20 de gener de 2013

S’està coent una traïció?

És aquesta una pregunta que podem fer-nos a tres dies del debat al Parlament de Catalunya de la declaració sobiranista promoguda per CiU i ERC amb el recolzament d’ICV i l'encara dubtós de la CUP-

El molt lloable interès de voler sumar al PSC pot estar provocant tensions innecessàries. Perquè la resposta del PSC en boca del seu portaveu Jaume Collboni, avui al Telenotícies, és fer una crida als federalistes o confederalistes que hi ha a CIU i ICV, fins i tot ell mateix dubta al moment de dir-ho com si no sabés ben bé que volen dir aquests dos termes. Aquesta crida no deixa de ser una crida a l’abandonament i a la traïció. És la mateixa crida que Alícia Sánchez Camacho va fer fa uns dies als tretze diputats d’Unió.

Els programes dels partits que varen concórrer encara no fa dos mesos a les eleccions semblaven mol clars respecte a dret a decidir i respecte a Catalunya com a subjecte polític. Algú s’imagina que hagués passat si els que s’oposen frontalment haguessin obtingut una majoria al Parlament, en lloc d’obtenir només 29 dels 135 diputats. Algú pensa que estarien fent crides al consens? O ja ens estarien fent marcar el pas?

Els del PSC o el que es el mateix “la branca federalista del PSOE”, ja que ells són els únics que es fan dir federalistes a tot l’Estat, viuen actualment en la marginalitat política. El PSOE pot recuperar un cert protagonisme a la política estatal després del que està succeint aquests dies amb l’afer Bárcenas i el PSC senzillament li fa nosa. Per tant, des de Madrid el voldrien totalment mut i supeditat. El PSOE s’adona que si va governar en les dues legislatures anteriors va ser gràcies als bons resultats obtinguts a Catalunya. També s’adonen que aquests resultats difícilment no els tornaran a obtenir durant força temps. Per això ara el PSC és per a ells una rèmora. Ara, de moment, la única opció dels socialistes espanyols es treure la bandera nacional espanyola i aprofitar el desgast que la corrupció està fent al PP, que és tant o el mateix que està fent la crisi i el sentiment cada cop més generalitzat de la inacció i incapacitat política d’en Rajoy.

Els que queden al PSC no els queda cap més remei si volen mantenir un cert poder i unes certes prebendes que jugar un paper ambigu i també de nosa respecte del procés sobiranista a Catalunya. No els queda més remei que una supeditació total al PSOE que els pot encara legitimar i ajudar a mantenir les cada cop les més reduïdes àrees de representació que els queden a Catalunya.

Per això totes les accions per a intentar incorporar el PSC, malgrat la intenció és lloable, estan aparentment condemnades al fracàs. El PSC ja ha passat a la historia per l’acomodament que els va suposar el rèdit electoral que els donava la marca PSOE i que els va fer deixar d’actuar com a partit nacional de Catalunya que és el que en un principi era.

Ara però el que més hauria de preocupar és que s’està perdent un temps preciós, que s’està deixant marge a que sorgeixin dubtes amb més debats dels necessaris. No fa ni dos mesos d’unes eleccions que varen dibuixar una majoria més suficient a favor del dret a decidir. El que ara ha de preocupar són les picades d’ullet a Unió, ja no les fa solament el PP, també les fa el PSC. El que ha de preocupar és l’ambigüitat d’una figura ara ja massa desgastada com la d’en Duran, que malgrat tot pot fer massa mal, si és que ja no l’ha fet.

Ens ha de preocupar l’actitud de determinats mitjans. A que juga la Vanguardia “española”? Per què “El Periódico” a menys de dos mesos d’unes eleccions treu ara una enquesta amb intenció de vot? Que fan o que no fan el Banc de Sabadell i “La Caixa”? L’actitud de la gran patronal,Foment, que cada cop és més gran allà i més petita aquí, també ens hauria de preocupar, però potser no tant ja que no coneixem el seu abast, el seu poder real i fins on poden decidir i parlar per ells mateixos.

Quant més s’allarguin els processos. Quant més es deixi que el dubte envaeixi a la gent. Quant més fort colpegi la crisi a la ciutadania de Catalunya, al que sens dubte contribuirà la política d’ofec econòmic que es practicarà des de Madrid. Quant més es badi per voler incorporar a qui se sap que no vol ser-hi... Més ens acostem al fracàs, a la desil•lusió d’una majoria i a la prostració nacional definitiva. Estem dia darrera dia arribant a cruïlles, s’ha de triar el camí i intentar que segueixi el màxim de gent, però no podem esperar a tothom. Aquest esperar podria ser la gran traïció que els catalans podríem fer-nos, esperar i no anar per feina!

Els catalans volem un govern fort, amb el suport parlamentari necessari, sembla que el tenim. Ara s’ha de fer via i ràpid. Si finalment no hi ha consulta, o si l’ofec econòmic es tant descarat no quedarà més remei que anar cap a la declaració unilateral d’independència. Que ningú esperi el recolzament de l’Europa dels estats. Que ningú esperi que Europa ens voldrà i ens ajudarà perquè serem un estat contribuent net, és a dir, que hi anirem a pagar. Vist d’aquesta manera per anar a pagar a Europa i tenir un pes ínfim en les decisions que allà es prenguin potser que, per si de cas, ens fem un plantejament alternatiu.

Malgrat la debilitat momentània del PP, no ens podem refiar. Malgrat la gran majoria de la població catalana veu que Espanya és un fangar i que és millor marxar, no ens refiem! El temps juga a la nostra contra i sense adonar-nos ens podem trair nosaltres mateixos amb la millor de les intencions. No podem convèncer a tothom, ni podem quedar bé amb tothom, hem de decidir Ja! Tant si ens deixen com si no!

20 de gener de 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada