21 de desembre del 2014

De La jaqueta de pana al Consell de Gas Natural, de la cueta a…

La Historia mai no es repeteix però s’imita molt bé. Hi ha paral•lelismes com el cas de la Restauració i el de la Transició, dos règims parlamentaris de la història recent de l’Estat espanyol que acaben ofegats en un mar de corrupció.

A començament dels anys 80, després d’una llarga dictadura, ens varen fer creure que l’esperança estava en un canvi de govern, que permetés de nou, com en temps de la República, que els socialistes governessin. Això , el “Canvi”, va ser a l’octubre del 1982. Un dels dirigents socialistes, Alfonso Guerra, va dir llavors “que després d’uns anys de govern socialista a Espanya no la reconeixeria ni Déu”.

Y malgrat tot després de 21 anys de governs socialistes i 11 del PP a Espanya la reconeixem prou bé, en alguns aspectes sembla que inclús la Transició encara hagi de començar. Governen els fills, els nets i els gendres dels capitostos franquistes. Alfonso Guerra ha estat 37 anys al seu escó de diputat, tants anys com Franco cap d’Estat. Aquells que al 82 varen arribar per canviar-ho tot, vestits amb jaqueta de pana, han aconseguit canviar del tot les seves pròpies vides adaptant-se a un estat que en lloc d’avançar ha involucionat. Ara, ja de grans, els veiem asseguts als Consells d’administració de les grans empreses i prenent-se vacances de luxe dignes de reportatges de "l'Hola" dels millors temps.

Avui ha aterrat a Barcelona la cueta de Pablo Iglesias, als informatius hem pogut veure algun dels tòpics que ha desgranat en el seu discurs i ens han ensenyat que hi ha hagut gent que ha hagut de seguir l’acte des del carrer perquè no s’hi cabia. A primera fila representants dels partits d’Esquerra i també hem pogut veure a Jimenez Villarejo flamant eurodiputat que va prometre deixar els seu escó i que sembla que no marxa ni amb salfumant. Per cert, “un altre gran amic de Catalunya i de les seves llibertats nacionals”.

Iglesias ha dit “que Espanya és una nació de nacions”, “que hi ha diverses cultures i idiomes”. Bé quelcom semblant al que ja diu la Constitució en aquells articles, que a diferència del títol vuitè, sempre obliden des de les Espanyes. “Que tenim dret a decidir” ha afegit! Moltes gràcies Pablo! Però a continuació ha remarcat “que cal decidir en moltes coses”, i tant! Quan siguem un país lliure ja no ens caldrà decidir sobre la nostra llibertat nacional llavors podrem decidir sobre moltes altres coses importantíssimes, en absoluta llibertat i democràcia, condicionants que cada cop menys es donen a l’Estat Espanyol i sobretot ho podrem fer essent amos dels nostres recursos i del nostre destí.

Vaja, pel resum del que ens ha arribat, ha desgranat un reguitzell de tòpics per a enredar a crèduls i indocumentats, fins i tot a aquells agnòstics i ateus que pel que sembla creuen en els miracles.

Ah i m’oblidava! També ha llençat un dard enverinat a la CUP o millor si voleu a en David Fernàndez. Ell ha dit que mai s’abraçarà a en Rajoy o en Mas. Nooo! Segur que no s’abraçarà! Potser no s’abraçarà, però si convé com varen fer els socialistes a Euskadi s’aliarà amb qui sigui perquè el primer de tot és que els catalans, als que diu que han ofès i ell continua ofenent tractant-nos de “pacaletos”, no vol que marxin d’Espanya. Perquè "ells no estan per aixecar fronteres sino per tendir ponts". Quasi el mateix que deia la senyora Sanchez Camacho en una de les més recents campanyes del PP a Catalunya amb motiu del passat 11 de setembre.

Potser ja és hora que la gent comenci a esprémer-se una mica més les meninges i posar en qüestió una sèrie de coses i comencin a pensar per si mateixos, cosa saludable per exercitar les neurones i muscular el cervell.

Els que han militat en partits extraparlamentaris saben lo dificilíssim que és que els mitjans els facin cas, que puguin sortir a la premsa o a les radios i televisions. En el cas improbable que aconsegueixin fer-se visibles també es constatable la dificultat que, des de la no representativitat pública prèvia, es presenta quan s’ha d’escometre una campanya electoral; finançament i presència als espais de propaganda són dos handicaps molts cops insuperables.

Doncs bé, del no res hi ha un senyor amb cueta i descamisat que comença a sortir en les televisions privades, entre elles les que vulgarment anomenem “fachas”, “Intereconomia” i 13TV, i articula un discurs antisistema. Crea un grup polític i assembleari, però amb un fort component de dirigisme vertical i es presenta a unes eleccions europees convertint-se en la quarta força per darrera del PP, PSOE i IU. Des de llavors centra l’atenció dels mitjans privats i públics i no deixen de créixer les seves expectatives electorals. El seu discurs, encara inarticulat del tot, en l’únic que queda clar és que és un discurs espanyol i per a Espanya, és inexacte i trufat de tòpics i demagògia. Ens Identifica a un enemic “La Casta”, un ens impersonal que segons ell “insulta als catalans”. Una Casta que vesa insults, “se suposa que davant l’estupefacció i astorament del poble espanyol i la seva intel•lectualitat que ens deuen defensar abrandadament”.

“Podemos” és una arma que segurament algú preveia que serviria per a desgastar al PSOE, intentant equilibrar el desgast del PP per la seva política i els escàndols que pateix. Ara resulta que el “petit Frankenstein” pren vida pròpia i amenaça a tot l’espectre polític, però que ningú pateixi, el mateix que amb el PSOE al 1982, una possible arribada de “Podemos” a les administracions domarà un moviment encara no ben articulat on s’hi ha apuntat tothom que ha volgut, fins i tot gent procedent del PP tal i com llegíem fa algunes setmanes en algun mitjà.

On realment pot ser útil “Podemos” , per als que tenen com a objectiu el manteniment de l’estatus nacional espanyol, és a Catalunya. Perquè, malgrat la força generada pel Procés, a casa nostra hi ha encara molta gent que no s’ha sostret a la mentalitat autonomista, servil i de supeditació a Espanya. Per això a alguns se’ns posen els pels de punta quan sentim dir que a Espanya cal votar Podemos i a Catalunya un partit independentista. Un efecte més dels estralls que la ignorància, el desconeixement de la història més o menys recent i la indocumentació causa a moltes persones de bona fe.

21 de desembre de 2014


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada