28 d’agost de 2014

Per robar tres gallines

Espanya és un lloc on hi ha gent que ha estat a la presó per robar tres gallines o coses de similar valor econòmic. Ara ens podríem retrotreure a l’enemic públic “número u” “el Lute” que va començar la seva carrera delictiva robant tres gallines i que amb el temps va tenir "aterrida" a la gent durant els darrers anys de la dictadura franquista. Realment la gent el que estava o devia estar aterrida era per la falta de llibertats, els crims comesos pels vencedors de la guerra civil i la corrupció imperant en aquells temps, corrupció que ha perdurat fins als nostres dies, perquè “todo estaba atado y bien atado”. D’aquí a cent anys, o menys, quan s’estudiï la història de l’Estat espanyol segurament es parlarà del període que comença al 1939 com a franquisme, seguit a continuació del post-franquisme, mal anomenat transició, en el qual encara vivim.

En aquesta història de l’Estat Espanyol sense solució de continuïtat, des de la guerra civil fins als nostres dies, hi ha una constant que es manté inalterable, el “síndrome de les tres gallines” o el que és el mateix la percepció que es té que el rigor amb que castiga el sistema és inversament proporcional al mal fet, sobretot si estem parlant de temes econòmics.

Fa uns dies vaig veure un twit del cap d’estudis del CCN on aquest establia un barem partint de quantificar el cas Barcenas (47 milions) posant-lo com a unitat, és a dir un “barceno” i a partir d’aquí feia una comparativa amb els casos més coneguts de corrupció detectats a l’estat espanyol, que per separat sumen desenes de “barcenos” – començant per la inversemblant suposada fortuna de l’anterior cap d’Estat- i ho comparava també amb els casos més nostrats i coneguts ; cas Palau, cas Pujol... En definitiva el cas Palau era 0,75 “barcenos” i el cas Pujol 0,08 “barcenos”. Compte, però, que robar tres gallines és robar i no cal menystenir cap delicte! Però estem parlant d’atenció mediàtica i proporcionalitat.

Amb el cas Pujol, els catalans, als que la correcció i les maneres –“l’estètica” – ens perden i que a vegades semblem més papistes que el Papa, no parem d’autoflagelar-nos des de fa més d'un mes. L’Estat espanyol, empestat de corrupció, amb presidents i consellers autonòmics imputats arreu, alguns ja a la presó, i també càrrecs polítics de totes les administracions sota sospita, sembla haver endevinat com posar-nos el dit a la nafra de la nostra exquisida sensibilitat i és que el cas Pujol, no ens enganyem, és colpidor, però cal focalitzar-ho tant? Cal que cada dia surti al telenotícies? Cal fer més estelles? Avui una associació de veïns o grups d’associacions de Catalunya semblava que es volia querellar contra l’expresident. Ha passat això enlloc més? S’han querellat algú contra en Jaume Matas? Ho ha fet “Manos límpias”? L’alcalde de Barcelona ha demanat la medalla d’or de la ciutat a Jordi Pujol, que l’ha tornat. Li demanarà a la germana de l’actual rei?

I és que en el fons després de tanta garrotada els catalans tenim assumida la nostra funció de serfs al lloc més recòndit del nostre ADN. Porucs i amb mentalitat d’esclaus, per això, contràriament al que diuen des de l’Estat som els més escrupolosos a l’hora d’aplicar i fer complir les lleis. Recordo de nou un altre estudi del CCN referit als radars de control de velocitat; aquí pel mateix nombre de quilòmetre en teníem 4 vegades més que a la resta d’Espanya. No només és ànim recaptatori o desig de seguretat, és aquest sentiment servil de demostrar que som obedients a vegades barrejat amb algun tic d’imbecilitat com quan alguna llumenera pretenia fer-nos anar per les autopistes a pas de cargol i per carrils més estrets.

Robar tres gallines es robar i el marge de tolerància s’hauria de reduir. Cal recordar que si Nova York va tornar a ser una ciutat mínimament segura va ser per la política de tolerància zero empresa per l’alcalde Giuliani. Aquí caldria fer el mateix, a Barcelona en concret, i potser tindríem menys problemes amb un turisme que es pensa que aquí poden venir a fer les gamberrades que de cap de les maneres els tolerarien al seu país, però aquest es tema per un altre dia.

Cal reduir, doncs, el marge de tolerància i ajustar la proporcionalitat, però per damunt de tot s’ha de jutjar a tothom amb els mateixos barems i les mateixes exigències i garanties. El cas Pujol és dolós i dolorós, per que afecta a una persona que va estar al capdavant de la nostra màxima institució, però a cas ens hem d’estripar els vestits i cobrir-nos de cendra? Hem de renunciar a mirar endavant? De cap de les maneres! Potser algú creu que amb el cas Pujol ens “destremparan” i que aturaran el Procés? Cal tenir present que si els convé trauran algun altre conill del barret de copa, possiblement ho facin, perquè sabem que el nostre grau de sensibilitat enfront aquests afers és aparentment més alt que a la resta de l’Estat. Però el cas Pujol no és ni de bon tros el que més mal, almenys econòmicament, ha fet a la societat catalana. Encara hi ha molt individu que campa lliure, com els indis campaven per les praderies, em ve a la memòria l’afer de les caixes i no només de Bankia – que per cert ja ha tornat quasi la meitat dels ajuts -, sinó de les nostres caixes catalanes i principalment Catalunya Caixa. Però aquest tema, com el del turisme i el seu comportament, que potser deu haver mutat en els darrers mesos ja que abans semblava no passar res, és mereixen algun altre apunt a aquest blog.

28 d’agost de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada