9 de novembre de 2013

Estat i estats de tensió

Darrerament estem sotmesos a una estratègia de tensió per part de l’Estat espanyol i els seus inefables col•laboradors, al mateix temps que sembla que hagim perdut la tensió pròpia.

El passat dijous la immensa majoria de les farmàcies, excepte les de guàrdia, varen tancar perquè ja se’ls fa quasi impossible continuar fiant a l’administració el lliurament de fàrmacs a la ciutadania. Per primer cop hem vist que la protesta no es feia davant la Generalitat sinó davant de la Delegació del Govern; “a Can de los Llanos de Luna”. La fallida, per etapes, de l’Estat estan sembrant el neguit entre la ciutadania. No és que s’estigui ensorrant l’estat del benestar, aquest nom donat a aquesta figura simbòlica i sinònim de tranquil•litat , sinó que és l’Estat amb majúscula el que està desapareixent via desestiment de les seves funcions bàsiques; entre elles la justa i equitativa redistribució del muntant dels impostos en benefici del conjunt.

Això és el que veiem que està succeint aquests dies en una Catalunya escanyada i castigada, amb els pressupostos més que retallats. Però que, malgrat tot, està acomplint amb nota el límit de dèficit de pressupost imposat; al contrari que el Govern Central i altres comunitats autònomes que abaixen els impostos o prometen pagaments extraordinaris alhora que mantenen una funció pública sobredimensionada.

Bo i comptar només amb el 16% de la població i detenir més del 20% del PIB, liderant al mateix temps les exportacions de l’Estat amb quasi un 30%, malgrat les “grans empreses” radiquen fora de Catalunya, pot ser que Catalunya hagi de suportar aquesta situació ignominiosa? Veiem al ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro, que aquests dies té l’atreviment de dir que no hem patit una bombolla immobiliària, sinó una crisi de finançament, no són unes declaracions insultants? Com se’ns riu a la cara! I tant que hem patit una crisi financera! Per haver destinat quasi tots els diners a inflar la bombolla immobiliaria i perquè, com que una gran part d’aquests diners ens venien de fora i no seran capaços de tornar-los, ja no els en deixen més. Diu el senyor Montoro “que els farmacèutics prenguin nota que qui els paga no és la Generalitat sinó l’Estat”. S’han de tenir quadrats i amb aresta fina, per dir això i quedar-se tan ample. És humiliant! No és la Generalitat una estructura de l’Estat el mateix que el Govern Central? L’Estat, senyor Montoro, som tots i a les farmàcies, més ben dit, als malalts els paguem els medicaments amb els impostos de tots. En el cas de Catalunya segur que paguem per cobrir els medicaments dels nostres malalts i d’uns quants més.

El cas de les farmàcies, el més actual, forma part del “càstig” a que l’Estat sotmet a Catalunya, via pressupostos. Estan creant un estat de tensió cada cop més insofrible de manera que semblen pretendre que una part de la població culpabilitzi a la Generalitat i més concretament al Procés Sobiranista de la creixent de degradació social. Al mateix temps que els coristes de l’Unionisme que controlen la majoria de mitjans de comunicació de més difusió, excepte TV3, algun diari i les principals ràdios catalanes, fan el que poden per sembrar el dubte. És des de d’aquest mitjans servils on la majoria de veus sonen harmòniques en el mateix sentit, mentre fan crides a la moderació i al diàleg, quan no altres obertament ja fa temps que estant instal•lats en una campanya permanent a favor del NO d’una consulta que contradictòriament defensen que no es permeti fer.

Vivim tensionats, en un Estat de tensió, l’Estat espanyol que és incapaç de mirar-se al mirall , un Estat que no s’avergonyeix del seu passat, el de fa 75 anys, ni el de fa menys. La prova més esperpèntica la tenim els darrers dies amb la presentació de la segona part de les memòries del President Aznar, capaces de fer envermellir a qualsevol persona amb una mica de senderi. Vivim en un Estat de tensió, sotmesos a un estat de tensió com a causa de l’ensulsiada general de l’economia i les institucions espanyoles; cada cop més posades en “tela de judici” i desprestigiades arreu. Ens trobem en plena deflacció i amb uns índexs espatarrants d’atur i “sense llum al final del túnel”, ni tan sols final del tunel. En aquestes circumstàncies hauríem de pensar, les enquestes així semblen confirmar-ho, que la majoria dels catalans, de forma pacífica i democràtica aconseguiran la independència de Catalunya, però, malgrat tot, molts continuen tensos i potser motius no els falten.

Aquestes darreres setmanes continuem assistint a les travetes al Procés. Avui en Duran davant els seus ha dit "mai bescanviarà el patiment de les persones pel progrés nacional"; com si no fos l’espoli, la qüestió nacional, la causa del patiment de molts. Però en Duran no és l’únic, n’hi ha altres; les manifestacions dels socialistes, els que queden, amb en Pere Navarro al front, la “puta i la ramoneta” que s’han instal•lat a casa dels d’Iniciativa, alguna proposta al Parlament, com la presentada per les CUP, que semblaria haver “sembrat la discòrdia” entre ERC i Convergència. Tot plegat trufat amb les declaracions de la senyora Ortega dient que la consulta no es podrà fer fins a l’Octubre . Llavors, quan passa tot això, sembla que de nou el neguit s’instal•la al cor de molts independentistes i en part el culpable no deixa de ser un nou estat de tensió o, més ben dit, de la seva absència.

Després del “subidón” de la Via Catalana que va tenir mobilitzada i animada a la gent ara molts semblen trobar-se en una espècie de depressió post part, sense adonar-se que la criatura que es va infantar no té parell. Sinó que els preguntin als del dotze d’Octubre que ni recorrent a “la inseminació in vitro”! Malgrat tot, hi ha qui és desanima, qui creu que les coses no van bé i que no van prou de pressa; en aquest darrer aspecte son molts els que ho veuen així. Els dubtes sobre el redactat de la pregunta són també una altre motiu desconfiança i la por a que no s’acompleixin els terminis en que es va dir que es presentaria, també.

Aquests dies la presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Carme Forcadell, ha anunciat noves mobilitzacions abans de final d’any per si de cas no està a punt la pregunta de la consulta i la data. Així els que pateixen la tensió del neguit, sobre si el Procés va a la velocitat adequada, podrien tenir en que pensar, tensionant-se en positiu per si convé mobilitzar-se de nou. Perquè en el fons, en aquest Procés, quan més a gust es sent molta gent és estant amatents i actius, encara que es tardi una miqueta mes, ja que l’activitat ajuda a treure les cabòries del cap. Cal insistir que cal ser molt conscients que tot plegat no serà tan fàcil com “bufar i fer ampolles”, però serà més fàcil tenint a la gent preparada, informada i ben liderada per quan arribem al màxim estat de tensió amb l’Estat espanyol.

9 de novembre de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada