28 de maig de 2015

Cal canviar un altre cop la Mona

L’espanyolisme ha fet un tallafoc. La dreta rància , la no tan rància i els interessos “empresarials” –ho poso entre cometes perquè per a mi a l’IBEX 35 no hi ha empreses, sinó monopolis i “concessions estatals” – s’han estimat més salar i cremar una part dels seus camps perquè el foc no els destrueixi tot l’Estat. Després, deuen pensar, com que no hi ha més cera que la que crema tot tornarà al seu lloc.

Ha estat la jugada més hàbil contra el Procés i no es podria haver fet sense la col•laboració necessària dels mitjans i el beguinatge ideològic de molta gent. Entre els col•laboradors, els que més mala intenció han posat han estat determinats mitjans de comunicació que exerceixen un determinat periodisme que no s’ha sostret d’uns apriorismes fruit d’uns temps que ja fa molt s’haurien d’haver superat. Per últim, cal no oblidar que molta gent, això és ben cert, ho estat passant malament i quan un té necessitats primàries no està per filosofades i raonaments. És per tant fàcil engrescar a gent, més o menys desesperada i farta del tot, prometent miracles.

Fa un parell d’anys l’únic projecte il•lusionant i revolucionari a l’Estat espanyol era el Procés, va aconseguir engrescar a molta gent que en sa vida s’havien plantejat , ni tant sols havien pensat que Catalunya podria ser un Estat independent.

El Procés, els ànims de la gent, anaven amb vent de popa. Però hi ha diversos fets que han aigualit el vi. La negativa a fer una llista unitària ha estat un error fatal. Ha estat una contraposició al moviment popular, que per mitjà de l’ANC i Omnium, anaven plegats a una. La irrupció dels partits i la pèrdua de protagonisme de l’Assemblea Nacional, el canvi de lideratge per dir-ho d’alguna manera, tampoc ha fet cap favor a la causa.
El Procés va fer un pic el 9 de novembre i va fer un sotrac unes setmanes després. La incapacitat de molta gent per entendre, encara a hores d’ara, que sense la clau de la caixa no hi ha cap tipus de política econòmica factible sembla inversemblant, però malauradament és així. La cantarella de les esquerres i les dretes ens està fent molt mal. Qualsevol País que s’ha volgut alliberar ha hagut d’anar a una per reeixir, la història ens dóna un munt d’exemples i aquí molts no ho volen entendre.

Els catalans, però, semblem tocats per la mà dels déus, som d’una pasta especial pel que es veu. Volem crear l’estat més “supermegaguai “ del món mundial i aquí ens perdem. Els catalans no hem de projectar un estat nou “estupendo”, hem de projectar un estat diferent, així de senzill!

Com per Pasqua, sobre la taula teníem una Mona, molt maca, de crema cremada amb plomalls i un ou o potser dos de ben grossos. Ara, algú ha canviat la Mona i n’ha posat una altra de merengue també amb molts plomalls de color morat, que pel que sembla agrada a molts.
Molta gent, després d’anys de passar-ho malament i davant l’aturada o alentiment del Procés, per la indefinició dels partits sobiranistes - fruit del seu tacticisme i estratègies de vol gallinaci - es poden haver començat a afartar d’esperar. En aquests moments, doncs, és molt fàcil mobilitzar a desil•lusionats i contraris amb un nou projecte. Un nou projecte amb què esmorzen, dinen i sopen cada dia, mentre l’anterior, el Procés, sembla embarrancat en declaracions i contradeclaracions, matisos i contra matisos, si no condicionants, del polític sobiranista de torn.


Cal tornar a canviar la Mona. No serà pas fàcil tornar a entusiasmar la gent. No serà fàcil fer-los veure que l'única solució factible és un nou Estat independent que administri els nostres recursos. No serà fàcil perquè algú els està proposant altres solucions i altres esperances i aquestes solucions i esperances estan fent forat perquè els són repetides a la gent a tot moment.

Ara que ja s’han acabat les municipals, que a l’horitzó ja tenim el 27 de setembre, cal fer un nou plantejament. Més ben dit recuperar un que es va deixar de banda. Cal una llista unitària de totes les forces independentistes. Altrament no ens en sortirem.

Al final, si no ens en sortim, m’hauré de creure a l’Aznar que va dir allò de “que abans que es trenqui Espanya es trencarà Catalunya”. Els cants d’alguns, que ja parlen de fronts d'esquerres i processos constituents d’esquerres, semblen que vulguin donar-li la raó.

La independència de Catalunya no caminarà sense el concurs de tots els que estimem el país o que simplement volen un país millor. Fer divisions a priori, entre esquerres i dretes, és un error descomunal. La construcció d’un nou Estat és l'única oportunitat que tenim per guanyar quotes de benestar i més justícia social. Només un Estat modern ens pot proporcionar tot allò que altres ens venen que es produirà amb un canvi a Espanya. De canvis, els que ja tenim una edat, ja en vam viure un el 1982 i tots sabem com ha acabat. L’Estat espanyol ja és massa vell per canviar! I Algunes ideologies pel que es veu també!

28 de maig de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada