19 de febrer de 2017

No ens poden oferir res, tot és fum per enterbolir-nos la visió i distreure'ns.


Sembla allò que abans en deien "una serp d'estiu", però avançada al febrer. Ara se'ns explica, i els mitjans ho difonen, que l'Estat, el Govern, en definitiva "Espanya", ens volen fer una oferta.

Prepareu-vos! Tota l'artilleria mediàtica del Periòdic, de la Vanguardia, fins i tot de qui menys ara us penseu, ja està calculant l'angle de tir, per bombardejar-nos, de nou, "com cada cinquanta anys", amb una proposta increïble de la qual difícilment de moment coneixerem el contingut i la substància. Serà una proposta amplificada, serà una proposta anunciada, Una proposta que s'ensuma, si s'arriba a veure, que serà amb més palla que gra, amb més pa que formatge. Tot això, si finalment demà mateix no queda en un no res, com l'Operació diàleg.

L'Estat espanyol no ens pot proposar ni oferir res. Ja ho escrivia aquest modest blogaire ara fa quasi quatre anys – aquí podeu clicar per veure l'enllaç -. Sembla que l'únic que pot fer l'Estat, Espanya, és fer-nos por. En el millor dels casos, la cosa tan suada del pal i la pastanaga. Potser es pensen que estem cansats i que alguna cosa d'aquestes, "una proposta", pot quallar per esgotament, o que el seu anunci simplement ens pot arribar a frenar o fer dubtar. Simplement potser tan sols és tracti un baló d'oxigen per donar arguments als contraris a la independència per tal que continuïn enredant.

Cansats tan de debò que ho estem. La pregunta correcta, però, seria sobre si estem desmemoriats. Espanya, l'Estat, el seu Govern, no ens poden oferir res sense treure el que ja donen a altres. Per oferir quelcom a Catalunya d'entrada algú s'haurà de pagar la totalitat "dels mobles del menjador" si els vol canviar. Ja sé que això sembla una caricatura, però no ho és tant com sembla i més aviat seria un retrat en alta definició.

Si transigíssim a "la proposta", si acceptéssim alguna millora, això ens asseguraria res? Doncs crec que no! Molts catalans van creure durant la Transició, molts ho van creure de bona fe, que amb Democràcia, amb el Dictador mort, Catalunya podia encaixar a Espanya. Doncs res més lluny de la realitat, ni hem encaixat, ni molt menys el llegat del Dictador s'ha fos, ans al contrari els seus marmessors el mantenen ben al dia.

Des de la dreta rància, però també des de l'esquerra progressista, se'ns neguen les llibertats, es nega la nostra existència com a poble. Fa uns dies una enquesta ens indicava que la majoria dels votants de Podemos, no pas el PP, eren contraris a un Referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Han estat molts anys venent-los, a tots plegats, una idea excloent i monolítica d'Espanya i això no es canvia amb un relleu de majories parlamentàries, per molt aparentment progressistes que aquestes semblin. Molts exmilitants del PSC hagueren tractat de ximple a qui hagués pronosticat a finals dels setanta del segle passat l'actual deriva del PSOE.

Si per mantenir-nos a Espanya, ens haguessin de donar quelcom, per poc que fos, que hagués de sortir del que altres ja consideren seu, quan no tardaria de nou tot a involucionar? Què no ho faria potser tan de pressa, com a finals dels setanta del segle passat? Què no passaria el mateix com quan van fer marxa enrere per anul·lar el poder cedit a Catalunya, via cop d'Estat i LOAPA? Cal fer memòria encara que el poder de Catalunya, la Generalitat no emana directament, per molt que s'ho vulguin fer venir bé, de la Constitució. Encara no hi havia Constitució i el Règim, que encara oficialment no era no franquista, havia reconegut la Generalitat el 1977. Ho va fer abans que existís la Constitució, que encara tardaria més d'un any, fos aprovada. La sentència de l'Estatut del 2010 va trencar aquests equilibris que es forjaren a finals dels anys setanta, a l'inici de la Transició.

Si per mantenir-nos a Espanya ens donessin quelcom, i ho acceptessin, es generaria o simplement s'incrementaria l'estat d'animadversió popular. Estat d'animadversió que els mitjans i els partits polítics s'han cuidat d'alimentar durant tants anys contra els catalans. Un estat d'animadversió que els ha permet treure rèdits polítics a la resta de l'Estat. Encara que algun d'aquests partits nacional/patriòtics/espanyols hagi acabat essent residual a Catalunya.

Qualsevol mancança a Andalusia, a la Manxa a Extremadura, a qualsevol de les zones fiscalment deficitàries d'Espanya seria culpa nostra, no de la seva falta secular de prosperitat, contra la qual no s'ha fet res estructuralment efectiu en quaranta anys des del poder central. Si ens donessin quelcom, quant tardarien a treure'ns-ho de nou? En quant temps no tornaríem a estar com ara o pitjor? Estaríem com ara que volen retallar l'estat autonòmic, que van fer extensiu fins i tot a qui no el demanava. Ho van fer extensiu per reduir-nos i "anivellar-nos". Ara el volen retallar per combatre el nostre sentiment nacional. Fins i tot culparien dels seus mals la despesa gastada en l'educació en català o en els nostres mitjans en el nostre propi idioma, més o menys el que ja fan ara i han fet sempre.

Continuar a l'Estat espanyol encara que ens oferissin "l'oro i el moro" és ja, per experiència històrica, un risc inassumible pels catalans si pretenem no tan sols preservar la nostra cultura i la nostra personalitat històrica com a poble. Continuar a l'Estat espanyol és ja de manera clara un risc per a la prosperitat de tots els ciutadans que viuen a Catalunya, el legítim sentiment espanyolista d'alguns no els permetrà, ni tan sols a aquests, mentre visquin aquí, omplir l'olla. La política del Govern d'Espanya és ja, actualment, un risc, fins i tot, no tan sols per a la prosperitat dels catalans, sinó també per al manteniment del raig de recursos que arriben a la resta d'Espanya.

Per tal d'anorrear-nos estan impedint un normal creixement econòmic de Catalunya, en una espècie de tràgic "la maté porqué era mia". Ens poden arribar a arruïnar. Malgrat que, de moment, la iniciativa privada, les inversions estrangeres i l'esforç de la petita i mitjana empresa ho impedeix. Ens estan ofegant estratègicament; sense Corredor Mediterrani, amb uns ports encara sense enllaços ferroviaris, un aeroport minoritzat i unes infraestructures que majoritàriament encara són de pagament. Mentre des d'aquí també, via impostos, paguem que a segons quins llocs d'Espanya ara tinguin el doble d'autopistes gràcies a una oportuna adquisició per part de l'Estat. Igualment des d'aquí "ajudem" significativament a pagar una estructura de comunicacions radial, ineficient i totalment ostentosa -AVE i autovies solitàries- i que en la seva quasi totalitat s'està demostrant innecessària.

Per tot plegat cal fer una crida al seny, a tocar de peus a terra. Que ningú des d'allà, però tampoc des d'aquí, ni des de la dreta ni tampoc des de l'esquerra, ens distregui de l'únic objectiu viable per Catalunya; la Independència. Que ningú des d'aquí es distregui, perquè qui bada ja ha rebut!

19 de febrer 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada