Un terrible error i un acte continuat de bona fe

...Als anys 60 ens vàrem fer el següent plantejament :Vindrà la democràcia, Catalunya aconseguirà una autonomia prou important per salvar el seu autogovern, assegurarem la nostra identitat nacional i assolirem un finançament correcte. Progressarem. I tot això es produiria en un Estat canviat, on Catalunya hi participaria en plenitud. AIXÒ HA TORNAT A FRACASSAR (al igual que va fracassar el federalisme el segle XIX, la Lliga o ERC). Tot i que hem aconseguit moltes coses (immersió lingüística, policia...) i que Catalunya, i jo el primer, vam jugar molt lleialment amb Espanya. la realitat és que el pacte no s’ha complert. “Tenim un problema afegit. Avui, Europa no juga a favor nostre. El problema de Catalunya, o el resol Catalunya o no el resol ningú. Els nous estats europeus han sorgit per l’esfondrament dels Imperis. La força de Catalunya només pot venir de dintre nostre”...

Extracte de les declaracions de Jordi Pujol (El Matí Digital – 9 d’abril de 2010)

Quants creguérem que el problema amb Espanya venia determinat per l’absència de democràcia? Que el problema d’Espanya era l’autoritarisme, el totalitarisme. En definitiva la dictadura franquista.

Quants creguérem que ajudant a democratitzar Espanya, a modernitzar-la resoldríem el nostre problema històric?

Encaix, responsabilitat, lleialtat, federalisme, solidaritat. Totes aquestes paraules només ens les hem cregut de debò des d’aquest costat.

A l’altra, una Espanya que va passar del feudalisme a l’absolutisme i de l’absolutisme al segle XXI. Una Espanya en la que tot el que va suposar el franquisme ha estat més consubstancial que accidental.

On nosaltres crèiem pactar, ells només veien la nostra debilitat, la nostra rendició amb armes i bagatges.

A l’època de la transició des de Catalunya només podíem concebre l’anticatalanisme des del feixisme, com una conseqüència del mateix. Un espanyol que fos demòcrata de debò no podria mai arribar a ser anticatalà. Ens acabaríem entenen en democràcia i en llibertat, treballant colze a colze i prosperant junts.

En definitiva, la culpa de tots els mals era l’absència de democràcia, les forces democràtiques espanyoles i l’esquerres espanyoles serien una garantia de llibertat.

Des de Catalunya es va treballar amb bona fe, assegurant l’estabilitat, la governabilitat, la convivència. Allà on els catalans veiem tot això, ells hi veien interessos inconfessables, “doblez” i mercantilisme; varen començar a dir-nos, tímidament, fenicis i després el que ara no cal repetir aquí.

Per no trencar el plat bonic hem anat cedint, hem anat aguantant, suportant estoicament. Nosaltres érem els espoliats, els que patíem el dèficit fiscal. ELS QUE PAGÀVEM PER TOT. En canvi, ells s’omplien la boca dient que Espanya “era la que mantenia a los catalanes”, que els robàvem!

Hi ha hagut molta mala fe per part de la classe política espanyola i també per part de les seves elits intel•lectuals i artístiques. Es feien abrandats defensors de causes llunyanes, mentre callaven i continuen callant quan els catalans érem i som menystinguts i insultats.

Des de molts mitjans espanyols s’ha sembrat l’anticatalanisme. Unes actituds xenòfobes fomentades en base a les històries més inversemblants que han cregut “a pies juntillas” tants espanyols. I és que en el fons hi ha gent especialitzada en dir “el que a la gent li agrada sentir”. L’anticatalanisme té el seu públic, el seus fans incondicionals, i, malauradament, no són pas quatre arreplegats.

Mal vistos, pagant de valent, sent increïblement solidaris i sentint-nos dir tot el contrari.
Hem passat de ser la zona més desenvolupada i rica de l’Estat a caure 7 o 8 posicions en el rànquing.

Els problemes socials i estructurals de Catalunya són cada cop més greus, els dèficits que patim cada cop més grans. Tot això afecta per igual a tots els ciutadans de Catalunya, fins i tot a aquells que es senten 100% espanyols, sense adonar-se que des d’Espanya els tracten i els tenen en compte com a catalans, és a dir, només a l’hora de cobrar-nos.

Per dignitat, ja ha arribat el moment de dir PROU La historia ens ensenya, actuem en conseqüència.

INDEPENDÈNCIA!

9 d’abril de 2010