Fa uns dies algú a qui segueixo a Twitter, va penjar una imatge d'una notícia del diari que deia: "España es el tercer país de la OCDE con el alquiler mas inaccesible". Qui feia el twit afegia: "lloguers impagables, precarietat laboral, impossible accés a les hipoteques... Ara demaneu a la següent generació que tingui criatures. Benvinguts al suïcidi d'una societat". Millor resum impossible!
Però tot això no ve pas d'ahir, ni d'abans-d'ahir, ni tan sols de la crisi, ni de fa 15 anys, té unes arrels més profundes. Recordo un sopar, a l'època en què treballava en una entitat financera, deu fer quelcom poc més de 20 anys. Era un sopar on asseia en una taula de caps, que alguns creien petits directius, però que realment s'assemblava més a allò que un amic meu anomenava "encarregats". Era una època de vaques grasses, alguns tenien uns sous més que acceptables que els havien permès viure folgadament. Molts, com era el meu cas, havien començat a treballar quasi en la preadolescència, terme que llavors no es feia servir, i deu anys més tard, sobre els vint-i-cinc, molts ja eren casats i estaven formant una família. En aquell temps, els del sopar a què em refereixo, alguns havien aconseguit que els seus fills amb els estudis universitaris a punt d'acabar o just acabats entressin a treballar a la mateixa Entitat. Molt d'aquell jovent, en general, vivia la mar de bé; amb calerons a la butxaca, cotxe, esqui el cap de setmana, vacances, festes, sopars... i el plat a taula cada dia! No tenien, bo i tenir la mateixa edat en què els seus pares ho havien fet, cap intenció de formar, de moment, una família. A alguns ja els haguera resultat difícil fer-ho sense l'ajut dels seus pares. M'explicaré.
Tots plegats, pares i fills, formaven part d'allò que s'anomenava classe mitjana. Però hi havia una diferència fonamental, una diferència de sou més que notable. Ja s'havien començat a fer seriosos ajustos de costos empresarials des de finals dels anys setanta. Les possibilitats de promoció professional ja eren més complicades. Bàsicament el que ja era quasi impossible era que mai arribessin a aconseguir el nivell salarial dels seus pares.
Recordo la conversa d'aquell vespre i el que els vaig dir, quan alguns eufòricament parlaven del que feien els seus fills; "Els vostres fills viuen la mar de bé gràcies al que heu aconseguit vosaltres, no pas pel que ells estan aconseguint, ni malauradament aconseguiran". Recordo la seva cara d'escepticisme, però també recordo que al cap dels anys un d'ells, quan les coses es començaven a posar lletges, em va venir a dir que recordava molt bé de què havíem parlat aquell vespre.
Aquella generació de pares, bàsicament d'aquells que eren uns deu anys més grans que jo mateix, van poder donar un cop de mà als seus fills, que, malgrat tot, ja no han viscut tan bé com ells. Els pares els han passat o els passaran part del seu patrimoni; casa, herència... Viuran sense les estretors d'aquells que no han tingut aquests fonaments, però serà molt complicat que ells, amb els seus fills, puguin fer el mateix, sobretot si el patrimoni es va dividint i exhaurint. No és el cas, ni de bon tros, de tothom, també hi ha altres que ho han tingut pitjor i no són pocs.
Els que han viscut encara mínimament bé, que ara ja sobrepassen els quaranta anys i tenen família, han viscut, en part, "d'escurar la cassola", que cada dia està més buida i més neta.
Aquesta cassola la van començar a omplir els seus pares als anys seixanta i setanta, fins a la crisi de la segona meitat dels anys setanta del segle passat, quan aquest "omplir" es va començar a alentir. Aquella cassola es va omplir pel fort desenvolupament econòmic, pel creixement sostingut, després d'una pos-guerra, que en el cas d'Espanya es va fer molt llarga i on molta gent les va passar molt magres. Un creixement econòmic que va permetre, a força de pencar moltes hores, alguns amb més d'una ocupació, que molts tinguessin el seu primer cotxe, compressin el seu primer pis molts cops a una edat que ara es considera molt primerenca i alguns amb més sort es fessin el seu petit patrimoni.
Però, en cap cas, aquí es va arribar a aconseguir mai el benestar que tenien països més al nord. A partir de la crisi de la segona meitat del setanta tot es va anar frenant, les distàncies es van mantenir o en algun cas eixamplar. El país, Espanya, no donava per més. Amb els anys transcorreguts des de llavors, vivint com vivim en un país que en el fons és pobre i sense gaires recursos naturals, un país totalment depenent energèticament de l'exterior, no se'ns presenta un panorama massa afalagador. La cassola ja es buida a força d'escurar-la. Ara les perspectives per les futures generacions són molt negres, malgrat que "el pa i círco" serveixin d'esmortidor per a moltes frustracions presents i més que en el futur vindran. Els lloguers dels quals parlàvem al començament són un indicador molt important, però no pas l'únic.
En continuarem parlant.
7 d'agost de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada