16 de març de 2013

El sistema financer català (II)

El sistema català de caixes, el mateix que el del conjunt de l’Estat, va entrar en dificultats a partir de la segona meitat del primer decenni d’aquest segle. Va coincidir amb el començament de la crisi de les ”subprime” als Estats Units a l’estiu del 2007. Malgrat tot, el sistema ja donava alguns símptomes d’alarma, com a mínim d’esgotament, des de feia quasi un parell d’anys.

Si bé algunes entitats varen començar a restringir les seves inversions abans del 2007 d’altres varen continuar amb el mateix ritme fins ben avançat el 2008 o principis del 2009.

Les causes de l’ensulsiada del sistema de caixes són múltiples. Des d’aquelles que podem atribuir a la manca de control per part del Regulador, en aquest cas el Banc d’Espanya, més pendent, per part dels seus governadors, de decisions polítiques que de decisions purament tècniques relacionades amb la supervisió. Ara anys després veu la llum un escrit adreçat pels seus inspectors el 2005 advertint al Govern, concretament al vicepresident econòmic del moment Pedro Solbes, que des de la direcció del Banc d’Espanya no feien cas als seus advertiments, que des del Govern, malgrat aquell escrit, també varen menystenir.

Va fallar, doncs, el Banc d’Espanya, va fallar el Govern Central, també varen fallar els governs autonòmics, en el cas de Catalunya la Generalitat, que no va tenir prous mitjans o prou decisió política per intervenir. També encara que aparentment no varen fallar, ja que no tenien missió inspectora ni “tuteladora”, hi ha responsabilitat per part del ens locals, Ajuntaments i Consells Comarcals, que asseien els seus representants als Consells d’Administració de les Caixes.

Les direccions de la majoria de les caixes greument afectades per la crisi han estat els principals i més directes responsables, ja que la seva actuació al llarg dels anys va acabar essent determinant; les seves polítiques d’objectius, les seves agosarades inversions i el seu desig il•limitat d’expansió varen portar les caixes, en alguns casos, quasi fins a la fallida. Alguns varen actuar com a veritables cacics i varen comprometre el futur de les caixes per haver acabat invertint en actius més del que era raonable i prudent invertir en base al total dels passius que es disposaven i de les reserves disponibles per fer front als coeficients de garantia legalment exigits.

Alguns dels membres de les direccions varen estar més pendents de la salvaguarda dels seus interessos particulars, de les seves condicions particulars, d’assegurar-se el seu futur i també del seu protagonisme, que no pas de dirigir les entitats. Entitats que feia temps que semblava que anaven "vent en popa", a les que res ni ningú semblava que podés enfonsar.

La bombolla immobiliària ha estat la malaltia terminal, però “el pacient” ja feia temps que tenia altres xacres com l’expansió desmesurada i una política d’objectius que va primar “als venedors” bandejant a la gent d’ofici i coneixedora del món bancari. Tot això va redundar en una falta de professionalitat que a la llarga també ha estat nefasta. Mentre hi havia vaques grasses tot s’aguantava darrera un somriure i una encaixada de mans. Quan ha arribat l’hora de la crisi molts “executius” s’han desfet com la cera al foc, incapaços, en algun cas, d’entendre l’abast de la situació i les conseqüències de tot plegat per a molts clients , per a ells mateixos i pels empleats a les seves ordres.

Podem començar a parlat de cada un d’aquest elements que han afectat a les caixes. Podem començar parlant de la seva expansió. Fins a la segona meitat de la dècada del 70 el segle passat les caixes, concretament les catalanes, ocupaven un territori més o menys definit, a excepció de la Caixa de Pensions que era arreu. Les demés entitats, malgrat que en aquells anys ja havia començat l’expansió, tenien poques coincidències territorials exceptuant algun cas molt concret. Fins a aquell moment s’havia respectat un principi, no escrit, pel que cap caixa anava on una altra tenia la seva seu central. Tot això va començar a canviar gradualment a partir de finals dels setanta, les caixes petites es varen establir a Barcelona, la Caixa Pensions arreu, i amb el temps tothom a tots els llocs, els de Sabadell a Mataró, el de Mataró a Tarragona i els de Manresa a Mataró. Després es va anar a Madrid, aquí varen venir gallecs, andalusos, bascos, castellans ..., però això no va ser encara determinant. El que ha estat determinant ha estat la proliferació de sucursals una enganxada a l’altra. Fins a convertir els centres de les ciutats en aparadors bancaris el que va obligar a alguns ajuntaments a limitar l’establiment en determinats llocs per a evitar deserts comercials per les tardes i els dissabtes.

Ja es veia que aquesta expansió forassenyada era un mal símptoma, un símptoma molt preocupant. Havia poblacions en que el rati habitants/sucursal en prou feines arribava a cent persones. Algunes entitats establien les seves sucursals, en plena època del boom immobiliari ara fa pocs anys, a redós dels promotors immobiliaris. S’aprofitava els baixos d’una promoció d’habitatges finançada per la caixa de torn i a continuació “s’escrivia un conte de la lletera”; aquella sucursal gestionaria les subrogacions de la divisió de la hipoteca feta al promotor per a cada un dels compradors i suposadament els donaria serveis, creient que tots ells religiosament treballarien amb l’entitat. Tot això no passava enlloc més d’Europa. On encara sobreviuen les caixes, a Alemanya, a cap caixa l’hi ha estat mai permès, per exemple, sortir del seu territori; del seu Land.

Ara, amb la caiguda del sistema, s’estan tancat sucursals i se’n tancaran moltes més, algun propietari de local que havia pensat que li havia tocat la rifa, llogant-lo a un banc o una caixa, ara es troba amb un local buit que difícilment podrà tornar a llogar. No feien falta tantes sucursals, ara encara fan menys falta, en un moment en que s’està incentivant, via condonació de comissions, que els clients s’ho facin quasi tot ells per internet.

Possiblement en un futur proper els gestors de les sucursals sols prestaran atenció directa als clients “importants”, es foragitarà del sistema bancari a la gent humil. Ara ja no serà tan fàcil anar amb la cartera plena de targetes que tothom oferia de franc, ni obrir infinitat de comptes a diferents bancs amb “quatre rals” de saldo; les comissions de manteniment seran lo suficientment dissuasives. Això ja ha passat al altres països on varen desaparèixer les caixes que era la banca de proximitat per a molts. També en parlarem. ...


16 de març de 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada