1 de novembre de 2013

El setge del 2014

El setge de Barcelona del 1713/1714 ha estat durant molts anys un fet històric quasi desconegut per a una majoria de la població de Catalunya. Potser dins del nostre imaginari col•lectiu hem tingut molt més present la Guerra del Segadors que no pas la de Successió, malgrat que, any darrera any, durant “la gran dormida nacional col•lectiva” les institucions catalanes rendien homenatge a la figura de Rafael de Casanova. Poc se’ns havia parlat del setge fins quasi a dia d’avui. Durant molt temps, molts havien tingut una imatge dels fets molt més innòcua de la que realment va ser; se’ns posava com exemple que el 12 de setembre de 1714, el dia següent de la rendició, les botigues i els negocis varen tornar a la seva activitat “normal”. Ara amb la proximitat del 300 aniversari i el ressorgir de les ànsies per recuperar d’un cop por tots la nostra llibertat nacional tenim molt més present i hem pogut conèixer molt més d’aquell fet històric que va comportar la pèrdua de les nostres llibertats nacionals.

A tot això hi han contribuït diversos factors: La feina dels historiadors, les excavacions de l’antic Mercat del Born, que algú fa uns anys hagués volgut sostreure i ocultar, així com la literatura generada amb el transfons dels fets històrics de la Guerra de Successió.

Milers de persones han llegit darrerament el Victus de l’Albert Sanchez-Piñol i han pogut copsar la duresa dels fets, magníficament narrats, i el que varen suposar per al nostre país. En la mateixa línia s’estan publicant assajos, estudis i també altres novel•les històriques. Com d’altres que s’havien publicat ja fa temps tant meritòries, potser amb molt menys ressò en el seu dia del què tindrien d’haver-se publicat actualment, com és el cas de la trilogia d’Alfred Bosch sobre el 1714.

Les aventures d’en Martí Zuviria de Sanchez-Piñol o d’en John Sinclair de l’Alfred Bosch donen una dimensió humana al relat històric d’una nació que lluitava per les seves lleis i per les seves llibertats. Analitzats els fets, vistos amb perspectiva històrica, ens adonem que malgrat tot, fins al darrer dia de lluita, en el seu dia a dia els habitants de Barcelona amb els seus neguits i les seves penúries, amb els seus sentiments i el seus negocis, amb les seves pors i les seves esperances varen mantenir la il•lusió que la situació acabés donant un tomb favorable gràcies a un canvi de la situació internacional.

Ara amb els ulls del segle XXI ens sorprenem i ens preguntem com varen poder al 1714 suportar tan patiment, com van poder resistir tant? Si d’aquí a un centenar d’anys o més alguns historiadors analitzen la situació d’Europa dels nostres dies, si aprofundeixen en els detalls, – informació no els faltarà – també es sorprendran i també es preguntaran com dins el context d’una Europa que es trobava al mig d’una greu crisi econòmica els catalans varen tenir tanta paciència.

Un país industriós com Catalunya, capital econòmica de l’Estat espanyol ha anat patint una constant laminació. Any darrera any, des del començament de la transició a finals del setanta, s’ha increment la “no inversió per part de l’Estat espanyol” i l’espoli sistemàtic de la nostra riquesa via recaptació dels nostres impostos; tot plegat ens ha anat empobrint i ens ha anat fent perdre posicions en els rànquings econòmics. El que ens ha passat tots aquests anys tindria una paral•lelisme amb el que va succeir entre el 1707 i 1713 quan les tropes borbòniques anaven controlant i arrasant el rerepaís mentre a Barcelona, la capital, es vivia encara en una situació de normalitat més fictícia que real.

Ara ja a les acaballes del 2013 i de cara al proper any un nou setge s’està estrenyent. L’increment de la reducció de les inversions de l’Estat espanyol a Catalunya, el seus darrers pressupostos ho confirmen, és un escàndol. Les nostres infraestructures, per inexistents o obsoletes, és com si haguessin estat arrasades en una guerra; quan aconseguim la llibertat caldrà “fer-les de bell nou”. Ara el setge es va tancant i el patiment de la ciutadania catalana comença a ser desproporcionat. Els índexs d’atur en un país que durant molts anys ha estat altament industrialitzat, sobretot entre la població més jove, són quasi de país nord-africà més que no pas europeu. L’ofec econòmic a que ens sotmet l’actual setge de l’estat espanyol està fent disminuir el salaris d’aquells que encara tenen treball. Els nostres funcionaris veuen retallades pagues que a la resta d’Espanya encara es cobren. Els nostres avís veuen disminuïts els ajuts i com la part més dèbil de la població, juntament amb molts infants, són els més afectats per la falta de recursos. No hi ha cèntims per pagar les medecines i es pot produir desproveïment de les mateixes amb greus conseqüències per a la salut de molts ciutadans. Les cues als hospitals s’incrementen, fins al punt que en alguns hospitals els cirurgians han de treballar més hores de les que els pertoquen i de franc amb molts menys recursos materials i menys quiròfans i instal•lacions en funcionament. El setge del 2014 no és gratuït, és premeditat i pretén fer descarrilar el país tal i com cada dia més sovint passa amb els trens a causa d’un ineficient manteniment i una falta crònica d’inversions. Fins quan podrem resistir? Fins quan la nostra economia resistirà? Fins quan els catalans podrem suportar tot això? Quants finalment en seran víctimes directes?

Ara no ens estan bombardejant, com altres cops ha succeït en la nostra història més recent, però, encara que d’una forma molt menys dramàtica, patim les atzagaiades d’una situació que estan provocant que esdevingui crítica. Salvant les distàncies hi ha molts inquietants paral•lelismes entre el setge del 1713/1714 i l’actual.

Continuem patint la traïció, el botiflerisme és avui present com ho era llavors. Els privilegiats, els que ja els anava bé el règim borbònic, fugien a la zona controlada per aquests a Mataró. Avui en dia troben aixopluc al “Pont aeri” o en el B.O.E. Només miren de salvar la seva situació de privilegi i per això no dubten a mentir i sembrar el desànim entre els seus conciutadans tal i com ja varen fer fa 300 anys. Confonen al personal volent-lo fer creure que tota la culpa és del Govern català, com si les retallades fossin un complot maquiavèl•lic ordit des de la Generalitat en lloc de la conseqüència de l’ofec econòmic imposat; aquesta és una forma molt més subtil de botiflerisme que els permet continuar mantenint anestesiada i enganyada a una encara important part de la població de Catalunya.

A diferència del setge de fa 300 anys no cal esperar, com si va passar llavors, que els que els que ara el propicien i mantenen rebin ajut per acabar d’aconseguir el seus objectius. Ara no s’espera l’arribada d’un duc de Berwick i el seu exercit per a derrotar d’un cop per tots als catalans; tal i com el varen necessitar al 1714 davant la incompetència manifesta que mostraven les tropes de Felip V per sotmetre’ns definitivament.

Per tot això, malgrat tot, ara al 2014 depenem de les nostres forces, de la nostra voluntat i aquest cop podrem superar-ho, aquest cop no ens rendirem! No ens serà gens fàcil però podem guanyar , encara que fins al darrer moment ens intentaran estrènyer més el dogal, però els acabarà mancant la força, faltant la raó i sobretot la necessària convicció per acabar d’aconseguir el seus objectius. El 2014 pot ser l’any definitiu i malgrat que el patiment de moltes famílies es perllongarà fins que aconseguim redreçar el nostre país. Ara estem en condicions de trencar el setge i vèncer!

1 de novembre de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada