23 de setembre de 2012

El Madrid/Estat dormia a la palla?

Avui he llegit un magnífic article de l’Iu Forn a l’ARA, L’Iu, pels que encara no el coneixen és un periodista que per mitjà de la ironia, que no tothom entén, alguns cops al llindar del sarcasme, ens fa entendre moltes de les coses que passen. Ho fa amb aquella dosi d’humor necessària per a no posar-nos massa transcendents i que no se’ns apedregui el fetge.

Avui parlava dels serveis d’informació del CESID, segons la seva tesi s’haurien adormit a la palla. No ens ho hem de creure del tot, el que passa és que segurament el CESID fa la seva feina i la deu presentar a algú o a alguns i aquí radica el problema de la seva possible ineficiència. Qui ha de valorar la informació rebuda, qui l’ha d’analitzar, és qui pot errar. Qui pot infravalorar un informe és qui comet l’error.

Els politics, els alts funcionaris de Madrid, aquest Madrid concepte que diu l’Iu, aquest Madrid Estat Uniforme i Omnipotent, que encara no ha sabut valorar el perquè de segles de decadència. Aquest Madrid Estat, prepotent i menyspreador de realitats, com podria valorar i alarmar-se pel que s’estava coent a Catalunya? Als catalans sempre, com als indis, els acabem enganyant amb uns quants cristalls de colors, devien pensar, no cal témer res!

Ja al segle XVII els catalans, cal entendre fil per randa el que diu la lletra del nostre himne nacional, veien als castellans com a gent ufana i superba. Una gent que gràcies a l’or i la plata que els arribava d’Amèrica podien ja llavors estar bastint un gran imperi i en canvi ja portaven, sense adonar-se, un segle de decadència. Una Castella que, amb els segles per la força de les armes, no precisament sempre les seves, acabava metamorfosada en Espanya.

Castella/Espanya no guanya cap guerra, que no batalles, des del 1492 quan va vèncer al regne nazarí de Granada. Fins i tot les gestes del gran Capità al tombar del segles XV/XVI són una campanya del que ara anomenem Corona d’Aragó, o sia bàsicament dels catalans. Per això, Ferran el Catòlic quan es foragitat de la regència a Castella, per donar a pas a la seva filla Joana i a Felip el Formós, crida al Gran Capità i el fa tornar al seu país, Castella. En totes les demés guerres al llarg dels segles Castella/Espanya guanya batalles, però mai guerres. Fins i tot la derrota catalana a la guerra de Successió es produeix a mans dels francesos. La guerra de la “Independència” els la va guanyar en Wellington, que no s’enganyin.

A partir de llavors, Espanya el seu exercit entra en una espiral de guerres civils i “pronunciamientos”, mentre al món cada cop la tenen menys en compte. Guerres i cops d’estat que culminen en la guerra civil del 1936, que guanya amb l’ajuda d’Alemanya i Itàlia. Una guerra guanyada contra el seu propi poble o almenys una part molt important. El mateix ha passat durant dos segles als països hispanoamericans, als que han deixat en herència una forma de fer que s’assembla tant a l’espanyola.

És aquest Madrid/Estat prepotent i xulesc el que no s’adona del que succeeix, aquest Madrid/Estat acostumat a uns catalans dòcils que durant 35 anys en plena democràcia ens hem deixat prendre el pel. El que demostra també la nostra inutilitat per fer política, per fer-nos valdre. Aquesta Catalunya/Poble reprimida durant 300 anys on hem suplert amb el treball i l’amor a la cultura la nostra falta de coratge. Una Catalunya a la qual, als seus ciutadans, exploten com la última colònia.

Per què, doncs, aquests catalans mesells havien de ser algú a témer? Per què calia fer cas dels crits d’uns idealistes que mai arribaran enlloc? És en aquest context que es produeix el cop de porta d’en Rajoy a en Mas, en un moment en que per primer cop en molts anys la iniciativa política, el primer moviment, el fan els catalans i no pas ells.

No ha fallat el Cesid, com de costum els hàbits costa molt canviar-los, ha fallat Madrid/Estat. Aquell Madrid/Estat ignorant de la realitat que es va enfrontar als Estats Units al 1898 per fer el més gran del ridículs de la història.

Ara sense ordre ni concert intenten treure el “Sant Cristo Gros”, però ni en això van coordinats, els primers dies han estat, per a ells, de total desconcert. Ara tot són amenaces i cap argument sòlid. Però no ens en refiem, començaran a fer servir els seus mecanismes d’Estat i a jugar brut. Per això, els catalans ens hem de mantenir ferms i deixar que l’exabrupte la “palabra soez” vingui de l’altre banda. Democràticament, si volem, ara no hem de tenir aturador.

23 de setembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada