Apunts des de la Cerdanya (VI) - Quan Puigcerdà va ser capital de "província"

Ens explicava en Marc, que treballa a l'oficina de turisme de Llívia, que la Cerdanya un cop estabilitzada la frontera entre els comtats catalans i Al-Andalus, cap als segles X/XI, es va convertir en quelcom així com una espècie de rotonda. La gent hi arribava per alguna de les seves entrades, per la vall del Segre, Toses, Pendís, Coll de Jou, Coll de la Perxa, Puimorens... i sortia per qualsevol altre. El comerç, aquesta funció de territori de trànsit, però també la seva uniformitat geogràfica li van donar un caràcter propi. Una unitat que, malgrat el tractat dels Pirineus al segle XVII, es va mantenir fins als temps de la gran Guerra, ara fa 100 anys, amb famílies a distribuïdes a banda i banda de la frontera.(*)

Viefville des Essars, se'n va adonar compte, d'aquesta unitat del territori, poc després d'establir-se a Puigcerdà el 1812. Des Essars havia estat fins llavors el sotsprefecte a Aurenja (Orange) al departament de la Valclusa, al Sud de França. Era un funcionari de carrera de l'administració napoleònica. Un funcionari que va promocionar a Prefecte d'un nou departament de l'Imperi francès.

Però abans ens cal anar una mica enrere. Just l'estiu de 1808 havia esclatat la guerra del Francès, quan una gran part del territori de la península es va sollevar contra la invasió napoleònica. Puigcerdà va quedar molt a prop de les guarnicions franceses que des de Montlluís controlaven la part francesa de la Cerdanya. Malgrat que, en principi, no varen intervenir a la part espanyola. Les juntes de defensa, com a mesura precautòria, van traslladar la capital corregimental a la Seu d'Urgell, territori controlat per les forces contràries a la invasió. Puigcerdà havia estat cap de Corregiment des de l'establiment del Decret de Nova Planta, es pot suposar que com a "premi" per haver estat des de l'inici de la guerra de Successió sota el control borbònic. Al contrari que la Seu d'Urgell, seu bisbal, que va estar quasi durant tota la guerra de Successió controlada pels austriacistes.

Puigcerdà, doncs, va quedar a partir de 1808 en una zona militarment indeterminada. El comerç i el contraban van fluir, com abans del començament de la guerra. Les tropes espanyoles van fer diverses incursions durant aquells anys fins i tot més enllà del Coll de la Perxa i del Puimorens. L'objectiu eren les collites i els ramats. Els francesos parapetats a la fortalesa de Montlluís, amb una guarnició relativament petita, resistien i amb això no permetien que les forces provinents de Catalunya controlessin el territori, malgrat que no podien evitar les accions de pillatge que comentàvem.

A començament de 1812 França va decidir annexionar Catalunya a l'Imperi francès, segregant-la d'Espanya. Van dividir Catalunya, segons el model francès, en quatre departaments. Puigcerdà va passar, doncs, a ser cap d'un d'aquests quatre departaments; el del Segre. Un departament que comprenia tot el nord de Catalunya, des de la Cerdanya, fins al Pallars i el Bergadà i el Solsonès pel Sud. En principi es va decidir establir dues sotsprefectures, una a Talarn i un altre a Solsona. El problema pels francesos és que en prou feines controlaven el territori i els dos sotsprefectes anomenats per l'administració francesa van acabar, simplement, fent funcions administratives a Puigcerdà al costat del prefecte Des Essars. Aquest, però, tarda encara quasi mig any a establir-se a Puigcerdà. No ho va fer fins al mes de juny de 1812, quan ho va fer amb la seguretat que li donava el recolzament militar que es va establir a la zona.

Per controlar el territori els francesos van establir diverses guarnicions, ampliant el nombre de les seves tropes que al principi estaven només a Montlluís, dels 700 fins a quasi 4.000 homes. A Puigcerdà es va començar a construir un fort a prop del llac, que a hores d'ara no està del tot determinat exactament on estava emplaçat. Part de la guarnició va acabar ocupant i malmetent el convent dels dominics. A Puigcerdà es va establir una comuna, municipi, sota administració francesa, a càrrec de persones de la vila. Des Essars va ser el prefecte fins a finals de 1812. Llavors, quan ja la marxa de la guerra anava contra els interessos napoleònics, Puigcerdà es va convertir en sotsprefectura i el departament del Segre va ser integrat al del Ter amb capital a Girona. En cap cas els napoleònics, malgrat les forces desplegades, que van suposar un cost extraordinari que va anar sobre les espatlles del territori i de la seva gent, van controlar gairebé res més enllà dels voltants de Puigcerdà.

Des Essars, des del primer moment, com a prefecte del Departament, va entrar en disputa amb el Departament dels Pirineus Orientals al qual pertanyia la meitat nord de la Cerdanya. Des essars veient la continuïtat geogràfica de la comarca i de les seves gents pretenia que tota la Cerdanya passés a formar part del Departament del Segre, cosa que no va aconseguir. L'administració francesa, malgrat el poc temps que va regir la zona, a finals del 1813 abandonarien definitivament el territori, va tenir temps d'iniciar una sèrie de projectes força ambiciosos.

Es van pavimentar els carrers, plantar arbres a les zones de passeig, es va buidar i netejar el llac reforçant els seus murs. També es va construir una carretera que enllaçava amb Montlluís, es va fer un hospital i es va regular, establint escola, l'ensenyament per a tots els infants de la comarca. S'organitzaren sistemes públics de neteja i sanejament, també es va començar traslladar el cementiri, que estava a la zona de l'actual plaça dels Herois, fora de la ciutat...

A partir de 1814 amb l'ensulsiada del règim napoleònic, Catalunya durant uns decennis va recuperar els corregiments. Finalment, a la dècada dels anys 30 del segle XIX, Espanya, imitant el model departamental francès, va suprimir els corregiments i va establir les actuals províncies. La Cerdanya, la part espanyola, va patir una nova divisió. Una part de la Cerdanya va passar a pertànyer a la província de Girona i l'altra a la de Lleida. Puigcerdà que havia estat cap de Departament va tornar a ser una simple vila fronterera i els estadants de la comarca van haver, depenent del lloc, d'anar a resoldre els seus afers a Lleida o a Girona. No va ser fins fa quelcom més de 30 anys, que Puigcerdà va recuperar la capitalitat, en aquest cas comarcal. Ara, ja de facto, Puigcerdà en alguns serveis i quasi pel que fa a tot el comerç, torna a exercir de capital del conjunt de la comarca, inclosa la part francesa.

5 d'octubre 2016

(*) segons sembla la descatalanització de la part francesa de la Cerdanya va agafar definitivament embranzida a partit de la guerra del 1914. Quan la majoria dels seus habitants van fer seu el sentiment de ciutadania. Acompanyat tot plegat de l’increment de l’escolarització, en francès naturalment.

Bankia, “quan les Black no ens deixen veure el bosc”

Aquest matí m'he llevat amb el següent titular a la portada del diari "Ara": "Judici al saqueig de Bankia". M'ha semblat un titular delirant. Els sots titular, més ponderat, seguia: "Els banquers Blesa i Rato van asseure's ahir al banc dels acusats en l'inici del judici per les targetes Black".

He dit que m'ha semblat delirant, per tremendista i mentider. En cap cas s'està jutjant el saqueig, ni de Bankia, ni de cap de les Caixes que hi van confluir, que en tot cas van ser les verdaderament saquejades. Llegint ja l'article, dins del diari, aquest ens explica que les despeses pagades amb les targetes Black, durant 10 anys i fins al 2012, van pujar al voltant dels 12 milions d'euros. Els "beneficiaris" si mal no recordo són quasi 80.

Aquestes despeses es van pagar a Cajamadrid, que és una de les 7 entitats que van confluir per formar Bankia. Al moment de la confluència Cajamadrid tenia uns actius al voltant de 170.000 milions d'euros. Algú de debò pot creure que unes despeses de 12 milions d'euros entre 2003 i 2012, per molt fraudulentes, abusives, fetes per alguns que ara ens semblen uns absoluts pocavergonyes, són la causa de l'ensulsiada de Bankia? Algú creu que aquests 12 milions d'euros gastats durant 10 anys - uns quants més segons altres fonts si s'amplia el període-  van posar en perill la solvència de Cajamadrid? Segur que no!

A molts els costa situar i copsar en la seva justa mesura les magnituds econòmiques o fins i tot les simples xifres. Però del periodisme hom podria esperar quelcom més, no pas titulars pel consum, titulars pel "broc gros" o de simple efecte placebo. Dels periodistes es podria esperar molt més rigor. Molta gent, avui, no passarà del titular i si passa es perdrà llegint la notícia. Quedarà, li quedarà al conscient/subconscient, que s'està jutjant a la cúpula de Bankia pel saqueig, per l'ensulsiada, i això a algú fins i tot el pot arribar a tranquil·litzar. Cras error!

No s'està jutjant el saqueig de les Caixes, ni de les set que van formar Bankia, ni de cap altre. No s'està jutjant als responsables de què l'Estat s'hagi hagut de gastar més de 50.000 milions. No s'està jutjant als responsables del fet que s'hagin perdut milers de llocs de treball i que els que encara el conserven visquin amb l'ai al cor. No s'està pas jutjant als responsables del fet que moltes famílies humils hagin hagut de patir l'inexplicable. Com a mínim no se'ls està jutjant per això! Als dirigents de Cajamadrid, bàsicament, se'ls està jutjant per les despeses realitzades en l'àmbit particular, més o menys sumptuàries, amb càrrec a l'entitat per la qual treballaven. Més important encara, de la qual eren responsables del seu correcte funcionament.

Tot plegat em porta al cap el judici d'Al Capone al que van enxampar per delicte fiscal. Va ser per això que va anar a la presó i se suposa que molta gent, llavors i allà, va respirar alleujada. Però Al Capone no va ser jutjat pels seus veritables crims, perquè senzillament no els hi van poder provar.

Ara ens explica la notícia que Blesa i Rato i algun altre "CompiYogui" podrien tenir una condemna pel tema de les Black. Per això també la notícia ens explica que s'estan defensant amb ungles i dents, amb arguments que poden semblar inversemblants, i pel que s'entreveu amb "molt de rostre". Ha estat, pel que aparenta, relativament fàcil lligar caps amb el tema de les Black. Estirar de base de dades i llistar. La plebs s'escandalitza d'alguns dels càrrecs i amb raó. Però algú s'ha aturat a pensar que si aquests càrrecs, aquestes factures, que si els que en van gaudir les haguessin presentat com a despeses a càrrec de l'entitat aquestes despeses no hagueren quedat enterrades en mig d'un marasme d'apunts comptables. Els ha perdut en aquest cas, a tots plegats Entitat i "usufructuaris", la comoditat.
 
A ningú amb un mínim de coneixements bancaris i que sigui de l'ofici, ni en Blesa ni en Rato en són, se li escapa que si les Caixes van anar malament, no va ser pas pels mundans i abusius privilegis d'alguns directius. Si les Caixes es van ensorrar,  és perquè es va produir un veritable desfet de temps i no precisament amb les targetes. Però tenim un problema greu, llistar unes despeses amb targeta és fàcil, no cal gratar gaire. En canvi seguir societats interposades, consellers delegats, apoderats i càrrecs en comú en diverses empreses, homes de palla, buscar en registres de la propietat i mercantils, etc., és molt més complicat. Demostrar prevaricació i tràfec d'influences o "favors cobrats" en molts casos és de titans. És per això que malgrat evidències clares d'operacions creditícies milionàries, que ningú hagués fet mai amb cèntims de la seva pròpia butxaca, molts fallits de les entitats aquestes se'ls han menjat amb patates. Si l'Entitat ha anat malament, ens ho hem acabat menjat tots plegats.

Algú, quasi ningú ho ha fet, hauria d'explicar que quan es va rescatar les caixes, a qui realment es va rescatar va ser a les persones. Si, a les persones! A les persones que tenien els seus estalvis a les caixes. Lògicament també es va evitar l'ensorrament de tot el sistema financer. Potser algú em diu que això l'importa un rave, que s'aturi un moment a pensar en les possibles conseqüències. A continuació del rescat s'hauria d'haver investigat als màxims responsables de les entitats que van anar malament. En la majoria de casos ni se'ls han demanat explicacions. Tot plegat no s'ha fet, entre altres raons, perquè no és ni de bon tros, tal com estem comentant en aquest post, una feina fàcil. Per altra banda vull creure que instruir judicialment algun cas més o menys evident seria d'una complexitat tal, de manera que possiblement qui ho fes "criaria malves" abans d'haver acabat la instrucció. Tinc dubtes més que raonables que la fiscalia, donat el cas, actuï d'ofici, que es posi en aquest jardí, entre altres motius per falta de mitjans. Per això, tots plegats, ens consolem amb les Black i encara ens consolaria més que els màxims responsables d'aquesta desfeta no poguessin anar mai més pel carrer amb el cap alt com si no hagués passat res. Però clar els temps de l'honor i de l'honorabilitat són temps passats i aquests conceptes semblen ara totalment arnats i devaluats. Així ens va tot! Més si tenim en compte que a molts dels que parlem no els han tocat la butxaca i conserven molta part del seu poder.

La premsa, els periodistes, cada cop semblen anar al que és més fàcil. Puc entendre que no donin l'abast. La gent demanda notícies i titulars. El periodisme, els diaris, són un producte de consum. Quants demanen veritable investigació? Té mercat el periodisme més enllà del titular? Qui llegeix un article de fons avui en dia? Molts cops, cal preguntar-nos, qui té temps i ganes? Està, per altra banda, tothom capacitat per entendre temes més o menys complexos? Doncs bé, potser per això els periodistes han perdut o entre tots els han fet perdre el tremp. Perquè per una banda és molt més fàcil, per quasi tothom, fer escarni de les despeses de les Black; "mira tu en què es gastava aquest el calés", que no pas intentar explicar i demostrar la veritat i sobretot entendre-la. En el tema de les Caixes queda molt per demostrar i molt per gratar, pel que en la meva modesta opinió el temps ho taparà tot i al final ens quedarem amb l'anècdota de les targetes "opaques", que pel que es veu no ho eren tant.

27 setembre 2016

Després del pregó de Pérez Andujar

El pregó de Pérez Andújar va semblar correcte. No sé si a causa de la pressió ambiental. No va dir cap de totes aquelles coses que van provocar les ires dels que,  sentit-se insultats en alguns dels seus articles, es van queixar sorollosament, amb raó crec jo, per la seva designació com a pregoner de la Festa de la Mercè 2016. Però gratem una mica! Com va anar?

He dit que va  semblar aparentment correcte, però, malgrat tot, en realitat va ser un pregó contraposat. Com contraposats són els seus articles. Un discurs contraposat, amb tocs nostàlgics i un xic carrincló. Amb xanxes repetides, de manera infantil, intentant fer gràcia: "porque cuando lo hizo era muy pequeño" referint-se als barcelonins "d'adopció". Un pregó amb un to malenconiós, que sembla que va enamorar a alguns dels que el van sentir, vull suposar que va tocar la fibra d'aquells que ja tenen una certa edat. Perquè amb tanta cosa com va dir una o altra et  recorda millors moments. Fins i tot jo a estones recordo amb "carinyo" els temps de la "mili", no perquè allà m'ho passes bé, ans al contrari, sinó perquè era jove.

Pérez Andújar, contraposa els seus escrits, també els seus twitts, a un sentiment majoritari al nostre país. En ells fa acudits fàcils o senzillament ens insulta. Pérez Andújar contraposa puny enlaire, en el seu pregó, la Barcelona dels seus, "els bons", a la dels altres. La Barcelona dels barris, que clar que compten! A la Barcelona del "Tot". Contraposa la Barcelona de la "cultura popular", aquella única que podia haver-hi per a la majoria, en temps de Dictadura, a la cultura en majúscules. Una cultura que només era per una minoria i encara molt més minoritzada i ignorada si aquesta cultura era catalana o en català.

Cita en el seu escrit ninotaires i escriptors que ens van fer passar, a tots plegats, bones estones en temps que recordo grisos. Com fa molts anys s'ho passaven bé els menestrals, obrers i pagesos a la Festa Major, per tornar l'endemà a patir una vida miserable i dura, i malgrat tot recordaven aquelles cançons, aquells pasdobles que ara a molts ens semblen xarons. Ens cita dibuixants de còmics, cita revistes, la majoria en castellà, "of course" perquè no n'hi havia d'altres. Cita una Maria Victòria Rodoreda, però s'oblida de la Mercè, no eren un retrat prou popular els seus escrits? Oblida a tots aquells que van tenir una importància per a la literatura i la cultura catalana, tots aquells que van descriure les misèries de l'exili o dels temps foscos del franquisme. Cita un parell "d'Escobars", un d'ells en Manolo; "Que viva Espanya". Oblida, ara potser no vindria al cas, a un altre Escobar, que malgrat no ser de Barcelona, va posar, com a coronel, la Guàrdia Civil a les ordres de la Generalitat per aturar els insurrectes el 19 de juliol de 1936.

En definitiva cita la "cultura popular" i la maximitza. Com si aquesta en molts casos no hagués estat només un simple substitut i un "divertiment". Un malt mal torrat per substituir la falta d'autèntic cafè, un succedani. Parla de la "cultura popular" entesa com a vivència, que certament va ser un tot per a molts. Va ser-ho perquè no hi havia gaire més, molts cops gairebé res més permès. A les escoles estaven més preocupats per les virtuts, els catecismes i la F.E.N - Formación del Espíritu Nacional- , que explicar la bona literatura, cinema o música. Per altra banda llavors no comptàvem, ni de bon tros, amb l'oferta i els mitjans actuals.

Parla de la Barcelona, trista, grisa, de gent atrafegada i de barris construïts a pedaços i a cops de lluita. Cap país dobla la seva població en menys de 20 anys de la manera que ho va fer Catalunya, sota una dictadura, sense llibertats i amb la cultura pròpia emmordassada, sense patir cicatrius i injustícies per totes les parts. Ens parla de la Barcelona de les fàbriques que ja no hi són. La Barcelona a la qual de jove jo arribava amb "Cercanias". En uns trens amb cendrers infectes. Uns trens que a partir de Montgat travessaven la zona industrial "d'Explosivos Riotinto". La pudor dels productes químics entrava per les finestres. Uns trens que molts cops s'aturaven esperant l'entrada de Barcelona i en els que a vegades tenies "la sort" que ho fes sobre un Bogatell pudent i negre com el carbó. Això si, si des del meu poble si agafava el directe i tot anava bé, n'hi havia un cada hora, en 25 mínuts era a Pla de Palau. Temps de trajecte ara impensable.

Als setanta arribaves a una Barcelona, catalanament despersonalitzada, això si, amb molts "kioskos", amb molts tebeos, però amb molt poca premsa lliure. Una Barcelona amb molts cinemes, d'estrena i de reestrena, però amb l'idioma propi absent de totes les cartelleres, bé això quasi com ara. Una Barcelona que va mantenir moltes coses de la cultura catalana gràcies a l'esforç i al voluntariat. Gràcies a Òmnium,al que Pérez Andújar en un dels seus articles, demencial i demagògic,  acusa d'haver estat fundat per oligarques. Doncs si aquests que ajudaven a combatre els efectes de la falta de llibertat eren oligarques, jo em pregunto, Què dimonis devien ser aquells que van provocar que tanta gent hagués de deixar la seva terra i vingués a crear i omplir els nostres barris.

Ha estat un pregó aparentment "comedido", però esbiaixat, per a un públic, que no és tot el públic. Per exaltar uns sentiments i obviar tots uns altres i malgrat tot, en aquest pregó he trobat una perla, que no sé fins on ha passat desapercebuda. Andujar Desitja "Felices fiestas a los sabios, al profesor Marti de Riquer..."

I En aquest punt és quan comences a no entendre res. Martí de Riquer? Per què l'única menció que fa a un intel·lectual català contemporani, la fa precisament d'ell? Per què la fa d'una persona que tenia títol nobiliari – Comte de Dávalos- i que pertanyia a una família tradicionalista? Cita una persona que quan va esclatar la Guerra Civil diuen que passejava per Barcelona amb corretjam i pistola, per més tard desertar al bàndol franquista i fer la guerra amb el requetè al "Tercio Nuestra Senyora de Montserrat". Un "caballero mutilado", va perdre un braç a la guerra, que va escalar posicions en la Barcelona posterior al 39. Una persona que de qui s'explica que va escriure el discurs del 39 celebrant l'aniversari de la sublevació del 36. Una persona amb càrrecs en el "Movimiento", cap de premsa. Un "jerifalte" del règim que, entre altres, va rebre a Himmler, si el cap de la Gestapo i les SS, a l'aeròdrom del Prat el 1940 (1). Clar! Em diran alguns que el personatge, Riquer, evoluciona, cap a posicions monàrquiques com assessor de Joan de Borbó i acaba essent professor del futur rei Joan Carles. Acadèmic, Senador per designació real el 1977... Amb el temps, fins i tot, la Generalitat li dóna la medalla d'or el mateix que fa amb Carles Sentís. Per què, doncs, aquest personatge és citat per Andujar? Per què el cita al seu discurs?

Potser tot plegat, ve de les mancances, aquelles mancances en les quals substituíem el coneixement, el saber, la nostra història, la història en general, pel "Din-Dan", el "Pulgarcito" i el Papus, per una "cultura popular" que no ens feia sabedors de tot això. Una cultura o una manca de la mateixa que quan va arribar la Transició va permetre, per desconeixement, actituds camaleòniques i que molts, la majoria de la gent, combreguéssim amb rodes de molí. El mateix que fan ara actualment molta gent escoltant els cants de sirena, no precisament de l'independentisme, sinó de la "cultura popular" en què s'han convertit molts mitjans de comunicació i entreteniment espanyols.

24 de semtembre 2016

(1)   Del llibre “L’any que va caure Paris” de Francesc de Vilanova. La Magrana. RBA libros, 2010. Pags 21 i 22

A la 1a foto Carles Sentis i Marti de Riquer el 1939 a Barcelona

"El contra pregó no s'aguanta" i el pregó menys!

"El contra pregó no s'aguanta". Amb aquest títol Isabel Sucunza, escriptora navarresa instal·lada a Barcelona, fa una sèrie de reflexions sobre el pregó de Javier Pérez Andújar i el contra pregó de Toni Albà al "Directa.cat"(*). Potser no hauria perdut ni cinc minuts escrivint sobre aquest tema, però l'escrit de Sucunza m'ha donat en que pensar.

En aquest article fa una sèrie d'afirmacions que em semblen el suficient esbiaixades perquè mereixin un comentari. Diu: "que Pérez Andújar està bastit, construït, per una cultura que defineix Barcelona amb la mateixa potència que quanta hagi pogut sortir del saló de Cent". Si es refereix al retrat de la Barcelona actual, certament té raó. Però perquè hem arribat a aquest "clixé", que revelat ens dona aquest resultat, ja seria molt més llarg d'explicar. No es podria explicar sense tenir en compte les atzagaiades que Catalunya ha patit al llarg de la història, ni sense els impediments posats durant molts anys al desenvolupament de la seva pròpia cultura i a l'ús i reconeixement del seu idioma.

Diu que segurament el senyor Pérez Andújar "demà s'estimaria més estar al sofà de casa, llegint tebeos, mirant episodis de Colombo..." i jo afegiria que fent twiits entre, "gamberros" i malèvols. Segurament sense aquests twiits malèvols, sense alguna referència als catalans independentistes com a "catalufos" i sense algun article seu molt al gust del País, lògicament em refereixo al diari. Doncs bé, sense tot això no hagueren pensat en ell per fer el pregó de la Mercè. Qui ha pensat en ell cada cop estic més convençut que no ho ha fet solament per donar veu a una Barcelona que també existeix, ho ha fet sabent que això podria escalfar els ànims i que una bona xiulada a la plaça Sant Jaume podria donar rèdits, no cal que digui a aquí, allà on més suport té a les eleccions.

Que el senyor Pérez Andújar "es mereix una resposta a allò que hagi dit o al que pugui dir" estic plenament d'acord. Que demà tindrà una resposta, no només ell, sinó també els que han pretés utilizar-lo, així serà. Que potser no serà la millor resposta, potser. Que se'n mereix d'altres, segur!

El senyor Pérez Andújar, juga amb les cartes marcades. Fa ostentació, i em sembla raonable, del seu "santadrianisme", de la perifèria on s'ha fet. "Explicant el galliner ens explica el rovell de l'ou", ens diu Sucunza. Però potser ho fa com una manera de marcar territori, d'allunyar-se de la perversa burgesia catalana, d'aquells que ho han tingut tot , en contraposició a ell. Però, no només hi ha hagut galliner a la perifèria, també a comarques. Llocs on els seus ciutadans han estat menystinguts i oblidats, molts cops, molt més que la perifèria barcelonina i per descomptat sempre molt més lluny del rovell de l'ou. El senyor Pérez Andújar també faria bé de reflexionar del perquè la seva arribada a aquesta perifèria Barcelonina, dels seus orígens. En tot cas, no tot el que li pugui haver passat es deu al "rovell de l'ou", ni de bon tros.

El que escriu Pérez Andújar també és cultura de Catalunya, de part de la seva ciutadania. Però no és pas cultura plenament catalana . Aquesta és la vella discussió imposada, a un poble sotmès com el nostre, que fa anys que arrosseguem. Com quan es parla de literatura catalana i molts s'entesten en què la que es fa en castellà a Barcelona també ho és. Aquesta discussió semblaria extra-planetària si algú defenses que un escriptor que escriu en francès a Londres fa literatura anglesa.

La cultura del senyor Pérez Andújar, és una cultura molt més criolla que mestissa. Molt més filla de la metròpoli que no pas de la terra que trepitja. Per molt que parli de la terra, d'una part "perifèrica" de la terra on viu. Quan ho fa és en l'idioma de la metròpoli que és el seu. Si a Catalunya hi ha cultura mestissa,  és més aviat cultura catalana que utilitza també el castellà, com a vehicle comunicació, però en cap cas de manera exclusiva. Amb tot això passa quelcom semblant a allò del bilingüisme del qual tant s'omplen la boca aquells que no en diuen ni una en català.

El senyor Pérez Andújar si hem d'atendre a quelcom tan poc seriós per alguns, però que arriba a tanta gent, com són els twitts, té una militància "antipaís", o com a mínim contra una part de la ciutadania del seu país, si és que realment així considera Catalunya. Per això es permet astracanades(**). Es permet riures obertament de la cabellera de Puigdemont de la calba de Romeva o parlar de tallar el coll a en Mas, encara que sembla que ho vol fer metafòricament. Però també té altres twiits més covards. A altres twitts és on es veu clar que és el crioll que no aspira a ser indígena ni mestís, que el seu, el que li agradaria,  seria ser metropolità de ple dret. Diu el senyor Pérez Andújar "que ell les banderes les usa per anar al lavabo". Clar que tots ens adonem diàfanament de quines banderes parla. Si la seva afirmació presentés el més mínim dubte de quina bandera parla, no la faria. Però fer-ho de la manera que ho fa li surt de franc i amb aplaudiments cavernaris i casernaris.

No sé si la millor resposta al pregó, on ara envalentit, en dirà alguna, probablement l'hauria dit igualment, haguera estat el silenci. Però ja sabem que l'actual equip de Govern de Barcelona té el seu públic i vull suposar que el pregoner també. La callada i empesar-nos el gripau no sé si hauria estat el més adient. Anar a rebentar l'acte haguera fet un flac favor a tothom. El "Merder 2016", el contra pregó de Toni Alba, potser, al capdavall, serà una manera distreta i tolerable, per a molts, d'aguantar tanta ignomínia.

21 de setembre 2016

Per Cert tots els que ara posen el crit al cel perquè es fa un acte alternatiu, recordar-los que quan la majoria dels que es definien com a sobiranistes estaven organitzant la cadena humana, molts d'ells van anar a encerclar la Caixa. Cosa per altra part raonable, suposo que per protegir-la, ja que és la mamella que els alimentava i els continua alimentant de crèdits, als "colauers" segurament també. Sense aquests "petits detalls econòmics", en forma de deute milionari, potser no s'entendrien certes actituds i cert alineaments.

 (*) enllaç a l'article d'Isabel Sucunza

(**) enllaç on es parla dels twitts de Pérez Andujar