El cas Gumpert

Potser el cas ha passat més desapercebut del que caldria possiblement gracies a l'inefable Wert que acapara tot el protagonime.Potser el que passa és que ens estem tornant mesells i ja ens hem acostumat a ser menystinguts i menyspreats. Que de terres endins de la Península Ibèrica ja no esperem res de bo i que aquesta ha estat una més, en un “suma y sigue” inacabable de barbaritats i actituds maldients contra Catalunya i els catalans.

Però hauríem de reflexionar perquè el que ha passat amb el cas Gumpert és molt més greu del que aparenta. A la Alemanya dels anys trenta, sota el règim de Hitler, calia, per tenir un càrrec en el partit, demostrar la puresa racial; calia demostrar que a la teva família des del segle XVIII no hi havia cap "taca", que la “sang pura alemanya”no havia estat contaminada per cap avant passat jueu.

El presumpte “atac” rebut per Sonia Gumpert, per haver-la “acusat” de que la seva candidatura tenia “traces” de catalanitat és greu, però més greu sembla la resposta que aquesta aspirant a degana del Col•legi d’advocats de Madrid ha donat per defensar-se.

Sonia Gumpert, el seu equip, han negat ser catalans, cosa obvia, i ser segregacionistes, sembla que no n’hi havia prou amb la primera negació, pel que sembla calia fer la segona. Déu voler dir que a part de molts catalans segregacionistes, que diuen ells, hi ha segregacionistes que no són catalans i es deuen voler segregar d’algun lloc, ves a saber!

Ja es veu que per aspirar a qualsevol cosa important a Espanya d’entrada s’ha de negar la catalanitat, per molt que Sonia Gumpert, mostri el seu respecte pels catalans que se senten espanyols. Malgrat no sigui suficient, perquè d’entrada s’ha de negar rotundament la catalanitat afermant-se en la espanyolitat, el sentiment espanyol!

Això és el mateix, tornant a l’exemple de l’Alemanya dels anys 30/40, calia demostrar que no s’havia estat “contaminat” amb sang jueva, no era suficient per aspirar a càrrec que el besavi jueu s’hagués fet catòlic 100 anys abans. El pecat original existia igualment.

El mateix passa ara, primer es nega la catalanitat, condició “sine qua non” per ser quelcom al poder de l’Estat espanyol. Després es nega, evidentment, el segregacionisme, per a continuació “tolerar” als catalans que es senten espanyols. Però com que continuen essent catalans que no aspirin a res, per molt que s’hagin convertit. Aquí esta el quid de la qüestió; l’endogàmia de poder tancat de la casta dominant a Espanya, que fa segles que perdura, i que no vol, no permet, “cossos estranys o aliens”.

No podem, de forma frívola com ells acostumen a fer, acusar als espanyols de nazis ni molt menys. És un argument massa tronat, massa fàcil, malgrat que l’exemple històric, proposat aquí, té un cert paral•lelisme inquietant. Es tracta d’un tema de castes, d’un tema de classe i de superioritat, d’un tema de domini al que cal buscar l’origen en la noblesa castellana del final de l’Edat Mitja, la mateixa que va fer la cort als Austries i als Borbons. És un estat mental, una manifestació i un tret cultural de la majoria de la societat espanyola, hereva de la societat del regne de Castellà; amb un clara vocació de domini i sobretot de continuar detenint el poder per part del seus i solament dels seus.

Els catalans mai tindran, ni molt menys exerciran, el poder a Espanya. Mai més cap català serà primer ministre o cap de govern. Hi ha hagut excepcions que confirmen la norma, Pi i Margall ( 39 dies) o el general Prim (565 dies). Malgrat cap dels dos exercia de català, exercien d’espanyols. Estem parlant de ni tant sols dos anys entre quasi 300. Més recent en la historia tenim el cas del jacobí Borrell, al que se li varen buscar les mil i una perquè no fos cap de llista a les eleccions per part del PSOE l’any 2000 havent de cedir el lloc a qui havia perdut les primàries en votació front ell, Joaquin Almunia.

Per ser quelcom a l’Estat espanyol, per aspirar a ser, cal demostrar l’absència de catalanitat, tal i com ho ha fet la Sonia Gumpert. Els catalans, que renunciïn i reneguin de la seva condició poden aspirar a ser tolerats, poden aspirar a fer de bufons com el Sr. Boadella, poden aspirar a que els llegeixin els seus llibres, inclús poden aspirar a fer negocis i molts de cèntims. Però el poder, el poder de debò, sempre estarà a les mateixes mans. Que ningú no s’enganyi! Els catalans ja no hi tenim res a fer a Espanya i molt menys manar!

6 de desembre de 2012