24 de setembre de 2016

Després del pregó de Pérez Andujar



El pregó de Pérez Andújar va semblar correcte. No sé si a causa de la pressió ambiental. No va dir cap de totes aquelles coses que van provocar les ires dels que,  sentit-se insultats en alguns dels seus articles, es van queixar sorollosament, amb raó crec jo, per la seva designació com a pregoner de la Festa de la Mercè 2016. Però gratem una mica! Com va anar?



He dit que va  semblar aparentment correcte, però, malgrat tot, en realitat va ser un pregó contraposat. Com contraposats són els seus articles. Un discurs contraposat, amb tocs nostàlgics i un xic carrincló. Amb xanxes repetides, de manera infantil, intentant fer gràcia: "porque cuando lo hizo era muy pequeño" referint-se als barcelonins "d'adopció". Un pregó amb un to malenconiós, que sembla que va enamorar a alguns dels que el van sentir, vull suposar que va tocar la fibra d'aquells que ja tenen una certa edat. Perquè amb tanta cosa com va dir una o altra et  recorda millors moments. Fins i tot jo a estones recordo amb "carinyo" els temps de la "mili", no perquè allà m'ho passes bé, ans al contrari, sinó perquè era jove.

Pérez Andújar, contraposa els seus escrits, també els seus twitts, a un sentiment majoritari al nostre país. En ells fa acudits fàcils o senzillament ens insulta. Pérez Andújar contraposa puny enlaire, en el seu pregó, la Barcelona dels seus, "els bons", a la dels altres. La Barcelona dels barris, que clar que compten! A la Barcelona del "Tot". Contraposa la Barcelona de la "cultura popular", aquella única que podia haver-hi per a la majoria, en temps de Dictadura, a la cultura en majúscules. Una cultura que només era per una minoria i encara molt més minoritzada i ignorada si aquesta cultura era catalana o en català.

Cita en el seu escrit ninotaires i escriptors que ens van fer passar, a tots plegats, bones estones en temps que recordo grisos. Com fa molts anys s'ho passaven bé els menestrals, obrers i pagesos a la Festa Major, per tornar l'endemà a patir una vida miserable i dura, i malgrat tot recordaven aquelles cançons, aquells pasdobles que ara a molts ens semblen xarons. Ens cita dibuixants de còmics, cita revistes, la majoria en castellà, "of course" perquè no n'hi havia d'altres. Cita una Maria Victòria Rodoreda, però s'oblida de la Mercè, no eren un retrat prou popular els seus escrits? Oblida a tots aquells que van tenir una importància per a la literatura i la cultura catalana, tots aquells que van descriure les misèries de l'exili o dels temps foscos del franquisme. Cita un parell "d'Escobars", un d'ells en Manolo; "Que viva Espanya". Oblida, ara potser no vindria al cas, a un altre Escobar, que malgrat no ser de Barcelona, va posar, com a coronel, la Guàrdia Civil a les ordres de la Generalitat per aturar els insurrectes el 19 de juliol de 1936.

En definitiva cita la "cultura popular" i la maximitza. Com si aquesta en molts casos no hagués estat només un simple substitut i un "divertiment". Un malt mal torrat per substituir la falta d'autèntic cafè, un succedani. Parla de la "cultura popular" entesa com a vivència, que certament va ser un tot per a molts. Va ser-ho perquè no hi havia gaire més, molts cops gairebé res més permès. A les escoles estaven més preocupats per les virtuts, els catecismes i la F.E.N - Formación del Espíritu Nacional- , que explicar la bona literatura, cinema o música. Per altra banda llavors no comptàvem, ni de bon tros, amb l'oferta i els mitjans actuals.

Parla de la Barcelona, trista, grisa, de gent atrafegada i de barris construïts a pedaços i a cops de lluita. Cap país dobla la seva població en menys de 20 anys de la manera que ho va fer Catalunya, sota una dictadura, sense llibertats i amb la cultura pròpia emmordassada, sense patir cicatrius i injustícies per totes les parts. Ens parla de la Barcelona de les fàbriques que ja no hi són. La Barcelona a la qual de jove jo arribava amb "Cercanias". En uns trens amb cendrers infectes. Uns trens que a partir de Montgat travessaven la zona industrial "d'Explosivos Riotinto". La pudor dels productes químics entrava per les finestres. Uns trens que molts cops s'aturaven esperant l'entrada de Barcelona i en els que a vegades tenies "la sort" que ho fes sobre un Bogatell pudent i negre com el carbó. Això si, si des del meu poble si agafava el directe i tot anava bé, n'hi havia un cada hora, en 25 mínuts era a Pla de Palau. Temps de trajecte ara impensable.

Als setanta arribaves a una Barcelona, catalanament despersonalitzada, això si, amb molts "kioskos", amb molts tebeos, però amb molt poca premsa lliure. Una Barcelona amb molts cinemes, d'estrena i de reestrena, però amb l'idioma propi absent de totes les cartelleres, bé això quasi com ara. Una Barcelona que va mantenir moltes coses de la cultura catalana gràcies a l'esforç i al voluntariat. Gràcies a Òmnium,al que Pérez Andújar en un dels seus articles, demencial i demagògic,  acusa d'haver estat fundat per oligarques. Doncs si aquests que ajudaven a combatre els efectes de la falta de llibertat eren oligarques, jo em pregunto, Què dimonis devien ser aquells que van provocar que tanta gent hagués de deixar la seva terra i vingués a crear i omplir els nostres barris.

Ha estat un pregó aparentment "comedido", però esbiaixat, per a un públic, que no és tot el públic. Per exaltar uns sentiments i obviar tots uns altres i malgrat tot, en aquest pregó he trobat una perla, que no sé fins on ha passat desapercebuda. Andujar Desitja "Felices fiestas a los sabios, al profesor Marti de Riquer..."

I En aquest punt és quan comences a no entendre res. Martí de Riquer? Per què l'única menció que fa a un intel·lectual català contemporani, la fa precisament d'ell? Per què la fa d'una persona que tenia títol nobiliari – Comte de Dávalos- i que pertanyia a una família tradicionalista? Cita una persona que quan va esclatar la Guerra Civil diuen que passejava per Barcelona amb corretjam i pistola, per més tard desertar al bàndol franquista i fer la guerra amb el requetè al "Tercio Nuestra Senyora de Montserrat". Un "caballero mutilado", va perdre un braç a la guerra, que va escalar posicions en la Barcelona posterior al 39. Una persona que de qui s'explica que va escriure el discurs del 39 celebrant l'aniversari de la sublevació del 36. Una persona amb càrrecs en el "Movimiento", cap de premsa. Un "jerifalte" del règim que, entre altres, va rebre a Himmler, si el cap de la Gestapo i les SS, a l'aeròdrom del Prat el 1940 (1). Clar! Em diran alguns que el personatge, Riquer, evoluciona, cap a posicions monàrquiques com assessor de Joan de Borbó i acaba essent professor del futur rei Joan Carles. Acadèmic, Senador per designació real el 1977... Amb el temps, fins i tot, la Generalitat li dóna la medalla d'or el mateix que fa amb Carles Sentís. Per què, doncs, aquest personatge és citat per Andujar? Per què el cita al seu discurs?



Potser tot plegat, ve de les mancances, aquelles mancances en les quals substituíem el coneixement, el saber, la nostra història, la història en general, pel "Din-Dan", el "Pulgarcito" i el Papus, per una "cultura popular" que no ens feia sabedors de tot això. Una cultura o una manca de la mateixa que quan va arribar la Transició va permetre, per desconeixement, actituds camaleòniques i que molts, la majoria de la gent, combreguéssim amb rodes de molí. El mateix que fan ara actualment molta gent escoltant els cants de sirena, no precisament de l'independentisme, sinó de la "cultura popular" en què s'han convertit molts mitjans de comunicació i entreteniment espanyols.




24 de semtembre 2016

(1)   Del llibre “L’any que va caure Paris” de Francesc de Vilanova. La Magrana. RBA libros, 2010. Pags 21 i 22

A la 1a foto Carles Sentis i Marti de Riquer el 1939 a Barcelona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada