La crisi ho ha precipitat tot. Abans anàvem fregint i menjant ens deixàvem prendre el pel, perquè no sabíem la magnitud de “l'esquilada”. Ara, amb la crisi i amb el coneixement d’un espoli escandalós, són moltes les mentalitats que estan canviant. Molts comencen a pensar que el futur de les properes generacions només el pot assegurar la independència. Altrament, els nostres fills i els nostres nets són “carn d’emigració”.
L’Estat espanyol és al límit de la fallida, sense Catalunya està condemnat, amb Catalunya també! Catalunya, però, es pot salvar sola. Catalunya té capacitat de reacció, malgrat ara se’ns pretengui presentar internacionalment com a causa de l’ensulsiada d’Espanya, quan és a causa d’Espanya que estem arribant al límit.
Les agències de qualificació han posat el deute de Catalunya dins la categoria de bons escombraria. No perquè Catalunya no pugui pagar el que deu, senzillament perquè no ho pot fer mentre sigui a l’Estat Espanyol. Ara ens toca passar la vergonya, la humiliació, d’haver de demanar un rescat de 5.000 milions quan comptat a euros d’avui hem estat espoliats durant dècades amb una quantitat suficient com per pagar almenys 100 rescats d’aquesta quantia. Hem perdut 30 anys, pel cap baix, miserablement.
Ara hem de sentir les veus xulesques d’aquells que han viscut a costa nostra, d’aquells que ens hem carregat a les nostres espatlles durant decennis. Avui els que durant anys, segles, ens han fet por encara ens en volen continuar fent, però fan el ridícul. Ens amenacen que no podrem comerciar amb Europa, que quedarem fora de la UE perquè ens vetaran, molt bé! Per on exportaran les seves mercaderies a Europa? O és que no han mirat el mapa i no han vist la nostra situació estratègica i que una part importantíssima del seu comerç passa pel nostre territori?
Malgrat tot, Espanya té encara les capacitats i els poders d’un Estat, poders que no hem de menystenir encara que es trobi en una situació de debilitat a causa també del descrèdit que pateix a nivell internacional. Les institucions espanyoles, començant per la monarquia són la riota de tothom. Espanya és el malalt d’Europa.
Davant la possible realitat d’una Catalunya independent es tornen a alçar veus amenaçants, veus de servidor públics que encara no han entès que estan al servei del ciutadà. Veus militars que invoquen la seva sagrada missió de mantenir la unitat territorial de l’Estat, sense adonar-se que en un estat modern aquest missió de defensa de la integritat només ha de ser contra enemics externs, mai contra els propis ciutadans que els mantenen amb el seus impostos. Els mitjans acòlits d’aquests servidors del ciutadà, que es creuen els amos, els fan de “corifeus” , mentre els poders econòmics ho toleren perquè els sembla que això defensa els seus interessos.
Espanya està a punt de perdre “de facto” la seva sobirania. No serà doncs un
Estat amb el que poder negociar, si és que mai hem acabat de poder treure’n quelcom lo suficient positiu amb les negociacions que fins ara hem mantingut. Ara manarà Europa que es qui paga, els altres que paguem, els catalans, hem de fixar la nostra posició.
No podem continuar vivint en un Estat que ens maltracta, que ens cobra els impostos i no ens retorna de forma justa el que necessitem i ens obliga a endeutar-nos. No podem continuar hipotecant el nostre futur.
Ara ja no tenim por, però no sabem si els que tenen la responsabilitat d’endegar el procés, l’únic ja viable, seran prou valents, prou agosarats, per dir prou. No sabem si els que ens dirigeixen, aquells que estan legitimats per les urnes per fer-ho, seran capaços de portar-nos cap al nou horitzó de llibertat i sobirania que necessitem, "nou horitzó" que ens varen prometre a les darreres eleccions i que ara no pot ser cap altra que la independència.
Aquest 11 de setembre ens manifestarem no pel pacte fiscal que, al contrari de l’Estatut del 2006 que va néixer ferit de mort, ja ha avortat d’entrada. Sabem que Espanya no té capacitat de negociar la disminució de l’espoli al que ens sotmet. L’espoli només s’acabarà amb la independència.
La classe política catalana ens va tenir contents i enganyats amb una ficció de “pseudo estat” que mai va existir, d’unes institucions que creiem més fortes i poderoses i que no ho eren. Unes institucions que ara poden ser anorreades per una intervenció de l’Estat en qualsevol moment o més possiblement per la intervenció d’Europa. Unes institucions, les catalanes, que ja estan asfixiades econòmicament perquè no tenen sobirania.
Ja no ens poden enganyar més, si volem persistir com a poble, com a cultura, si volem garantir el futur dels nostres ciutadans de les futures generacions ja no ens podem deixar entabanar més. Els que ara ostenten legítimament la representació del poble de Catalunya han de prendre una decisió, que només pot ser una i només es pot fer d’una manera; la proclamació unilateral de la independència o bé convocar eleccions i presentar un programa en aquest sentit. Els temps s’acceleren i el temps per a Catalunya s'acaba.
El futur de Catalunya només depèn de la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, de que siguem prou hàbils per atorgar el poder només a qui sigui capaç de portar-nos cap a la llibertat.
1 de setembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada