La incidència de la bandera de St. Pol ens hauria de fer rumiar a tots plegats una miqueta. Una gran quantitat de gent es va aplegar per despenjar una bandera que no estava penjada, però que s’havia de tornar a penjar perquè algú havia denunciat que no hi era.
El denunciant era una persona ex-militant d’Esquerra, si no em varen informar malament, i ex-regidor. Una persona originaria d’Astúries que quan va començar a militat a ERC, feia poc que havia arribat a Catalunya i estava aprenent català, tot això m’ho explica un santpolenc i no hauria de anar més enllà de lo anecdòtic, sinó fos pel rebombori que es va organitzar al voltant de treure una senyera que no hi era, però, que ara ja hi és!
També aquests incident serveix perquè la nova delegada del govern, “una señora de esas bien” que corrien i encara corren per la nostra capital, Doña Maria de los Llanos de Luna, una doble “d”, compte! Tregui pit i ens recordi la llei, que no és altra que la llei espanyola.
Qui va ser que va dir que als catalans ens perdia l’estètica, ara no ho recordo, potser va ser l’Unamuno,? Li haurien de fer un monument a la clarividència! Ens perden les formes! O simplement estem carregats de punyetes, massa rauxa i poc seny!
Ara ens lamentem que la comissió tècnica del mercat de telecomunicacions torna a Madrid, i algú s’atreveix a dir que desapareix la icona de l’Espanya Federal. Icona de l’Espanya federal? Au vinga! Quatre anys de baralles i litigis per traslladar a Catalunya un ens que hi haurà estat dos anys en prou feines. Per a l’únic que ha servit es per crear més anticossos, si és que encara no hi ha prou, contra Catalunya. Us imagineu a tota la gent que hi treballava, que els diuen que si volen continuar la feina s’han d’anar a Barcelona? Es devien recordar de tots els catalans i les seves famílies, total per què?
I és que els catalans volem “trajos” a mida, sembla que volem i dolem. Durant massa temps hem viscut en la ficció que érem quasi un estat i ens ho vàrem creure. Mentida! Som un comunitat de règim comú “que para la mà cada mes”. Un assalariat, que com als assalariats, ens aplicaran una reforma laboral en forma de retallada autonòmica. Serem l’ase dels cops! Volem seleccions, volem que la bandera de l’estat no onegi als nostres edificis públics, volem tenir institucions estatals i no tenim el coratge de ser un estat, amb un estat ho tenim tot, i en canvi no donem el pas, ni tant sols aixequem el peu!
Mentre, l’estat de frustració, m’atreveixo a dir de “bogeria”, d’alguns independentistes ens està portant a que es “friquitzi l’independentisme”. Després ens estranyem que la gent voti altres opcions. Clar una cosa és anar a votar a referèndums no oficials i l’altra es jugar-se el futur, deu pensar més d’un! Muntem comissions, plataformes, moviments i els desmuntem, sempre estem trobant l’efímera solució que ens portarà a la llibertat, i a cada bugada es perd algun llençol i s’acumula més frustració.
El govern central es deu fotre un fart de riure veient lo carallots que som. D’altres, alguns espavilats, han trobat, però, una veta que saben aprofitar, no per anar on hem d’anar sinó per anar fent la viu-viu, que qui dia passa anys empeny! Mentre la gent tingui ganes de “gresca i xerinola” el terreny està abonat, però poc sembrarem i menys collirem.
Mira que és fàcil, no cal fer grans manifestacions, no cal fer coses especials, simplement es tracta de votar, de debò! Democràticament a aquells que tinguin un programa creïble i factible per portar-nos a la llibertat. Compte que els que ens han de portar a la llibertat també han de ser creïbles! I aquí és on em sembla que molta gent està a l’espera. Que el que no convenç no és la idea, el que no convencen són els “idealistes”!
Crec que ens queda molt per fer, aquells de “l’ara o mai” els va quedar molt poètic l’eslògan, però el camí a la llibertat em temo que serà un camí llarg, calcem-nos! En ell ens trobarem molts “profetes” i “falsos Messies”, també sentirem, sentim massa sovint, el cant de les sirenes! I les hipòcrites crides a la unitat d’aquells a qui aquesta falta d’unitat els serveix d’excusa per no actuar.
26 de febrer de 2012
...seguint als neo-Leoruxistes, fem la feina als quintacolumnistes. Ens cal una estratègia clara i decisió per no caure en els seus paranys. Hem de marcar perfil.
ResponElimina