“El camí de l’infern està empedrat de bones intencions” . A hores d’ara la mosca ja m’està començant a pujar al nas! A que ve tanta crida a la unitat? A que ve aquest xantatge emocional de “si no aneu junts em quedo a casa i no voto”? A qui beneficia tot això? No cal dir-ho, oi?
Sembla mentida sentir dir això a la gent del país! Quina poca memòria i quin poc senderi! És clar que la unitat es desitjable! Qui dimonis es pot oposar a un principi tan lloable? Però, és que la vida no ens ha ensenyat allò de que “no és pas or tot el llueix”?
A veure, anem a pams! No ens afarta sobiranament sentir el “mantra” de la sacrosanta unitat d’Espanya. No espanta a molts, encara, les possibles conseqüència de l’actuació de l’exèrcit com a garant d’aquesta unitat.
I és que la paraula unitat pot arribar a ser perversa i fins i tot obscena, bàsicament quant perd el seu sentit lloable i passa a ser una imposició. Altra cosa és la unitat volguda, compartida des del respecte, però no sempre és el cas!
La unitat mai pot ser fruit del xantatge, de l’opressió, de la manca d’alternatives o de la cessió covarda perquè “al dia següent” tot acabarà en un daltabaix.
Algú pot creure que si la unitat d’Espanya hagués estat volguda i equitativa, feta des de la llibertat dels pobles de poder-la decidir, jo ara estaria escrivint aquestes línies? Segur que no! Em sentiria possiblement còmode o fins i tot orgullós d’ésser espanyol. Còmode com deu de sentir-se suís un senyor de Zurich que parla alemany igual que un senyor de Lugano que parla italià, perquè possiblement sentir-se suís no implica que la majoria de parla alemanya s’imposi a la minoria italiana, la francesa o la reto romànica. Ni que molt menys un territori tingui escandalosos avantatges respecte d’un altre.
Clar que quant més unitàriament anem els independentistes a les properes eleccions, millor! Però si molts imposen la unitat com a condició “sine qua no” per a votar independentista, a qui estan beneficiant? Ja hi haurà qui cuidarà que existeixi divisió entre els independentistes amb tal que aquests no aconsegueixin els seus objectius? Si-us-plau! Com podem ser tan beneïts? Com podem avant posar la unitat a tot? La podem desitjar, treballar per ella, però no la podem forçar a qualsevol preu! La unitat no és pas l’objectiu!
Quant algú s’ha hagut d’operar del menisc que potser no ha anat a veure un parell de traumatòlegs? I finalment només s’ha fet operar per un dels dos? No? Si a les properes eleccions hi ha més d’una opció independentista la gent haurà de triar i votar.
Haurem de triar! com aquell que s’opera del menisc haurà de triar entre un dels dos traumatòlegs. Ara bé per famós que sigui el metge jo no hem deixaria operar del menisc per aquell que fins fa dos dies era especialista de cirurgia digestiva, a menys que, lògicament, estigui assistit per un bon traumatòleg.
Compte a qui deixem que ens posi les mans al damunt! Unitat si! Però no a qualsevol preu!
13 de setembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada