27 de juny de 2011

No devaluem l'independentisme!

El dia 11 de setembre de 1977 més d’un milió de persones es varen manifestar demanant Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. A l’any següent, la manifestació reunia dues-centes mil persones, a l’altre any encara menys. Finalment pel desembre del 1979 es publicava un Estatut, que després s’ha demostrat que no acomplia les il•lusions que es varen generar al 1977.

Què va passar durant aquells dos anys? Doncs senzillament que es varen anar rebaixant les expectatives, la gent es va anar adaptant. Primer va ser el restabliment de la Generalitat amb el retorn de Terradellas. Es va crear un ficció de govern, amb poc contingut, però que simbòlicament “ens omplia”. A partir de llavors es va començar a negociar l’Estatut, la independència no se la plantejava pràcticament ningú. L’autonomia no deixava de ser una descentralització administrativa, amb recuperació de determinada simbologia i la creació de quotes de poder per a la incipient classe política catalana. En certa manera se’ns va dir que era el moment de fer política, que la societat estava madura i es va desmobilitzar a la gent. La ficció d’una autonomia de debò va quedar enterrada al cap de poc temps; el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, la LOAPA – Llei orgànica per a la regulació del procés autonòmic pactada entre el PSOE i la dreta espanyola- Finalment, el cafè per a tots amb l’establiment d’autonomies fins i tot on no ho havien demanat mai. Amb invent de banderes i institucions.

Tot això m’ha fet pensar en el que està passant darrerament amb l’independentisme. M’ha fet pensar què hagués passat si la mobilització a nivells d’onze de setembre del 77 s’hagués mantingut durant la negociació de l’Estatut.

Ara, el sentiment independentista en diferents àmbits ha augmentat, o potser he de dir va créixer, durant els dos darrers anys. Iniciatives polítiques com la de Reagrupament Independentista, amb la idea de la transversalitat, idea després assumida o simplement copiada per altres organitzacions. El referèndum d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009, important punt d’inflexió! La resta de consultes sobiranistes arreu, la manifestació del 10 de juliol i la consulta de Barcelona del 10 d’abril d’enguany. Però què més ha passat en el darrer mig any i escaig? Doncs dues eleccions! Amb un retrocés important de les forces que es declaren independentistes i un avenç important, però no del tot determinant, de les forces “catalanistes conformistes” , dels “del que dia passa any empeny”, un procés “semblant” al que va passar el 1978/79, el que llavors era deixeu fer els polítics que l’autonomia ho resoldrà tot, ara és “el que cal és sortir de la crisi”, sempre ens cal renunciar a anar més enllà, perquè aparentment hi ha quelcom més important a la llista d’espera. Un engany més!

Hem passat de veure més d’un milió de persones al carrer cridant independència a veure com més d’un milió vota convergència. Hem vist l’utilitarisme del vot en el sentit que molts s’han estimat més en primer lloc fer caure el tripartit i “aparcar la independència” si és que en el fons són quelcom més que “independentistes de costellada”.

600.000 vots o més favorables a les consultes independentistes que no s’han traduït en vots per als partits independentistes. Dues eleccions pel mig on l’independentisme està esdevenint quasi testimonial i no compta al govern ni als ajuntaments més importants. Ni els enemics de l’independentisme, en el seus millors somnis, podien haver esperat, desprès del 10 de juliol, que estaríem en la situació actual.

Cal que les forces independentistes facin un seriós replantejament, “que tornin als seus quarters d’hivern” i que es reorganitzin, que es renovin. Les dues batalles recents les han disminuit, les “han ferit”. Una altra “batussa” ara pot ser quasi mortal. En els propers mesos es constatarà que l’autonomisme/regionalisme no dona per més. Catalunya pot entrar en l’UVI a causa del deute, si abans no ens arrossega l’Estat espanyol. Llavors quina opció factible quedarà a part de rendir-nos? La independència s’haurà de construir, caldrà quadres, caldrà generositat, caldrà obrir les portes a tots aquells que ara estan en organitzacions que no s’atreveixen a fer el pas. Caldrà, en definitiva, que les organitzacions independentistes existents hagin generat discurs i programa, que hagin guanyat en consistència. No podem estar reinventat cada dos moments nous moviments, en aquest “ d’oca a oca i me la foto perquè em toca” a que ens aboquem amb instint autodestructiu.

Cal paciència, el crit d’ara o mai de la tardor passada ha creat frustració i ha desmotivat a molta gent. Cada atzagaiada que patim deixem gent pel camí, a vegades enfrontada entre ells. Què ens pensàvem que en tres mesos aconseguiríem la independència, qui ens ho va voler fer creure? Per què?

Ara es parla d’una nova manifestació pel proper dia 9 de juliol i em temo el pitjor, que serem menys que els indignats. Algú es deu estar fregant les mans només pensant que això pugui arribar a ser possible. Molts el 10 de juliol cridaven independència i varen votar convergència, seny i rauxa, aparelleu els mots de la manera que us sembli.

Si el dia 10 de juliol de 2011 els titulars dels mitjans són de 200.000 segons els organitzadors i 40.000 segons la guàrdia urbana, el cop pot ser brutal, ja només ens quedarà rendir-nos o “el pacte fiscal”, potser en el millor dels casos “picar molta pedra independentista” durant anys i començar de nou, si és que hi som a temps. Que no passi com al 79 després del 77 que acabem conformant-nos amb les engrunes. Compte! No devaluem l’independentisme! No escoltem els cants de sirena dels que ens diuen que ara el que cal és resoldre la crisi. Per a Catalunya la crisi, és, ha estat i serà continuar a l’Estat espanyol.

Mataró 27 de juny de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada