30 de desembre de 2012

Fragilitat democràtica

" Article publicat el passat dia 29 de desembre de 2012 al número 21 de "La Veu" el butlleti de Rcat. "


Els catalans hem estat supeditats els darrers segles a un Estat Espanyol, que ja molt abans havia entrat en decadència tot just quan semblava tocar el cel amb les mans en temps de “Felipe II”. Ens vam allunyar durant molt temps dels corrents culturals i polítics que tenien lloc a Europa.

L’Estat espanyol a diferència dels països del Nord marcats per l’empremta de la Reforma Protestant o de la França de la Revolució queda sumit en una letargia fruit de la seva decadència. Queda al marge de les revolucions liberals del segle XIX, jugant durant el dos darrers segles un paper secundari dins el concert de les nacions d’Occident. La revolució industrial només truca a la porta de Catalunya i també al País Basc. La resta del territori espanyol queda ancorada en el endarreriment, en un món agrari latifundista en el que l’analfabetisme es predominant i les oligarquies que detenen el poder oprimeixen als camperols com en els temps feudals.

A Europa, fruit dels sotracs de la historia, es produeixen avenços respecte dels quals la major part d’Espanya queda al marge. Només a Catalunya una burgesia emprenedora, que al seu torn actua com a mecenes cultural, segueix la petja del desenvolupament europeu.

Durant els darrers segles l’Oligarquia espanyola exerceix un poder monolític. Durant el segle XIX, després de tres guerres civils i múltiples “pronunciamientos”, la Restauració Borbònica permet una ficció democràtica amb l’alternança al poder de liberals i conservadors, mentre creix la corrupció i no s’aconsegueix sortir del retard secular. El primer terç del segle XX és una continuació de l’anterior; es reprimeixen tots els intents d’avenç en les llibertats. Les accions repressives culminen amb una dictadura, una guerra civil i una nova i llarga dictadura fins ben entrat el darrer tercer terç del segle XX.

La nostra democràcia es hereva i conseqüència de tot això, el breu parèntesi que va suposar la II República, liquidada per la guerra civil, no va deixar el pòsit suficient en les incipients formes democràtiques, ateses les tensions, convulsions i enfrontaments entre les diferents ideologies.

Arribem a la transició, com aquell qui diu “tocant d’oïda”. Realment mai hem tingut una tradició democràtica. Fins i tot els constants i disciplinats lluitadors antifranquistes, que des de la clandestinitat mantenien la flama de la llibertat, no deixen de ser , molts d’ells, ideològicament còmplices d’altres dictadures que sumeixen en la foscor a una part important d’Europa durant decennis. Malgrat tot, si que varen aconseguir deixar una empremta cultural en el subconscient col•lectiu que encara mediatitza els estats d’opinió; del que és políticament correcte o incorrecte. Varen crear un imaginari de bons i dolents que sembla inamovible, amb un maniqueisme infantil, del que molta gent encara beu. Tot això ha fet molt poc per un debat enriquidor i un contrast del pensament polític i de les idees en general. Tenim una societat en molts aspectes “monocorde”, hereva dels temps de la lluita antifranquista. Encara avui en els mitjans traspua aquesta forma d’entendre i d’analitzar els fets.

Malgrat que l’Estat espanyol durant la dictadura franquista es modernitzà aparentment, sobretot a partir de finals dels anys cinquanta, tot plegat era més ficció que realitat ja que es continuava amb uns indicadors econòmics allunyats dels de la resta d’Europa . Però el que a la llarga ha estat més significatiu i perdurable de la dictadura ha estat l’establiment d’ unes formes de relació social supeditades a una manera “totalitària i intransigent” de interpretar la realitat.

La democràcia que va arribar després de la mort al llit de dictador, l’anomenada transició, es va bastir sobre l’oblit i el silenci. Va ser un passar pàgina decebedor. Ara després de quasi quaranta anys es comencen a veure i patir les conseqüències d’aquella democratització mal feta. Ara ens trobem que cultural i políticament Espanya regressa a uns temps que molts, innocentment, creien totalment enterrats. Hem tornat a un estat nacionalista, agressiu, caspós i uniformitzador, amb uns tocs d’autoritarisme en els que comencen a sentir-se cada dia més a gust els “decimonónicos espadones salvapatrias” que tornen a amenaçar impunement a través dels mitjans de comunicació que els fan d’altaveu.

Els catalans estem patint un “recentralització emocional” som de nou testimonis i hem de suportar formes d’orgull hispànic que recorden molt aquelles manifestacions de recolzament al dictador durant l’autarquia; “Si ellos tiene U.N. nosotros tenemos dos”.

L’Estat espanyol no se’n surt, està de nou al lloc que sembla pertocar-li; al nord de l’Africa i al baix ventre d’Europa. L’atur, l’analfabetisme funcional i la conseqüent nul•litat professional d’una gran part de la població són denominadors comuns. Mai es podia haver pensat que disposant de tanta informació la majoria de la població tindria tant poc criteri. Mai, fa quaranta anys, haguéssim somiat que en un règim de llibertats la classe política hagués propiciat que la majoria de la ciutadania visqui al marge.
Tot això fa que la nostra democràcia sigui dèbil, sense fonaments sòlids. Que la classe política, de tots els colors, sigui eminentment conservadora i poruga per por a perdre estatus i privilegis.

No tenim una diferenciació clara dels tres poders; legislatiu, executiu i judicial. La justícia, els seus òrgans representatius són un lloc on tots els partits col•loquen els seus afins. En una democràcia fràgil com l’espanyola es pot donar els cas paradigmàtic que un Parlament autonòmic aprovi una llei, el Congrés de diputats també l’aprovi i que el poble la ratifiqui en referèndum, perquè després, un Tribunal Constitucional, que democràticament no ha triat ningú, la modifiqui i anul•li en part.

Si el procés català cap a la Independència finalment acaba reïxin hem d’aprendre que per tenir un democràcia forta cal “desespanyolitzar-nos” de tots els hàbits i formes d’actuació als que alguns, aquí, tan bé s’hi han adaptat. Perquè hem de tenir clar que perquè hi hagi democràcia de debò cal regeneració política.

desembre de 2012




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada