5 de novembre de 2015

Eleccions al març a l'horitzó?

Avui estic una mica decebut i al mateix temps content, decebut perquè no veig les coses clares! Lògicament parlo de Política i parlo del Procés. Però també estic content perquè encara no hem dec haver fet gran del tot, sinó aquest estat de decepció agut, que cada cop se’m reprodueix més sovint, ja hagués esdevingut crònic i incurable. Encara, doncs, hi hauria d’haver esperança. Perquè quan hagi acabat de posar seny, ja amb l’edat, si llavors no he guarit ja veure perduda tota esperança de curació i només quedarà allò “de apaga y vamonos” o millor dit “quedemonos” - quin remei!- , i tal dia farà un any.

Sempre m’havien dit que calia anar amb compte amb la política que és com un vesper. Com tot vesper esdevé perillós si pateix algun cop o a alguna sacsejada forta, comencen a brunzir les vespes i al cap d'avall no t’escapes de les picades. Una mica el que ara passa que el Procés. Li han fotut una puntada de peu al “vesper” i ja veurem si ens hem deslliurat de les vespes o simplement ens hem convertit en carn tova on clavar els fiblons.

Vivim en un País curiós, potser perquè no som encara País del tot, perquè no tenim Estat. Malgrat tot, els efectes de la política i del poder, de l’assumpció del poc poder que encara tenim a Catalunya, provoca les mateixes situacions o encara pitjors, per ridícules, que pot provocar la intriga política en un Estat constituït amb tots els “ets i uts”. Malgrat som mediterranis, aquesta intriga i “punyalarisme traper” no és pas patrimoni únic i universal d’aquestes latituds. Aprofito per recomanar la sèrie danesa “Borgen”, si danesa de Dinamarca aquells país que mols diuen voler aspirar a ser. Veureu també el pa que es dóna en els països de “temperament fred”.

Vivim en un País petit i rònec, que com que no ho és del tot, de País, perquè rònec si, ens creem els enemics a la nostra mida i si pot ser que siguin de casa, perquè no estem en condicions d’enfrontar-nos als externs i poderosos. Els països amb Estat, decadents o humiliats, es busquen enemics poderosos o externs de certa entitat amb què justificar el seu mal funcionament. Catalunya serà “l’enemic”, l’assa dels cops, per a l’Estat espanyol a les properes generals. Aquí no arribem ni a això, ara l’enemic nostre és de casa, l’enemic és en Mas. Tot s’hi val, que si l’odi, que si les retallades, que si la renovació, que si la corrupció...

Com que fa segles que som súbdits ens hem “socialitzat” en aquesta mesquina servitud. Tots rondinem i ens queixem. Però, Déu nos en guard que algú tingui l’atreviment d’aixecar el cap, de fer el que no és capaç de fer la majoria. Ep! Que fot aquest que aixeca el cap? I immediatament ja es veu tota una colla que es comença a preparar per abatre’l. Que còmodes que es trobaven molts mentre en Mas, “la dreta tenebrosa”, pactava pressupostos amb el PP. Que confortables es trobaven mentre s’enfotien d’ell quan al “Polònia” el caracteritzaven i li feien acudits amb el “guapo”, perquè tampoc se sabia ben bé com caricaturitzar-lo. Però resulta que el “guapo” en un moment donat pren “la senyera –versió estelada- ” i es posa al capdavant del moviment independentista. Treu 5 o 6 cossos d’avantatge a la resta de competidors i lidera de debò el que es considerava “inliderable”. Que coi fot aquest? S’ha tornat boig? Devia pensar més d’un, fins i tot dels seus, i així, sense que ningú abans del 2010, entre ells aquest modest bloguer, s’ho hagués pensat mai, en Mas es converteix en un autèntic líder que dona la cara i se la juga. Resulta que per qui no s’haguessin donat ni cinc duros va i es converteix en el cap visible del Procés a fora i a dins de Catalunya. L’objectiu a batre a fora i malauradament també a dins de Catalunya.

Així hem arribat fins avui, a la situació actual en què el més calent, pel que fa a la formació del Govern que ens ha de conduir a la independència, és a l’aigüera. A l’horitzó només es veuen, de moment, noves eleccions al març. Tots aquests caparrons que es dediquen a la política per defensar les causes més justes “que es fan i es desfan”, però que diuen que ells de moment no governen, no s'acaben de posar d’acord ni a amb ells mateixos . Veiem si no quan diuen que el més important és el “que”, el “quan” i el “com”, que el “qui” no té importància, però que aquest qui no pot ser en Mas. I aquí es trobem en un atzucac i de rebot ens hi foten a tots!

Per sort tots els que ara estan negociant són gent molt preparada, veus els seus currículums i impressionen. Diplomatures, llicenciatures, màsters, postgraus, càrrecs a la cosa pública, lideratges... Em recorden una mica a aquells militars que porten la pitrera plena de medalles i que no han estat mai a cap guerra, com alguns d’aquests líders que a estones sembla hagin estat tan a prop del sentit comú com un servidor ha estat a prop de l’Antàrtida.

Dèiem que els de la CUP diuen que no volen formar part del Govern, perquè no volen governar una autonomia, aquesta és ara l’excusa, però en realitat no és la seva vocació, la de governar. Governar suposa haver-se d’empassar algun gripau, de menjar-se algun refregit i ells sembla que, ara per ara, estan més per exquisideses. Són més de “Los huevos de Lucio” que del Frankfurt de la cantonada.

Governar, si tenen un ideal de transformació de la Societat, els pot suposar arremangar-se o esperar que hi hagi un daltabaix per veure si sona la flauta per casualitat. No se’ls ha votat perquè governin, això és el que potser pensen, igual creuen que se’ls ha votat per a fer entrar en contradicció al sistema, per a ser una espècie de “Pepito Grillo” de la consciència. Qui sap si no se’ls ha votat per poder estar anys i panys fent "postureo", com ho han estat fent els d’ICV i Cia – en això igual no són gaire diferents-. Anys dient que cal canviar la Societat. Ho deien aquells i potser també aquests, però algun potser ho ha dit amb la mà a l’esquena i els dits creuats. Perquè si mai s’arribés a on prediquen a algú se li hauria acabat la festa.

Tal com deia al principi, deixeu-me, ara com ara, estar encara content i sobretot, si també potser, equivocat en quasi tot el que he dit!

5 de novembre 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada