3 de març de 2010

Ciutadania


-->
Ciutadania, drets i deures són tres conceptes que van, o haurien d’anar, obligatòriament relacionats. No és aquest el cas de Catalunya pel fet de no tenir estat propi i perquè l’estat al qual pertany no procura pels drets més elementals de molts dels seus ciutadans. És per això que tenen aparcat el nou Estatut al Suprem. De tant tenir-lo aparcat, ara ja molts catalans s’adonen que necessitem una altra cosa.
I què contemplava el nou Estatut? Doncs el deure de saber el català, motiu entre d’altres pel que està “impugnat”. És a dir, com que els habitants de Catalunya som ciutadans espanyols tenim l’obligació de saber espanyol, però com que no som ciutadans catalans no hem de tenir el deure de saber català.
I és aquest concepte de ciutadania de pertinença, íntimament lligat a un Estat, Estat que els catalans no tenim, el que ens falta. Qui ens fa les funcions (l’Estat Espanyol) no ens tracta com a ciutadans, sinó com a súbdits. Per això portem des del 1975 buscant un encaix que només sembla que es vol des de Catalunya. Com a súbdits, els catalans tenim deures però menys drets, o sigui, menys ciutadania o ciutadania de segona.
És aquest concepte de ciutadania un concepte que emana de les dues grans revolucions del segle XVIII, l’americana i la francesa, aquesta va escampar tots els seus principis per a Europa. Després, França, va viure altres fets històrics claus que els varen suposar un trencament i una evolució; les revolucions del 1830, 1848 i 1871, les dues guerres mundials, el maig del 1968, etc... La resta de països europeus varen viure processos similars, Anglaterra, fins i tot, des d’abans.
A Espanya es va imposar la resistència a allò que venia imposat des de fora, encara que fos millor que el que teníem. Va ser Napoleó qui va abolir la Inquisició. Fou millor rei, Josep Bonaparte, que no pas Ferran VII, que era un veritable brètol. A Espanya li deien “El deseado” i quan va abolir la Constitució, l’Espanya d’en “Manolo el del bombo”, que ja devia existir llavors, ho celebrava i cridava allò de “Viva las cadenas”.
En la cuina de la història europea , l’Estat Espanyol és un menjar al qual falten tres bullides per a estar a punt. Tenim un Estat hereu directe de l’època feudal i absolutista. Estat que sense cap altre “tràmit ni evolució destacable” ha arribat fins al segle XXI.
Mentre a partir del 1789 Europa vivia revolucions, avenços tecnològics i culturals, aquí a l’Estat espanyol entràvem en un segle XIX ple de decadència. Segle XIX que es va perllongar quasi fins al darrer terç del XX. Segle i mig de “pronunciamientos”, cops d’estats i “salvapàtries”.
Només el Nord-est peninsular, com a ells els agrada dir, vivia una època d’esplendor, de Renaixença. Encara que espanyols a la força i que pràcticament no havíem participat en la conquesta i explotació de les amèriques, vivíem un important desenvolupament i creixement econòmic.
La revolució industrial, doncs, va arribar i entrar per Catalunya, curiosament la zona d’Espanya que havia quedat econòmicament més endarrerida a l’època de les majors glòries imperials espanyoles.
És aquesta diferència històrica, “aquesta falta de bulls”, la que ha donat una certa inconsistència històrica a un projecte d’Estat espanyol que no ha reeixit, i en què els catalans, a partir de la Renaixença, ens hem sentit incòmodes , estranys i també maltractats.
Ens han volgut com a súbdits, mai com a ciutadans. Fins i tot quan alguns catalans han venut la seva ànima, aquests han continuat essent vistos com a catalans i no com a espanyols. Els catalans només estem fets, als ulls dels espanyols, per a ser “lleials súbdits”, i prou! Per això continuem essent ciutadans de segona.
En la història de França, el fill d’un guerriller que va lluitar contra el domini francès a Còrsega, va aconseguir esdevenir emperador i ser la seva major glòria nacional. Un ciutadà francès, “abans ciutadà que francès”, que es deia “Buonaparte” , del qual es diu que parlava amb accent cors/italià.
Això, a Espanya que ha saltat del feudalisme/absolutisme al segle XXI és impensable. Per moltes renúncies que faci un català, mai serà aquest “abans ciutadà que espanyol” que li permeti participar en el govern de l’Estat espanyol.
Només en tota la història es pot destacar un català com a cap de govern a Espanya, el General Prim; ja sabem com va acabar, morint assassinat en l’intent de modernitzar Espanya, dotant-la d’una dinastia reial homologable a Europa i de noves Lleis modernitzadores.
En temps més recents, intents com l’Operació Reformista a l’any 1986, presentant un candidat català a presidir el govern, va acabar sense obtenir cap diputat fora de Catalunya i en canvi va suposar el millor resultat obtingut mai per CiU, coalició política que ens feia creure als catalans que el que havíem de fer era ajudar a modernitzar Espanya.
Uns anys més tard, tampoc va reeixir la candidatura d’algú tan poc sospitós de catalanisme, com José Borrell, per ser el candidat del PSOE a president del govern a les eleccions del 1996. El seu major defecte: ser natural de la Pobla de Segur.
Finalment, els intents federalistes només han tingut ressò a Catalunya que és on potser n’hi ha uns quants, de federalistes, perquè a la resta d’Espanya, de federalistes, ni un! I espanyols que ens puguin admetre a nosaltres com a ciutadans de primera respectant-nos i permetent-nos ser plenament catalans, els comptaríem amb els dits d’una mà.
No ens enganyem, doncs, si volem ser ciutadans de primera amb tots el drets i també deures, als catalans no ens queda cap més camí que fer via fora d’Espanya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada