18 de maig de 2014

Candidats europeus, cants de sirena i desmemòria col•lectiva

D’Espanya, del govern i de l’establishment de l’Estat espanyol, ben poca cosa en podem esperar, a part d’amenaces. No ens poden donar res, perquè necessiten fins al darrer cèntim que ens espolien per fer contenta a la seva parròquia. Parròquia que per altra banda ja comença a parlar sense embuts dels 16.000 milions catalans que els són tan necessaris, sense els quals comunitats com Extremadura patirien un “espoli fiscal”. Fixeu-vos la diferència en la interpretació del concepte! Per a ells espoli fiscal és deixar de poder rebre els diners dels altres! Tot plegat va impossibilitar l’Estatut i fa impossible qualsevol tipus de via alternativa a l’aconseguiment d’un Estat propi o una recentralització anorreadora de la nostra nació. Per tot això girem la mirada cap a Europa.

En Aquesta campanya estem assistint, com ja és habitual en campanya, a les “boutades” dels polítics de torn . Sembla un concurs de a veure qui la diu més grossa, sempre, lògicament, per portar l’aigua cap al seu molí. Tot plegat ho fan amb la complicitat dels acòlits i la desmemòria col•lectiva. Pocs, ben pocs, en són conscients que quan canten les sirenes cal lligar-nos ben fort al pal del vaixell i seguir el nostre rumb.

Aquests dies ens han visitat alguns “caps de llista” candidats a presidir la Comissió Europea i han dit, en primer lloc, el que els calia dir per optar a la victòria i en segon lloc el que els volíem sentir dir. Així la candidata dels verds Ska Keller, que té poques possibilitats d’ésser elegida Presidenta de la Comissió Europea, ha defensat sense embuts el dret a decidir dels catalans; fins aquí normal. El que ja no sembla tant normal és que dos partíts que es presenten per separat a casa nostra intentin capitalitzar aquesta declaració de la senyora Keller. Per una part ICV que és correligionària al Parlament europeu i per altra ERC, que en paraules del seu candidat, diu que és la seva candidata, malgrat que el seu partit aspira a arribar acords amb el Grup socialista europeu.

Més “mesurat” s’ha mostrat el candidat liberal Verhofstad, malgrat la Internacional Liberal ha donat un clar suport al dret a decidir dels catalans. Però, encara que les possibilitats de Verhofstad de presidir la Comissió Europea són poques, sempre es pot donar el cas d’una coalició o carambola i això el fa ser excessivament prudent. El cas de Juncker és de manual. Sap que necessita el suport dels eurodiputats del Partit Popular espanyol per a optar amb garanties a la presidència i per tant pot assumir el risc que en Francesc Gambús no el voti. Per això els diu a Madrid el que volen sentir; "que s’han de respectar les constitucions nacionals". A en Juncker, que és luxemburguès, se l’enfot que el PP digui que els estats petits no compten, perquè sap que això no es veritat; com a exemple Espanya no està en la direcció del Banc Central europeu i Luxemburg si. Tot el que hem dit d’en Juncker també serveix per a en Schulz. No parlem de l’esquerrà Tsipras, al qual el dogmatisme el fa ser més tancat, quan diu: “No sóc partidari de canviar fronteres. Catalunya i Escòcia podrien tenir una autonomia reforçada en un marc federal”.

La desmemòria col•lectiva ens priva, però, de fer un judici clar de totes aquestes declaracions i oblidem de similars que no fa tant s’han produït. Per exemple no fa gaire ICV es vantava que havia convençut a Izquierda Unida, de manera que aquests recolzessin el dret a decidir dels catalans cosa que no fan els socialistes. Malgrat que els socialistes en temps preterits al Congrés “fundacional” del modern PSOE al 1974 a Suresnes, el mateix any que ingressava al partit un joveníssim Rubalcaba, reconeixien el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats ibèriques. Més recentment va ser el líder de l’oposició a Espanya al 2003, Zapatero, qui prometia solemnement respectar i recolzar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, després va venir el ribot socialista i la inefable campanya del PP. El demés ja és història. Segurament en trobaríem altres d’exemples il•lustratius del que estem dient, alguns potser fins i tot s’estan produïnt ara quan oblidem la nostra història més recent i tornem a donar protagonisme a personatges que haurien d’estar a casa seva al sofa, amb la bata i les plantofes llegint poesia ancestral .

La Conclusió és molt senzilla, quan no hi ha opció de detenir el poder és molt fàcil esser més obert i fer molts brindis al sol. En canvi quan ja és té el poder els polítics, amb comptades excepcions, es tornen més impermeables als canvis. A Europa, als seus Estats, els fa mandra qualsevol tipus de canvi. Malgrat tot, no els quedarà més remei que respectar la democràcia o entraran en una contradicció flagrant. Per tant, no ens refiem dels cants de sirena, ni abonem la desmemòria col•lectiva. A Europa podrem anar a buscar complicitats. Algunes o potser totes les haurem de forçar com qui arrenca un queixal sense anestesia. No ens refiem de res que no puguem fer per nosaltres mateixos. Com a poble hem avançat en aquests tres darrers anys més que en els darrers 300. No podem perdre l’empenta ni molt menys la paciència. Per sobreviure com a poble no tenim cap més remei que triomfar i el triomf serà en democràcia o no serà, però serà el triomf dels pacients i persistents.

18 de maig de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada