25 de juny de 2011

"Els porfirogenetes"

No es tracta pas de cap insult. Fa poc vaig llegir el terme en un llibre, fa referència, o vol dir, nascuts en la porpra. De rebot m’ha fet pensar en un parell d’articles sobre els indignats escrits per la Patrícia Gabancho i l’Anna Grau al diari Ara.

http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/vidre-sang_0_503349662.html
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Indignats-dependents_0_504549558.html

Els porfirogenetes arribaven al seu càrrec pel fet d’haver nascut dins de la família que tenia el poder. Tots els reis, aquells que hereten càrrecs són, doncs, porfirogenetes.

Però heretar càrrecs també significa heretar estatuts, pel que el terme el podríem utilitzar d’una forma molt més amplia. En certa manera serien porfirogenetes tots aquells que es creuen amb determinats drets o determinat estatus pel fet d’haver nascut en un determinat, ambient, lloc, família,… etc.

Un dels detonants, n’hi ha molts altres, de les protestes d’aquests dies ha estat la percepció per part de molta gent, principalment jove, que ara, en temps de crisi, difícilment assoliran el nivell de benestar del que han gaudit els seus pares, malgrat molts d’ells no varen superar mai l’estatus d’assalariats. Actualment costa trobar feina i que aquesta sigui pagada dignament; que permeti l’accés a la vivenda i a cobrir les necessitats bàsiques en un societat moderna.

La generació dels pares dels indignats, per terme general, han estat els fills d’aquells que varen viure la postguerra. Els avis dels joves indignats varen viure els anys de la misèria, quan pràcticament no hi havia de res i se’n varen sortir com varen poder. Els seus fills, principalment a partir de finals dels 60 varen viure una època d’expansió econòmica, varen treballar des de ben joves i ja varen tenir accés al seu propi habitatge. Aconseguiren una estabilitat econòmica i això va permetre, molt més que altres coses, una transició amnèsica de la dictadura a la democràcia. Varen criar els seus fills tenint accés a molts beneficis, també d’un estat que havia avançat al llarg dels anys en els aspectes socials per als seus ciutadans.

Als nostres porfirogenetes no els va faltar quasi res, ja no tenien “memòria” de la misèria viscuda pels seus avis, si mai els ho explicaven per a ells eren tan sols “batalletes”. Han viscut amb el pares que els ho van donar tot. Ja no els calia, com a ells, començar a treballar als 14 anys, l’edat escolar cada cop se’ls anava allargant més. No tenien necessitat d’independitzar-se, perquè la comoditat de la vida amb el pares era l’assegurança que els ho garantia quasi tot.

Del que no ens vàrem adonar és que aquesta nova generació estava dilapidant els beneficis socials, el magre estatus, aconseguit amb tant esforç pels seus avis i pares. Vivien, si trobaven feina, amb sous relativament baixos que els permetien sortir cada cap de setmana perquè la casa on vivien la pagaven o l’havien pagat els pares, la llum, el gas, les factures els eren desconegudes. Independitzar-se era un esforç cada cop més gran al que no cabia enfrontar-se per part d’alguns d’ells. El seu salari, les seves necessitats, les pagava una part la seva empresa i una altra part , en espècies, els seus pares, quan no en alguns casos aquests es feien càrrec de quasi tot.

En definitiva, sempre hi havien els pares o l’Estat que en última instància ho havia de solucionar tot i garantir-ho tot. No calia esforçar-se gaire, “tant era anar al bar com a classe” al cap davall tots arribarien allà mateix, el futur semblava garantit i còmode.

I així hem arribat fins avui, quan ja dilapidat el capital aconseguit pels pares, en plena crisi econòmica no es veu cap expectativa per enlloc, ni per els “acomodats” ni per als valents que també n’hi ha. Ara toca reclamar! Lògicament es senten estafats i enganyats. A l’engany, però, hi hem contribuït tots!

No hi ha hagut un cultura de l’esforç i del sacrifici. Per això alguns pares no han tolerat, de cap de les maneres, que els seus fill es “cremessin” fent feines que ells si que havien fet. Feines que han estat ocupades per gent vinguda de fora. Sí! Aquells que alguns blasmen dient que els prenen els seus llocs de treball. Quins llocs de treball? Quins treballs? Aquells que no han volgut fer mai! Aquest també és un fenomen que es repeteix arreu de la nostra vella Europa.

Ara estan indignats i no els falten raons! Els hem enganyat! Ara però és el moment de l’esforç, de partir de sota cero. El llibre de Stéphane Hessel, “indigneu-vos” els ha servit d’inspiració ideològica o com mínim de leitmotiv, el que ara acaba d’escriure, “Comprometeu-vos” dubto que tingui tant èxit, aparentment el títol ja obliga a més i no els hem entrenat per fer-ho.

No els hem ensenyat l’esforç, ni el compromís. Hem mantingut tots plegats una ficció d’estat de benestar que cada cop menys s’aguantava per enlloc. Els hem mal acostumat. Ara, enmig de la crisi més bèstia dels darrers 80 anys hem de tornar a on ens correspon, al d’un Estat que no és pas ric i que no té recursos naturals. Un Estat que no és competitiu, un Estat que ha descarrilat i en el que molts dels que se n’han aprofitat de les circumstàncies i ens han ajudat a anar a pitjor se n’aniran “de rositas” sense que ningú els demani cap explicació. Trist però cert!

Podríem parlar dels altres “porfirogenetes”, tocats per la porpra i els déus; la nostra classe dirigent. Els nostres polítics que sota diverses “marques” han funcionat com un trust per al que les eleccions sols els legitimava la seva quota de mercat, mercat al que intenten col•locar uns productes que cada cop tenen menys èxit. Els polítics s’han allunyat de la ciutadania i, per tant, de la realitat. Nosaltres també en som responsables perquè els hem deixat fer. Ara ho pagarem tots!

És lògic que molts estiguin indignats, però que cal fer? Segurament la recepta per sortir de la crisi no serà un camí de roses. Això també algú ho ha de dir, malgrat la primera reacció sigui apedregar-lo o crucificar-lo. Per sortir de la situació actual calen sacrificis, cal plantejar-ho obertament! Ara bé, perquè aquesta petició de sacrificis sigui creïble cal demanar responsabilitats als que ens han dirigit. Cal canviar el sistema polític heretat a de l’època de la transició. Altrament, si no es fa, no ens en sortirem. Calen polítics valents que diguin a la gent la veritat, no allò que a alguns els agrada sentir i sobretot creure. Ens calen líders, encara que d’entrada ens facin plorar i no riure.

25 de juny de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada