a Munich amb motiu de la declaració d’hostilitats. No va ser pas l’única ciutat on les multituds celebràvem l’inici de les mobilitzacions i la declaració de guerra: en definitiva el camí que els estats europeus, com a somnàmbuls, varen iniciar cap a la seva destrucció.

Europa, el continent almenys en la seva part occidental, vivia sense enfrontaments significatius des de feia més de 40 anys. Dues generacions de francesos, alemanys, italians, britànics... havien viscut en pau a casa seva. Altra cosa eren les guerres colonials, vistes amb aquella aura d’admiració i de superioritat per part d’uns europeus acostumats a dominar el món.

Cert que fa cent anys, tota aquesta “il•lusió” també venia donada per una falta d’informació, almenys d’una consciència clara del que podia suposar un conflicte obert entre les potències industrials i “civilitzades” d’Europa. Altra cosa eren les guerres colonials, allà es guanyava reputació i les ensulsiades, que n’hi havia, eren oblidades amb el temps o tapades per noves conquestes i aventures.

Ningú tenia ja memòria dels darrers enfrontaments a Europa i els que els havien viscut ja eren d’edat avançada; les guerres de Prússia amb Dinamarca i Àustria, les guerres del segon imperi francès enmig de la guerra d’unificació italiana – Magenta i Solferino -, la guerra franco-prussiana... Tampoc el que havia passat més lluny d’Europa es tenia present. S'oblidava la guerra civil americana en la que l’evolució de les armes havia desfermat matances descomunals i havia afectat ja de forma clara a la població civil. Les conteses colonials perdudes com la derrota del General Gordon a Khartum o les derrotes a l’Afganistan, la frontera nord-oest de la Índia en deien, tampoc formaven part de la memòria col•lectiva.

S’hauria d’haver vist a venir que les noves tecnologies que despuntaven a començament del segle XX farien obsoletes determinades tàctiques que sobrevivien encara des de les guerres napoleòniques. Els francesos ja havien oblidat Sedan on, malgrat tenir teòricament una millor infanteria, el seu exèrcit havia estat derrotat per l’artilleria alemanya que havia fet un gran avenç preludi de les massacres a la guerra de trinxeres del 1914. La població civil cada cop estava més afectada pel que succeïa i els danys colaterals no només es produïen al front. El segle XIX s’havia acomiadat amb els “camps de concentració” a Cuba, copiats pels anglesos a Sudàfrica en la guerra amb els bòers, tot plegat havia comportat calamitats i desplaçaments sobtats per a la població civil per tal d’aïllar els “rebels”.

Amb la guerra del 1914 vindria l’aviació, el submarí, la guerra química i la metralladora s’ensenyoriria del camp de batalla. Els desplaçaments de població i els genocidis ja serien perfectament planificats i executats com va ser el cas del dels del armenis. Europa no en tindria prou amb una guerra devastadora mal acabada i amb una pau mal girbada, encara quedava el pitjor per venir i el segle XX que alguns historiadors ens diuen que va començar al 1914 i acabar al 1989, encara hauria de viure una segona guerra mundial i una guerra freda.

Aquella il•lusió popular per una guerra que alguns deien que havia d’acabar amb totes les guerres va anar més enllà del estats participants. A Catalunya va haver un moviment d’adhesió a la causa aliada. Ara recentment se’ns parla de milers de voluntaris catalans, també il•lusionats, que varen engreixar les files de l’exèrcit francès. Varen contribuir a la quota de carn de canó necessària per mantenir l’esforç bèl•lic, la guerra de desgast que finalment acabaria derrotant a les potències centrals.

Que hi feien els voluntaris catalans lluitant al costat dels francesos? En quin estat d’engrescament es varen involucrar en la matança de la primera guerra mundial? Alguns ens diuen que hi havia l’esperança que un cop acabada la guerra França, en agraïment, ajudaria a la causa catalana. Els 14 punts del President americà Wilson també hi devien tenir quelcom a veure en aquest estat de “falsa esperança”. A la pràctica les potències aliades, França principalment, es varen passar pel forro els principis d’autodeterminació de Wilson i només varen “tolerar” la seva aplicació quan aquesta suposava el trossejament de l’imperi austríac o la debilitació d’Alemanya, creant estats satèl•lits i contrapesos a un possible ressorgir germànic. Catalunya no entrava en aquesta equació; Espanya no havia entrat en guerra i no havia estat derrotada.

Molts catalans il•lusionats varen fiar les seves esperances en el futur de la seva pàtria en un Estat centralista i jacobí. Un estat que als seus ulls representava les llibertats enfront una pèrfida Alemanya. Un Estat que no deixava de ser un estat colonial, que controlava una bona part del món en la que els seus habitants no tenien cap dret i només els servien per omplir les trinxeres del nord de França de magrebins i subsaharians, el mateix que feien els britànics amb els hindús.

De la terrible guerra d’ara fa cents anys tots plegats, amb la informació que ara disposem, en podem extreure molts ensenyaments,. Els catalans en particular hem d’aprendre que mai hem de fiar el nostre futur al que els altres puguin fer per nosaltres, encara que els afavorim tal i com va passar al 1914, difícilment ens tornaran el favor! Ara cent anys després molts catalans ens sentim molt europeistes. La història ens ensenya que malgrat aquest sentiment no podem fiar altre cop el nostre futur. No el podem fiar al que Europa pugui fer per nosaltres per compensar el nostre convenciment europeista, només el podem fiar al que nosaltres siguem capaços de fer per nosaltres mateixos.

29 de juny de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada