Com si fóssim abans del 2009

Avui m’ha vingut al cap un sopar a Mataró organitzar per Reagrupament, al novembre del 2009, que va comptar amb la presència de Salvador Cardús i que va aplegar més d’un centenar d’assistents. En un moment determinat de la seva xerrada ens va demanar disculpes per avançat pel que ens diria a continuació “sembleu convergents”. Es va explicar: fins avui, va dir, l’independentisme ha estat associat a determinats moviments de gent més o menys antisistema, ara hi ha tota una sèrie de gent “d’americana i corbata” que comença a treballar per la independència de Catalunya, des del rigor i la seriositat”.

Aquesta gent, en nombre significatiu, no havia estat mai relacionada amb cap grup polític, llavors es va començar a mobilitzar. Alguns al voltant de Reagrupament, altres amb l’organització de les consultes, a redós de l’èxit de la consulta d’Arenys de Munt. Malgrat tot, llavors ja es va començar a veure que, per sobre de tot allò, començaven a donar voltes els voltors. Alguns, davant l’entusiasme desmesurat, ja advertien que ens enfrontàvem a un camí que seria llarg i difícil; que no seria feina de dos dies, ni de dos anys.

Els optimistes recalcitrants, la rauxa va vèncer al seny. El crit era “ara o mai” que es va escampar, com si es tractés de bufar i fer ampolles! Algú que pensava que determinat moviment era simplement una escissió d’un altre partit, i que això el beneficiava, es va adonar que la cosa prenia cos i amenaçava la seva hegemonia. Es va moure fitxa, no calen proves, només les evidències i la memòria de molts que hi eren per recordar com va acabar tot. Com es va imposar el “mantra de la unitat”, només la unitat de l’independentisme. Sense unitat no hi havia camí i la gent s’ho va creure, per altra part calia foragitar el tripartit, com fos! Calia assegurar el vot!

Després de les eleccions, sota el meu punt de vista, al llarg d’aquests anys, s’ha tornat a abans del 2009, a una nova “folklorització” de l’independentisme. Ja hi ha qui es cuida de mantenir la flama. Al voltant de veritats absolutes es construeixen arguments contundents i poca cosa més. Cal pensar a qui beneficia tot això. Jo crec que a l’independentisme no! Tot això passa malgrat nous intents, que com nous aus fènix neixen i reneixen de les seves cendres. Nous intents on sempre es troben i retroben els mateixos. Tot plegat sembla la cançó de l’enfadós, l’independentisme aplega i dispersa una i altra vegada els seus fills com les onades del mar baten la costa, mentre la majoria viu a l’interior sense adonar-se'n!

Malgrat no tenir la clau de la caixa, malgrat no tenir sobirania, malgrat només disposar d’una administració subsidiària, maltractada i escanyada sense capacitat de maniobra. Malgrat no tenir autogovern de debò, dia darrera dia, tornem als vells esquemes de la dreta i de l’esquerra, al vell debat de les polítiques socials, de les retallades. Sense adonar-nos que no hi ha, que no tenim, més cera que la que crema.

Ens trobem amb qui sense tenir ni la clau, ni el cove, ni molt menys el peix, diuen que lluitaran per tenir-lo, alguns però condicionen la seva participació en aquesta lluita que les coses es facin de determinada manera. Com fa poc l’inefable Joan Herrera condicionava el seu suport al pacte fiscal al fet que aquest, un cop es tingui, es faci servir per polítiques socials. Si algun dia tenim la clau de la caixa serà el poble, democràticament, qui haurà de decidir quines polítiques es fan.

L’independentisme, malgrat els optimistes, ha tornat al 2009. Malgrat les assemblees, malgrat els referèndums, que llunyans semblen, ja! Hem tornat al 2009. N'hem de ser conscients! Per si de cas a ERC l’estan associant de nou més amb l’esquerra que amb l’independentisme. Llegiu la comparativa que tracta a ERC i ICV de cosins germans, publicada avui a l’ARA.

Malgrat que la nova direcció d’Esquerra Republicana va anteposar la lluita nacional, se’ls pretén encaixar de nou dins l’eix dreta-esquerra. Altres grups independentistes fins i tot, almenys alguns dels seus membres, pensen en la revolució socialista abans que en la independència. Finalment, altres saben que cal mantenir la seva parròquia contenta, que no aniran més enllà, però que això facilita el manteniment de les expectatives personals d'alguns d'ells malgrat mostrar, a ulls de la immensa majoria, una imatge arrauxada del moviment independentista.

Quanta raó tenien els que deien que el camí era molt llarg. Ara patim el síndrome “E.T.E” – ens tenen entretinguts -. La crisi, que també es nostra, no ens enganyem! Ens té amoïnats i mirant cap un altre canto. Fins i tot hi ha catalans que ara es distreuen amb la “Roja”, perquè com que hi juguen molts del Barça, i com el Barça! O sigui, distrets com la immensa majoria dels espanyols.

Cal recuperar la il•lusió de fa uns anys, com si fóssim abans del 2009, cal recuperar a gent que va treballar, que encara pot tornar a treballar per l’independentisme, des del seny, des de la racionalitat. Cal recuperar la transversalitat, que no vol dir anar tots de la maneta sinó ser conscients que fins que no siguem amos del nostre destí no podrem decidir mai coses per les quals ara discutim inútilment. El Govern de Catalunya, que ningú s’enganyi, és, ara per ara, només un gestor. Un govern amb una mà lligada a l’esquena, o potser totes dues!

La independència no serà bufar i fer ampolles, alguns ja estan “distribuint” els 16.000 milions de dèficit pensant que lligarem els gossos amb llonganisses, no serà ni de bon tros tan fàcil. Cal recuperar el debat, discutir, pensar, repensar i tornar a discutir. Sense pors, dient les coses pel seu nom. Ja n’hi ha prou “d’agafar-se-la amb paper de fumar”, de ser tant políticament correctes i obvis, com ho hem estat al llarg de més de 30 anys. Ja veiem on tot això ens ha portat; a un lloc, on malgrat tot, molts es senten molt còmodes.
17 de juny de 2012