28 de juny de 2017

Un futur independent, molt encara per explicar (I)


Es parla molt de quan siguem independents, de quines possibilitats tindrem com a país. Tot està supeditat, lògicament, a què el Procés polític actual desemboqui en una declaració d'independència. Bé perquè hagi estat la voluntat de la majoria de la població expressada en referèndum o perquè una majoria parlamentària faci una Declaració Unilateral d'Independència.

Molts són els arguments a favor de fer el pas. Per raons històriques, per dignitat, per amor al país, per salvaguardar la nostra cultura, per tenir un futur millor disposant dels nostres propis recursos, per desenvolupar les nostres capacitats sense cap llast... Es parla molt del dèficit fiscal, dels cèntims dels nostres impostos que marxen i no tornen de cap de les maneres. D'aquells cèntims que entesos, o això pretenen que entenguem, com a contribució solidària no estan ajudant al desenvolupament de territoris de l'Estat espanyol, sinó, ans al contrari, tan sols ajuden a perpetuar un sistema de mà foradada que permet mantenir en el poder als de sempre i que per altra banda no garanteix un futur millor a ningú.

Si arribem a la Independència, no hi haurà dèficit fiscal. Algú ja deu estar fent el compte de la lletera, i en un país on la demagògia brolla pel broc gros i molta gent li agrada sentir el que vol sentir, no el que ha de sentir, no deixa de ser perillós explicar entelèquies. Sense el dèficit fiscal Catalunya disposarà de molts més recursos, però ens equivocarem si algú pretén fer-los servir com a repartidora, a semblança del que ara es fa a l'Estat espanyol. Els recursos, els econòmics, cal crear-los i tornar a crear-los de nou... Per fer això cal que la futura República catalana tendeixi a ser un país endreçat i pròsper i en aquesta direcció és en la que cal anar. Perquè si és un país endreçat i pròsper, pot ser, ha de ser, un país més just.

Cal explicar a la gent que durant anys i anys a part del dèficit fiscal, la diferència entre el que aportem i el que rebem de l'estat, hi hem d'afegir els incompliments de l'Estat. Per tant, en els primers anys caldrà fer un gran esforç per adequar les infraestructures a les necessitats del país. En això anem endarrerits per la perversitat de l'Estat espanyol que pressuposta poc a Catalunya i encara executa menys o quasi gens del que ha pressupostat, una manera moderna de pràctica de la política de terra cremada.

Però el que també cal explicar a la gent, en positiu, és que el dèficit fiscal, en cas de disposar d'aquests cèntims dels nostres impostos, no és una xifra absoluta. Si no que el fet de disposar d'ella pot permetre un efecte multiplicador, si la futura República en fa un bon ús i gasta on cal.


La idea és construir un Estat, una República, i això també cal explicar-ho en positiu, pot ser beneficiós per a molts. El fet de crear un Estat implicarà la creació de ministeris, òrgans de govern, ambaixades de les de debò i tot el que li cal a un estat modern per funcionar. Això pot ser una bona oportunitat professional per a molta gent del nostre país, gent molt ben formada. Pot ser una bona oportunitat per crear llocs de treball de qualitat.

Si les inversions en infraestructures es fan acuradament, si el país crea les seves estructures d'Estat, tot plegat pot tenir un efecte multiplicador. Si tot es fa bé, la República catalana pot ser un país més endreçat que Espanya. Un país amb més gent amb feina i de qualitat. Això, però, no només s'ha d'aconseguir per mitjà de la "Funció pública". Caldrà també ajudar, incentivar, en definitiva subvencionar, si cal, l'economia productiva, aquella que ara ja permet que Catalunya exporti quasi un terç del total que exporta l'Estat espanyol. Per exportar, cal ser competitius, per ser competitius cal formació i eines que comportin una producció de qualitat i a un cost raonable; això hauria de permetre elevar el nivell de vida, començant pels salaris dels treballadors. Una futura República catalana no pot tenir un salari mínim que no arriba la meitat del francès que és el que ara passa a Espanya. Però també caldrà que les empreses inverteixin en millors eines per fer aquesta producció de qualitat i competitiva -més i millor- que es pugui vendre arreu. Aquí és on una República, un estat que jugui favor, pot ajudar. En això, doncs, les polítiques de la futura República han de tenir molt a dir i molt a fer.

En una futura República cal un pacte nacional per a l'Educació. Un pacte a anys vista. No el desfet de temps de l'Estat espanyol. Sabeu quantes reformes educatives s'han fet des de la mort de Franco? -Tan sols pel que fa a l'ensenyament mitjà i des del 1978; LOECE ,LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE - Sabeu d'alguna que hagi reeixit? És lògic l'elevat percentatge d'abandoment escolar? En una futura República l'estat ha d'ajudar -subvencionar- i becar la formació superior. S'ha de becar, però no com ara que la majoria de beques van cap a Madrid. S'ha de becar equitativament, s'ha de gastar diners públics en educació, però sabent que aquestes inversions de despesa pública, redundaran en el futur el país. No com ara que formem a la nostra gent i arriben ensenyats i a cost educatiu zero als països on els cal anar a guanyar-se la vida, perquè aquí no troben llocs adients a les seves capacitats o salaris dignes. Per això també caldrà crear una formació professional de debò, no podem tenir a la meitat del jovent abandonant abans de temps els estudis i a l'altra meitat encarada cap a l'ensenyament universitari per acabar frustrats en llocs de treball per sota les seves capacitats, o com dèiem havent de marxar a l'estranger.

Hem de fugir de sistemes que actualment són perniciosos i a la pràctica un llast per les futures generacions. No podem, per exemple, copiar el sistema societari espanyol. No pot ser que hi hagi societats que remenen milions i que no tenen ni un sol empleat. No pot ser que el sistema societari sigui un subterfugi perquè alguns paguin menys impostos. Ja sé que em direu que feta la llei, feta la trampa i que es pot posar en nòmina a algun parent. Caldrà regular, clar! Però en el pitjor dels casos aquest parent i la societat com a mínim pagarien al sistema de previsió -seguretat social-, oi? Cal també pensar en la despesa, tant la sanitària, com en les futures pensions.

Els empresaris, els de debò, els que ara sostenen "el tinglado" no tenen por, no han de tenir gens de por. Qui ha de patir és qui viu del "cuento", arrepapat en unes estructures estatals "sangonerils", més properes a un estat absolut/feudal extractiu que a un Estat modern productiu. Els empresaris de debò ja paguen impostos i saben que els continuaran pagant. Però tot això ha de passar en un sistema més just, equitatiu i responsable per part de l'administració en el sentit que no han d'haver-hi subterfugis i que qui vulgui dreceres ha de saber el risc que corre i en cas de transgressió ha de ser degudament castigat. No podem permetre "conyes marineres" com les que ens demostren les llistes dels morosos de la Hisenda espanyola.

Ho dèiem abans, que la independència no només s'ha de fer per dignitat i per amor al país, s'ha de fer perquè ens ha de permetre un sistema més just i millor per a tots. Això és el que hem d'explicar, EN POSITIU, a tothom! Hem d'explicar els efectes beneficiosos de disposar dels nostres recursos, no només per tenir més, no només per repartir més, sinó per fer-los rendibles en benefici de tota la societat. Tot plegat fer-ho de la millor manera per a millorar el futur de tota la ciutadania, perquè la futura República ens ha de beneficiar a tots.

28 de juny 2017



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada