Ahir vespre vaig anar a veure una obra de Teatre a la Sala Barts de Barcelona.
Esperava passar una estona distreta. L’obra aparentment prometia. Interpretada per “The Mamzelles” amb el títol de “Mafia”. L’Acció se situava a Calàbria a principi dels noranta. Només precisar que la Màfia Calabresa en realitat es diu N’Draghetta, però segurament no hagués quedat bé com a títol.
Realment, per a mi, va ser una decepció. Fins i tot em van fer dubtar, escoltant les rialles d’algun espectador, si és que jo tenia el meu “libido humorístic” per terra, no crec pas que sigui el cas.
L’Obra em va semblar una monumental ximpleria, quasi sense “suc ni bruc”. No hi havia un fil argumental sòlid, més enllà d’una historieta força plana. El ritme de l’obra mai acabava d’agafar velocitat de creuer. A partir de cada idea tot era previsible. No hi havia les pauses necessàries ni els canvis adequats que permetessin crear el clímax, digueu-li acudit o gag, que realment arrenqués un somriure. Es tractava d’una obra d’humor, això és el que almenys jo em creia!
L’obra era pretensiosa i per acabar-ho d’adobar finalitzava amb una “moralina” sobre el paper i el patiment de les dones, la seva subjugació als designis i avatars dels homes de la família. Suposo que els va caldre remarcar-ho, ja un cop acabada l’obra. Perquè mentre dura no te’n fas una idea d’aquest tema de les dones; ni d’aquest tema ni de gairebé cap altre.
Havia vist a les Mamzelles en algun gag de televisió, cantant alguna cançó, també se les pot veure per Youtube. M’havien semblat un grup amb “guspira”, unes autèntiques comediantes. Una altra cosa però és afrontar una obra de teatre, creant-la i dirigir-la.
Quan vaig arribar a casa vaig consultar algunes crítiques a l’obra i el primer que em va sorprendre és que en el seu dia havia estat premiada. De les crítiques una en principi aparentment elogiosa, feta per a "Espectaculos BCN" feia esment que les transaccions entre escenes, fetes amb música i coreografia, eren prou llargues per a desestabilitzar la història.
En una altra publicació, “masteatro”, no acaben d’entendre el perquè de la contextualització inicial, parlant italià, per acabar el gruix de l’obra en espanyol. Això si, ho esmenten amb alegria castissa "...Pero de repente sueltan una palabra en castellano. Poco a poco, nuestra lengua va ganando hasta que finalmente las actrices se comunican única y exclusivamente en castellano.” També fan esment d’un cert desajustament en els personatges que provoca un cert desequilibri.
El diari “El País” comença la crítica dient que “les germanes Maritzzo, els personatges interpretats a l’obra, han decidit sollevar-se contra l’ordre patriarcal que regeix el seu món”, Einggg? Jo diria que estaven preparant el sopar, a la cuina, mentre els homes eren fora i elles els esperaven. Sí que he de reconèixer que a mesura que va avançant la crítica hi comencen a tocar una mica i fins i tot rectifiquen. Quan expliquen “que les quatre protagonistestenen un atac de consciència per circumstàncies imperatives”; és a dir quan tot es torça i se’ls acaba aquella “bona vida” a la que s’havien habituat. Res de tot això lliga massa amb la reivindicació feminista un cop ja passat el desenllaç de l’obra. Perquè com es diu a aquesta crítica “ Ninguna habrá alzado la voz ante el padre, el marido o el novio. Ninguna pondrá a la familia en un aprieto moral. Ninguna mostrará el sofisticado y letal rencor de Anjelica Huston en El honor de los Prizzi. Ninguna es Lea Garofalo, hija de un capo, hermana y esposa de sicarios, asesinada y disuelta en ácido por enfrentarse durante años a la ‘Ndrangheta y su código de honor, rompiendo conscientemente los inquebrantables lazos con la familia. Las Maritzzo se conforman con un pellizco de monja y The Mamzelles con un manifiesto in extremis”.
En definitiva llegint entre línies ja ens avisen de què és una obra totalment prescindible. Una obra que pretén volar més alt del que pot, tal com comentava al principi. L’obra dirigida per Barbara Mestanza i Paula Ribó (dues de les integrants de The Mamzelles) és, des del meu modest punt de vista, pretensiosa i no pas gaire ben interpretada. A les Mamzelles crec que encara els falten hores de vol, per afrontar amb plena solvència una obra dramàtica; al resultat de què ahir vaig veure em remeto.
31 de desembre de 2018
Esperava passar una estona distreta. L’obra aparentment prometia. Interpretada per “The Mamzelles” amb el títol de “Mafia”. L’Acció se situava a Calàbria a principi dels noranta. Només precisar que la Màfia Calabresa en realitat es diu N’Draghetta, però segurament no hagués quedat bé com a títol.
Realment, per a mi, va ser una decepció. Fins i tot em van fer dubtar, escoltant les rialles d’algun espectador, si és que jo tenia el meu “libido humorístic” per terra, no crec pas que sigui el cas.
L’Obra em va semblar una monumental ximpleria, quasi sense “suc ni bruc”. No hi havia un fil argumental sòlid, més enllà d’una historieta força plana. El ritme de l’obra mai acabava d’agafar velocitat de creuer. A partir de cada idea tot era previsible. No hi havia les pauses necessàries ni els canvis adequats que permetessin crear el clímax, digueu-li acudit o gag, que realment arrenqués un somriure. Es tractava d’una obra d’humor, això és el que almenys jo em creia!
L’obra era pretensiosa i per acabar-ho d’adobar finalitzava amb una “moralina” sobre el paper i el patiment de les dones, la seva subjugació als designis i avatars dels homes de la família. Suposo que els va caldre remarcar-ho, ja un cop acabada l’obra. Perquè mentre dura no te’n fas una idea d’aquest tema de les dones; ni d’aquest tema ni de gairebé cap altre.
Havia vist a les Mamzelles en algun gag de televisió, cantant alguna cançó, també se les pot veure per Youtube. M’havien semblat un grup amb “guspira”, unes autèntiques comediantes. Una altra cosa però és afrontar una obra de teatre, creant-la i dirigir-la.
Quan vaig arribar a casa vaig consultar algunes crítiques a l’obra i el primer que em va sorprendre és que en el seu dia havia estat premiada. De les crítiques una en principi aparentment elogiosa, feta per a "Espectaculos BCN" feia esment que les transaccions entre escenes, fetes amb música i coreografia, eren prou llargues per a desestabilitzar la història.
En una altra publicació, “masteatro”, no acaben d’entendre el perquè de la contextualització inicial, parlant italià, per acabar el gruix de l’obra en espanyol. Això si, ho esmenten amb alegria castissa "...Pero de repente sueltan una palabra en castellano. Poco a poco, nuestra lengua va ganando hasta que finalmente las actrices se comunican única y exclusivamente en castellano.” També fan esment d’un cert desajustament en els personatges que provoca un cert desequilibri.
El diari “El País” comença la crítica dient que “les germanes Maritzzo, els personatges interpretats a l’obra, han decidit sollevar-se contra l’ordre patriarcal que regeix el seu món”, Einggg? Jo diria que estaven preparant el sopar, a la cuina, mentre els homes eren fora i elles els esperaven. Sí que he de reconèixer que a mesura que va avançant la crítica hi comencen a tocar una mica i fins i tot rectifiquen. Quan expliquen “que les quatre protagonistestenen un atac de consciència per circumstàncies imperatives”; és a dir quan tot es torça i se’ls acaba aquella “bona vida” a la que s’havien habituat. Res de tot això lliga massa amb la reivindicació feminista un cop ja passat el desenllaç de l’obra. Perquè com es diu a aquesta crítica “ Ninguna habrá alzado la voz ante el padre, el marido o el novio. Ninguna pondrá a la familia en un aprieto moral. Ninguna mostrará el sofisticado y letal rencor de Anjelica Huston en El honor de los Prizzi. Ninguna es Lea Garofalo, hija de un capo, hermana y esposa de sicarios, asesinada y disuelta en ácido por enfrentarse durante años a la ‘Ndrangheta y su código de honor, rompiendo conscientemente los inquebrantables lazos con la familia. Las Maritzzo se conforman con un pellizco de monja y The Mamzelles con un manifiesto in extremis”.
En definitiva llegint entre línies ja ens avisen de què és una obra totalment prescindible. Una obra que pretén volar més alt del que pot, tal com comentava al principi. L’obra dirigida per Barbara Mestanza i Paula Ribó (dues de les integrants de The Mamzelles) és, des del meu modest punt de vista, pretensiosa i no pas gaire ben interpretada. A les Mamzelles crec que encara els falten hores de vol, per afrontar amb plena solvència una obra dramàtica; al resultat de què ahir vaig veure em remeto.
31 de desembre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada