3 de març de 2012

Del "Viva la Pepa" al "Viva las cadenas"


Ens trobem a una parell de setmanes del segon centenari de la Constitució de Cadis, estic convençut que els mitjans se’n faran ressò en els propers dies - Concretament el proper 19 de març, dia de St. Josep, d'aquí el nom de "Pepa" -. Els constitucionalistes, ara tothom es constitucionalista a Espanya, en faran el seu panegíric i ens recordaran la importància de les constitucions, sobretot de la “sacrosantainalterable” que tenim ara i que la majoria dels espanyols actuals no varen votar, i que als catalans ja no ens serveix, “Pujol dixit”.
La del 1812 va ser una constitució redactada durant la Guerra del Francès, a Cadis, mentre aquesta es trobava assetjada per les tropes napoleòniques, era un constitució de tall liberal, que recollia molt de les idees que la invasió francesa havia aportat procedents de la seva revolució, entre altres coses la supressió de la Inquisició . He dit Guerra del Francès que és com majoritàriament l’anomenem a Catalunya en contraposició a Espanya on s’anomena Guerra de la Independència.
És curiós que actualment a Espanya blasmen el nacionalisme, el dels altres! L’independentisme d’aquells als que es va sotmetre, torturar, matar i privar de les seves lleis i en canvi parlen obertament de la guerra de la Independència, entre el 1808 i el 1813 que es va lliurar contra les tropes napoleòniques.
Nosaltres portem 300 anys privats de les nostres lleis, i a ells els priven de les seves en prou feines durant 4 anys i organitzen la guerra de la Independència! Bé, una guerra de la independència en la que de més o menys bon grat hi varen participar els catalans, on varen sortir nissagues de militars famoses com els Milans el Bosch. A Espanya la perd la grandiloqüència, us imagineu que en el mateix cas, al 1940, a França s’hagués parlat de la Guerra de la Independència, respecte d’Alemanya, oi que no?
Per altra banda molts espanyols varen veure la derogació de les lleis existents i la adaptació del codi napoleònic, hereu de la revolució, com una modernització. Hi va haver-hi intel·lectuals favorables, com el cas de Goya que va morir a l’exili. La historia demostra que Josep Bonaparte no era tant mal rei, al costat dels Carles IV i el seu fill Ferran que es varen vendre per un plat de llenties.
Cal recordar que durant l’ocupació francesa a Barcelona va tornar, durant el temps de mandat del mariscal Augereau, a onejar la senyera catalana, si ja sabem que era una forma d’atreure’s la gent. Per altra banda es varen encunyar les primeres pessetes, també amb simbologia catalana. Finalment al 1812 França es va annexionar Catalunya i va crear quatre departaments, El Ter, el Segre, el Montserrate i les boques de l’Ebre, que coincidien aproximadament amb les actuals quatre províncies. O sigui, Catalunya era part de França i no del regne d’Espanya. Es per això que l’ocupació napoleònica es va perllongat a Catalunya més que a la resta de l’Estat, fins a la deposició de Napoleó i el seu desterrament a l’illa d’Elba. Si finalment Napoleó hagués “aguantat” i hagués forçat un tractat de pau, des del poder, possiblement ara formarien part de l’Estat francès.
Però la historia va ser una altra i el pusil·lànime Ferran VII va tornar a regnar, Catalunya va tornar a Espanya i va tornar la Inquisició, la constitució de Cadis proclamada al 1812 al crit de “Viva la Pepa” va ser derogada i al crit de “Viva las cadenas” es va tornar a entronitzar al “trist” tirà que va ser Ferran VII. Mentre, les colònies americanes, amb les que en prou feines comerciaven els catalans des de feia tant sols un parell de generacions, varen prendre exemple de la metròpoli i de la seva “ànsia d’independència”.
Els francesos que havien patit i fet patir una guerra d’una crueltat inimaginable, durant quasi 5 anys, varen tornar a envair Espanya al 1823, però aquest cop cridats pel monarca per fer fora als que li havien imposat durant 3 anys un trienni liberal. Hi va haver guerra, francesos contra espanyols, i morts de nou, per assegurar al tirà. La campanya dels 100.000 fills de Sant Lluís, nom que es va donar a les tropes franceses, va culminar a la batalla de la illa de Trocadero davant Cadis, no estic parlant d’un tipus d’enciam, ni de la famosa plaça de Paris, que porta aquest nom perquè allí, abans de ser urbanitzada es varen dur a terme representacions, dramatitzacions, d’aquella batalla per a distreure als habitants de la capital. Deu n’hi do també lo paons que són els francesos!
La Constitució del 1812 va ser un miratge, mentre Espanya s’enfonsava en un fangar, perdia les seves colònies i entrava en un període de decadència, la constitució de Cadis victorejada pel poble va donar pas a la crua realitat d’una Espanya endarrerida, amb un govern incapaç i tirànic només al servei de quatre privilegiats. Cap dels ensenyaments de la revolució francesa va ser aprofitat, es va perdre definitivament el tren de la historia és va entrar en un segle XIX de decadència, guerres civils i pronunciaments militars que es varen perllongar també durant el segle XX, fins al 23-F. Espanya no va deixar mai l’absolutisme/feudalisme i ha arribat al segle XXI faltant-li “les bullides de la història”que la resta de països europeus més avançats si han tingut.
De la historia, de la pròpia i la dels nostres veïns més propers, n’hauríem d’aprendre. De com del “Viva la Pepa” es va passar al “Viva las cadenas” i d’allà al desastre total. Ara també els catalans ens trobem en una cruïlla, hem d’anar amb compte que no passem d’un Viva la Pepa a tornar-nos a veure encadenats i assimilats totalment. Els catalans hauríem d’anar molt amb compte , prendre’ns en serio les oportunitats que se’ns presenten, que si ens veiem en cor de fer un pas endavant, un “Viva la Pepa”, no quedi en un brindis al sol i al cap davall no tornem al “Vivan les cadenes” amb el nostre vot a les properes eleccions.
3 de març de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada