No podem tornar enrere

No es pot tornar enrere perquè estem massa lluny, no es pot tornar enrere perquè ja és massa tard.

“Començar il•lusiona”. Tornar a començar allà mateix on estàvem fa 30 anys, no!

“Ser forts per decidir” . Tampoc no valen promeses de fortalesa que ens han de permetre decidir. Decidir el què? Quan ja és el poble el que s’ha autoorganitzat, al marge dels partits, i ja està decidint pel seu compte.

Ens diuen que des de Madrid s’ha polititzat la sentència de l’Estatut, si només fos la sentència! Ens diuen que cal situar la resposta a la sentència de l’Estatut en el dia de les eleccions. Volen que el dia de les eleccions no fem una elecció, sinó una reacció. Sempre jugant a la contra del que ens fan! Sempre seguint el ritme que els altres marquen!

El dia de les eleccions hem d’escollir, hem de triar un nou camí! Hem de triar a aquells que ens poden permetre avançar en el sentit en que una gran part del poble ja s’està autopronunciant.

L’Estatut, sigui quina sigui la sentència, és una eina que ja han fet malbé abans d’estrenar-la. JA NO EL VOLEM!

Per avançar fins a ser un país normal a Europa i al món ens cal la construcció del que tenen tots els països normals del “món mundial”, un Estat Propi.

Recuperarem la confiança política dels ciutadans si som capaços de fixar-nos uns objectius clars i els sabem explicar. No val tornar a parlar que ara decidirem, que ara serem forts, que ara obtindrem el concert econòmic, que ara ens escoltaran,...

Durant la transició demanàvem llibertat, amnistia i estatut d’autonomia perquè creiem que amb la llibertat i la democràcia podríem bastir un edifici. Un Estatut en el que ens sentiríem suficientment lliures i còmodes; que ens permetria progressar, mantenint la nostra cultura i ser respectats dins de l’Estat Espanyol.

Trenta anys ens han convençut que això ni ha estat ni serà mai possible. Masses anys de condescendència de conformisme, d’apalancament de molts. Masses anys d’escalfar cadires i no aixecar-se d’elles per por a no perdre-les. Masses anys d’indecisions i de promeses no complertes. Masses anys d’espoli sistemàtic.

Massa tard i massa lluny per a tornar a començar amb la mateixa història, no ens podem permetre perdre el temps. Catalunya va entrar a la transició essent la primera “regió” de l’Estat, ara on estem? On volem arribar? Al final de la cua?

Aquells immigrants que varen arribar de “Les Espanyes” ara fa cinquanta anys, amb les maletes lligades amb cordills, poden arribar a veure com els seus néts tornen a agafar els trastos i es converteixen en emigrants perquè a Catalunya no hem estat capaços de mantenir, de no deixar-nos prendre, el que tots plegats, amb molt d’esforç, havíem aconseguit.
A les properes eleccions, TRIEM , no reaccionem. Triem entre encarar la nostra llibertat sense reserves o tornar a començar com fa 30 anys fins a la nostra total aniquilació com a societat i com a poble.

30 març 2010