Coincidint amb les declaracions atribuïdes al líder de Solidaritat, on es deia que qui arribés menys preparat a la fi de la cursa electoral s’havia de retirar en benefici del més preparat, en menys d’una setmana m’han explicat la mateixa història un parell de vegades i en llocs ben diferents.
El tema és el mateix, només que aquest cop fa referència a un tema bíblic prou conegut. Les dues mares que reclamen el mateix fill davant el savi rei Salomó i, aquest, veient que no en treu l’aigua clara, amenaça de partir el fill per la meitat. Llavors una de les dues dones li diu al rei que no ho faci i que li doni la criatura a l’altre.
Doncs bé, hi ha qui diu que amb el tema de Reagrupament i Solidaritat s’hauria de fer el mateix; que la veritable mare hauria de renunciar al fill i, abans que partir-lo en dos, cedir-lo.
És a dir, llegiu, Reagrupament, veritable mare de la criatura, hauria de cedir davant Solidaritat abans no es partís el vot independentista.
O sigui, per amor al país, “per amor al fill”, això és el que caldria fer: renunciar a tot!
La historia a algú li deu semblar prou convincent per difondre-la amb “aquesta alegria” amb que a mi m’ha arribat per dues vegades. Algú més la deu haver sentit! No és pas el primer intent en aquest sentit d’animar a un dels dos grups a retirar-se!
Però aquesta actual versió de la història és incomplerta! Al judici del savi rei Salomó ell s’adona qui és la veritable mare i acaba lliurant-li la criatura.
Si la unitat no es finalment possible, a qui li toca ara fer el paper de Savi rei Salomó? Doncs a ningú més que al poble! És per això que, si finalment no hi ha consens, si no hi ha candidatura única, haurà de ser el savi de torn, en aquest cas el poble, qui s’adoni qui és la veritable “mare de la criatura”.
Per a que això passi caldrà que les “dues mares” concorrin al judici salomònic que són les eleccions. Allí el poble, que no és tan ruc com alguns es pensen, decidirà entre aquells que tenen reglaments tancats que no els permeten coalicions i aquells altres que tenen el mandat de la seva assemblea de buscar acords amb altres formacions i si cal cedir els llocs que calgui en la seves pròpies llistes.
Idees i comentaris com els que donen peu a aquest escrit no deixen de ser intents més o menys forçats d’usurpar i fer-se seva la criatura per part d’algú o simplement partir-la de debó! Arribat el cas, si no hi ha unitat, que sigui el “Savi Salomó” qui decideixi.
19 de setembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada