18 d’abril del 2010

Una setmana crucial?



-->
Us imagineu que estem vivint de debò una setmana crucial. Us imagineu que d’aquí uns anys les cròniques i els llibres d’història parlin de la setmana del 12 al 19 d’abril del 2010 com de la setmana en que tot va fer el tomb. El que ara ja és segur és que la història dirà que tot va començar a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, el dia que els catalans varen començar a perdre la por.
Va començar aquesta setmana amb el ressò de les declaracions de Justo Molinero a favor de les consultes populars. El mateix Justo Molinero que és escoltat per molts ciutadans de Catalunya procedents de l’immigració “interior”. Ens deia el Justo que si molts encara no parlaven català era culpa nostra ; que els catalans “érem massa educats” , “que havíem de ser més cabrons” i no canviar tant del català al castellà. També deia en Justo que ja n’estava tip que les decisions que es prenien , que a ell l’afectaven, es prenguessin a 600 quilòmetres d’aquí. Que la seva generació ja feia molts anys que havia rebut cops d’un cantó i ara en rebia d’un altre.
El dilluns la Mònica Terribas entrevistava al “líder de l’oposició”, realment el líder del partit més votat a Catalunya a les darreres eleccions. A la pregunta de si era independentista va fugir d’estudi. Encara li sentim el mateix discurs caduc de fa 30 anys, el discurs de la submissió, el discurs de “fer-nos perdonar que encara siguem catalans”. Que calia aglutinar una majoria social, ens deia, que ara era l’hora de demanar el concert. Demanar, maleïda paraula, aquest és el nostre error demanar en lloc d’exigir. Si diem que demanem els que fa segles que ens roben es pensen que ens donen, llavors comença la lletania contra els catalans: fenicis, pesseters,... No hem de demanar hem d’exigir que ens tornin, que no s’enduguin el que és nostre.
El discurs del dirigent del principal partit de l’oposició no ens aporta res de nou, ens promet llanguiment i sofriment sense portar-nos enlloc, si aquest és el discurs polític que ens ha de permetre enfrontar-nos a tot el que ens passa, ja podem plegar! El del principal partit del govern no cal ni comentar-lo, senzillament estigmatitzen a en Mas perquè diuen que és independentista curiós, oi?
Mentre tot això passava, tots pendents de la possible sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Aquest cop havia de ser! aquest cop hi hauria sentència! Els partits constitucionalistes, unionistes, servilistes ja escalfaven la veu; cal acatar la sentència! Cal fer un front comú! Cal buscar alternatives si la sentència no es favorable!
Aquí començava una altra discussió, que s’entenia per favorable? Que només retallessin 20 paràgrafs, 30 o 40? Fins a on estàvem, com sempre, disposats a aguantar?
Finalment no hi ha hagut sentència, la ponència a votació, proposada per algú del “sector progressista”, no ha estat acceptada. Massa fluixa! Ara s’encarrega una nova ponència a un membre conservador del Tribunal Constitucional, un membre que des del 2007 té el mandat caducat, això va per llarg! Conservador o progressista? Que pot haver-hi de progressista en que decideixin contra la voluntat del nostre poble?
Els responsables d’aquest estat de coses els dos partits nacionals i nacionalistes de debò, el PSOE i el PP, miren cap un altre canto. Cap d’ells està per la labor de renovar el TC, el que per altra banda en cap cas garantiria que les coses fossin d’una altre manera.
Ahir, finalment, a la façana de la seu central de la UGT de Catalunya va aparèixer un pancarta amb el lema “Som una nació”. El seu secretari general va manifestar que digui el que digui el TC “Catalunya és una nació”. Avui en un comunicat de la mateixa central es diu: “Si l'Estatut no és vàlid, Catalunya i les seves institucions hauran de tornar a exercir el seu dret a decidir, i igual que no es poden posar portes al camp, tampoc és pot ni retallar ni limitar la voluntat de un poble a auto organitzar-se en llibertat”
Al meu modest entendre ja només ens queda un camí per autoorganitzar-nos en llibertat, i aquest camí porta a la independència. Si pel camí hem de deixar polítics als que la situació ha agafat amb el pas canviat o amb un “sistema operatiu” antic, sentint-ho molt, els haurem de bandejar i seguir-ne a uns altres.
Un dia de finals d’estiu del 2009 els catalans vam començar a perdre la por, ara uns mesos després les coses poden estar començant a canviar. Es senten veus dient el que mai ens haguéssim pensat sentir-los dir. L’Estat espanyol, via TC, no es sent prou fort per dictar un sentència i dubta. Finalment els catalans ens adonem que necessitem polítics que ens entrin a la “Terra Promesa”, perquè la travessa del Sinaí ja fa temps que la hem fet.
18 d’abril de 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada