14 de maig de 2014

Els Miralls d'Ucraïna (3)

L’inefable Margallo, que quan va als restaurants demana fetge de granota i anques d’ànec, ha tornat a blasmar i comparar els referèndums a l’est d’Ucraïna amb la consulta catalana. Aquest bon senyor rauca com un ànec; el raucar dels ànecs no s’ha sentit mai i per sort els brams d’ase no arriben mai al cel.

El conflicte d’Ucraïna és lo suficientment complex per a les mentalitats estatistes, tan de dretes com d’esquerres, perquè a part d’intentar portar l’aigua al seu molí, nacional o ideològic, puguin arribar a entendre quelcom més; cosa que els fa quedar sovint en evidència.

Ara ja tothom ha oblidat el referèndum de Crimea, amb una participació i uns resultats a la búlgara. Participació i resultats dignes d’un referèndum franquista malgrat que els comentaristes de TV3, la nostra, en el seu dia els comuniquessin amb aire de versemblança.

Que Rússia no està en disposició d’anar més enllà de recuperar Crimea, per tal d’evitar que una entrada en un futur menys o MÉS llunyà una entrada d’Ucraïna a l’Otan deixés les seves bases del Mar Negre dins territori atlantista, sembla cada dia més evident. Però Rússia té el suficient poder i influència a través de les majories russòfones de l’est d’Ucraïna per desestabilitzar aquest país lo suficient i durant el suficient temps. D’aquesta manera pot impedir una “immediata” incorporació a l’Aliança Atlàntica o a la Unió Europea.

En un estat total de confusió com el que ara es viu a l’est d’Ucraïna cal ser molt prudents en creure’s les notícies que d’allà ens arriben. Fa 3 dies el diari digital Público publicava una notícia, video inclòs, sobre uns suposats milicians pro Kiev que assassinaven un civil a les portes d’un col•legi electoral. Les fonts citades pel mitjà eren un periodista local i el copresident de l’autoproclamada república de Donestk. Llegint l’article aquest contenia errors tals com situar, per confusió amb el nom, el lloc al sud de Volgograd (antic Stalingrad) a més de 600 quilometres a l’est en territori rus.

La notícia, malgrat no estar aparentment contrastada i amb dades confuses i confoses, va donar peu als més variats comentaris, entre ells els que acusen de nazis als suposats milicians pro-ucraïnesos, i blasmen als països occidentals i a la Unió europea.

Aquests dies en determinats mitjans es fa molt èmfasi en el “nazisme”, en la pertinença a l’extrema dreta, del ucraïnesos o d’alguns del seus moviments. Aquesta afirmació sembla la coartada per a no denunciar la política “panrusa” del President Putin. És curiós el respecte reverencial que encara professen determinats membres de la nostra esquerra més dogmàtica per determinats països i determinades satrapies totalitàries. Sembla com si a Rússia encara hi hagués el règim comunista. Tot aparenta i fa evident que hi ha una identificació sentimental que els fa totalment acrítics amb el que passa.

No és res de nou el que passa ara Ucraïna vist amb els ulls d’un determinat periodisme d’esquerres. El mateix va passar fa ja quasi un quart de segle quan Slobodan Milòsevic amb la caiguda dels règims comunistes va ressuscitar el nacionalisme serbi, per tal de continuar detenint el poder. Llavors des de determinada premsa es va córrer a acusar als croats d’ustaixes (la milícia del règim feixista d’Ante Pavelic durant la segona guerra mundial) mentre eren massacrats a Vukovar i algun que altre míssil queia sobre Zagreb. Per a determinats individus calia argumentar en favor i defensar els hereus del règim totalitari comunista de Iugoslavia, en aquell cas Milosevic, i blasmar als seus contraris, després va venir Sarajevo, Kòsovo... Són aquests personatges de determinats mitjans els que es mostren hilarants quan veuen els abdominals de l’Aznar, però que “callen com putes” quan surt en Putin muntat a cavall amb el tors nu. Els mateixos que critiquen, amb raó, la presó de Guantànamo però que mai es pregunten on són els presoners islamistes de les guerres del Caucàs.

Són aquests periodistes i polítics com el Margallo que sempre de forma més o menys directa jugaran a favor de totalitarismes ideològics o d’imposicions nacionals els que sempre veuran la palla a l’ull del dèbil i mai la biga al del poderós o de l'afí.

Per això no ens em deixar entabanar per aquests demòcrates d’aparença i siguem conscients que a Ucraïna, malgrat tot, estan lluitant per la seva llibertat nacional “plena” enfront un nacionalisme expansiu com és el rus. Que no és acceptable, ni aquí ni allà, que es qualifiqui o més ben dit es desqualifiqui de forma genèrica i grollera a aquells que lluiten per les seves llibertats nacionals.

Fins que els ànecs no rauquin no es podrà demostrar cap paral•lelisme entre el procés democràtic i pacífic de la societat civil catalana en el camí cap a la consulta i els suposats referèndums fets sota l’amenaça dels tancs i els kalaisxnikovs. Tan senzill com que el nostre procés ha de servir per alliberar un poble i els altres el que pretenen es obstaculitzar la “plena i efectiva” sobirania i llibertat d’un altre.

14 de maig de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada