Escurant la cassola (II)

...

Parlàvem dels anys en què es va sortir de la llarga postguerra. El moment en què propiciat per la conjuntura econòmica i un mínim aperturisme que va anar reduint l'aïllament a què l'autarquia havia sotmès Espanya. Va haver-hi un important creixement econòmic. A força d'esforços la gent se'n sortia com podia, en un Estat que encara no funcionava, com ho fa ara, pel que fa a temes socials, assistencials, d'infraestructures i serveis. Les llibertats polítiques encara es veien molt llunyanes i inabastables.

Recordem que aquells anys la gent per poder tirar endavant tenien, en molts casos, més d'una ocupació, el "pluriempleo" en deien. Evidentment no tot era legal, ni molt menys clar i diàfan. En una ocupació es podia estar "assegurat" i en l'altre tot era "soterrat", el terme "en negre", no recordo pas que s'utilitzés, tampoc es parlava d'economia submergida, poder el correcte haguera estat parlar de "l'emergida". Van ser en aquella època que es van trastocar molts horaris, a causa d'aquestes múltiples ocupacions que feien impossible dinar a la una del migdia i sopar a quarts de vuit. Encara avui mantenim aquest desfasament amb la resta de països veïns.

Als anys 70, amb 15 anys, vaig aconseguir aprovar un examen que em va permetre començar a treballar en una Entitat financera com a grum –"botones". Maig vaig fer de grum, sempre d'administratiu. Això permetia a l'Entitat pagar-me la meitat del sou d'un auxiliar fins als 18 anys, mentre "aprenia l'ofici". Vaig estar assegurat des del primer dia. En el llenguatge d'aquell temps era un comentari fàcil d'escoltar: "Ha trobat feina i l'han assegurat". Senzillament volia dir que estaves donat d'alta a la seguretat social i cotitzaves.

Va ser un decenni màgic, per a molts, a força de fer més hores que un rellotge. Des de la segona meitat dels seixanta del segle passat fins ben avançats els 70. En un estat on la pressió fiscal comparada amb l'actual era molt més baixa, on molta economia no era quantificable. On es transaccionava en efectiu, sense deixar rastre, on hi havia tota mena de "componendas". El que s'emportava l'Estat, via impostos, era en alguns casos testimonial. Els impostos indirectes sobre els productes controlables, els timbres oficials, les tasses, els aranzels... devien ser la part més important del que l'Estat recaptava.

La gent es podia comprar un pis, i més endavant un petit utilitari i amb una mica d'esforç, per exemple, un apartament o un  "terrenyet" i més endavant fer-se una caseta, la qual es pagava en gran part de la mateixa manera com s'havien guanyat els diners que permetien construir-la, "en negre", llavors potser algú ho anomenés d'estranquis.

En menys de 15 anys s'havia passat de la misèria, almenys per una part important de la població, a un cert benestar. S'havia passat de la cartilla de racionament a gaudir d'una setmaneta o quinze dies de vacances. S'havia deixat de ser lumpen proletari a classe mitjana, per baixa que fos.

Va ser llavors, en aquells temps, que moltes famílies es van forjar un petit patrimoni, a còpia de signar moltes "lletres". Les lletres de canvi era la manera de funcionar, llavors, del que ara s'anomena finançament. El que venia estenia les "lletres" i les presentava a una data determinada, venciment, a qui l'havia acceptat. D'aquesta manera, a terminis "plazos", en dèiem, cobrava de mica en mica la venda. Les financeres no existien, i qui en tot cas intervenia en el cobrament, si qui les havia estès necessitava els diners abans del venciment, era el Banc. Aquest "perseguia", amb moltes més forces i eines que un particular a qui no pogués pagar, fins que aquest o feia d'una manera o l'altra; una altra manera era en alguns casos perdre la propietat.

Llavors no existia l'IRPF i la declaració de Renda era una cosa desconeguda per una part molt important de la població. En lloc de l'IRPF existia l'IRTP (impost sobre el rendiment del treball personal). A finals dels anys setanta abans de la seva desaparició era un 12% sobre el salari que es cobrava, es cobrés el que es cobrés. És a dir, en el meu cas amb el sou més baix de l'escala, quan vaig començar a treballar, pagava el mateix percentatge que qui cobrava més. Amb una mica de sort l'IRTP, segons el cas,el pagava l'empresa.

En aquells temps tampoc existia l'IVA, hi havia l'ITE (impost sobre el tràfic d'empresa), amb un percentatge molt més baix, el 1982 era del 4%, es va substituir per l'IVA, condició "sine qua non" per accedir a la Comunitat Europea el 1986. Cal dir que si ara encara algú “escaqueja” l'IVA, pagar l'ITE en aquella època era en molts tipus de transaccions gairebé anecdòtic.

El 1978 amb la Transició, amb la reforma fiscal impulsada per Francisco Fernàndez Ordoñez, llavors ministre al govern de la UCD, després també seria ministre amb el PSOE, es va substituir l'IRTP del 12%, per l'IRPF. Aquest darrer partia de la filosofia que era gradual "qui més guanyava, més pagava". Aquesta era la teoria, a la pràctica qui pagava era qui tenia un salari. Per a la resta hi havia subterfugis de tota mena per a deixar-lo de pagar o pagar menys.

Al meu modest mode d'entendre l'IRPF va ser l'altra gran enredada de dimensions descomunals de la Transició, no pas perquè no fos un impost molt més just. Si no perquè no hi va haver ni capacitat ni voluntat de perseguir el frau fiscal de determinats sectors, persones o segons quin tipus d'empreses. Un frau fiscal que avui encara, segons alguns estudis, se situa sobre els 80.000 milions d'euros anuals. Aquí, llavors, també al meu modest mode d'entendre, va començar el lent declivi d'aquella classe mitjana baixa, treballadora, que havia començat a surar a partir dels anys seixanta. Molts si van poder resistir més temps, va ser gràcies a la inflació. Aquesta que va ser molt alta a partir de la segona meitat del setanta del segle passat, qui va poder continuar treballant i cobrant (-l'atur es va disparar a nivells fins llavors mai vistos-), va poder fer front, amb ingressos molt més alts, a deutes que lògicament s'havien "devaluat".

De tot això continuarem parlant el pròxim dia.