3 de novembre de 2016

El "cop d'estat" espanyol de Brumari



El cop d'Estat de Brumari, donat per Napoleó Bonaparte, el 1799, va significar la fi del Directori. Simplificant, podríem dir que el que es podria considerar un mínim sistema representatiu, assembleari i democràtic va ser substituït per un sistema autoritari, el Consolat, en el que Bonaparte tenia les claus del poder, un poder que esdevindrien amb el temps total i únic.

La paraula Brumari en la terminologia adoptada en temps de la Revolució Francesa, indica aproximadament les setmanes compreses entre el darrer terç d'octubre i els dos primers terços de novembre. Dates que ara curiosament coincideixen amb els fets viscuts els darrers dies; el PSOE donant el poder de nou al PP, després d'un cop d'estat intern. També l'assumpció per part del TC –Tribunal Constitucional- dels poders que la reforma endegada pel PP els atribuïa. En definitiva el poder d'inhabilitar a aquells que no acatin les seves disposicions. Tot plegat fet "ad hoc" per a combatre l'independentisme. Malgrat tot, que ningú oblidi que això suposa obrir la caixa dels trons i la creació d'una eina molt perillosa per a les llibertats. Ja que si finalment esdevé un instrument reeixit, es pot acabar emprant contra qui faci falta. Avui són els catalans, demà..., llavors potser recor
darem les paraules del pastor luterà Martin Niemöller (1).

Que un tribunal que dictamina, però que no jutja a la manera clàssica, pugui aplicar sentències d'inhabilitació és donar un poder que pot arribar a ser inconstitucional per poc garantista. En aquest sentit semblaria que s'haurien pronunciat tres dels membres de dit TC que avui han estat en contra d'assumir aquest nou poder inhabilitador.

El TC ha funcionat, sobretot a partir del 2006, com el que en termes comercials diríem una reassegurança. Un roc a la faixa per si hi ha quelcom que falla i el poder secularment establert, malgrat els vernissos democràtics de "tutti colore" que li han donat, pogués arribar a trontollar. Tant li fa a aquest poder que els parlaments aprovin una llei i que el poble la voti i aprovi en referèndum. Si hi ha quelcom que no quadra sempre els queda el TC, com a últim dic, per fer tornar les aigües a la seva llera. Així ho van fer amb l'Estatut, que ja havia estat raspallat i acomodat per a què fos aprovat pel Parlament espanyol.

Els nivells de credibilitat democràtica de les institucions espanyoles estan caient en picat, cosa totalment perceptible per poc que es tinguin els ulls una mica oberts. El poder únic espanyol es consolida de manera monolítica, sense aturadors, ni compensadors, ni reguladors, ni controladors. Corrompent, prevaricant, enganyant. Ho fan per mantenir l'estatus. Ho fan enfront de qui veuen com un perill per a la conservació d'aquest estatus, l'independentisme català.

L'enemic a batre ara és l'independentisme, demà vés a saber! Per combatre la Revolució Catalana tot val, inclús hipotecar el futur i la credibilitat, el poc crèdit democràtic d'Espanya davant la resta de l'opinió internacional. Un nivell de credibilitat democràtica ja bastant minvat davant la visió de molta gent un cop aquesta s'ha adonat de l'enganyifa de la Transició. Una transició de quaranta anys a la fi dels quals veiem que el franquisme és més viu que mai i que governa ara amb la complicitat de les esquerres nacionals comandades pels barons del PSOE.

Aquest cop de Brumari a l'espanyola s'ha fet en dues fases. La primera la defenestració del Secretari General del PSOE amb la consegüent abdicació de partit davant el seu electoral, traint-lo, i la segona amb l'assumpció per part del TC d'uns poders atorgats a posta pel PP perquè aquest els faci la feina bruta.

De tot plegat poc podem esperar els catalans si no som capaços de fer que el Procés continuí la seva marxa, ja no dic accelerar-lo. Si el Procés fracassés, aquest Estat espanyol, cada cop més endeutat, només tindrà recursos per a pagar les voluntats que els ha calgut mobilitzar aquesta tardor.

12 de Brumari 2016

(1)
Cuando los nazis vinieron a llevarse a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata,
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a llevarse a los judíos,
no protesté,
porque yo no era judío,
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada