25 de desembre de 2012

La convivència segons Rivera.

Albert Rivera acusa a Mas de trencar la convivència a Catalunya. Aquest jove llicenciat en Dret, empleat en excedència d’una important entitat bancària, ha trobat la pedra filosofal per a les seves ambicions personals. Pot excel•lir en protagonisme, pot fer servir la seva “verborrea” en millors escenaris dels que el serien permesos fent la seva feina d’advocat i, per tant, tenir una colla de seguidors i admiradors incondicionals, “una claca”.

Com a persona que no ha governat es pot permetre pontificar i acusar, motius no li falten. Construeix sofismes i fets aparents o certes veritats; per desgràcia no li falta una gran part de raó quan denuncia la corrupció i l’endogàmia del sistema polític.

Amb una aparent capacitat oratòria, amb un verb contundent i un cert tot d’agressivitat dialèctica denuncia amb contundència i argumenta a favor de les seves tesis. Malgrat tot, no deixa de ser foc d’encenalls. El seu discurs es espuri i curt, perd contundència de forma proporcional al temps que dura. No deixa de ser un “mantra” que repeteix les idees de forma cíclica unes darrera de les altres fins que les darreres atropellen les primeres. És un polític de tres frases, contundents i ben apreses; un polític de leitmotiv, però no de discurs, el discurs, el de debò, el pot arribar a ennuegar.

Tots els discursos polítics s’han de basar en raons i en aquest cas tant en Rivera com l’Alicia Sanchez-Camacho, la qual també perd consistència de forma proporcional a la durada o davant qualsevol interferència que no estigui en el seu guió aprés, en tenen poques de raons.Per això utilitzen el discurs de la por, un discurs ple d’arguments capciosos o falses idees edulcorades. Una de elles és la de la convivència, una convivència que tal i com la plantegen només es possible sempre que molts facin esforços d’adaptació i callin, mentre els altres no siguin molestats ni se’ls requereixi la més mínima mostra de generositat envers els homes i dones de la terra on viuen.

En Rivera crida contra en Mas a qui acusa de trencar la convivència. Veiem, doncs, quina ha estat aquesta convivència! Ha estat la convivència de la por, la del silenci, la de la submissió. Així ha estat durant 300 anys, amb èpoques dolentes i altres molt pitjors. Mentre els catalans hem estat acollonidament dòcils hi ha hagut, segons ells, convivència. Mentre els catalans hem aprés l’idioma de l’ocupant, del “sotmetedor”, hi ha hagut convivència. Mentre tots els ciutadans de llengua catalana, per mandat constitucional, hem tingut el dret i el deure, sobretot el deure, de saber el castellà hi ha hagut convivència. Aquí molts han pogut viure còmodament de forma monolingüe, en alguns casos sense el més mínim respecte ni concessió als ciutadans catalanoparlants.

Ha estat la convivència de la renuncia dels catalans a exercir poder polític, ha estat la renuncia a fer valdre els nostres drets més elementals el que ha permès aquesta convivència a la que fa referència el senyor Rivera. Ai las! Però quan els catalans volem ser nosaltres mateixos però respectuosos amb la diversitat de la nostra ciutadania, cap dels partits amb poder polític real es planteja que el castellà no sigui llengua oficial a Catalunya, llavors diuen que es trenca la convivència. Quan els catalans volem ser subjectes i no complement indirecte i subordinat de la historia, llavors surten veus com la seva parlant del trencament de la convivència. Són uns falsaris!

Que ningú s’enganyi el discurs d’en Rivera no és un discurs d’esquerra, és un discurs adreçat a un cert sector de l’esquerra, bàsicament dels votants del PSC. Però el discurs d’en Rivera és bàsicament un discurs nacional, nacional espanyol. És un discurs adaptat als temps; aparentment és socialment esquerranós en defensa de la justícia social, com ho era de defensa de la justícia social, salvant les distàncies, el discurs de la Falange de fa 80 anys. El discurs d’en Rivera davant la darrera vaga general on criticà a "tort i a dret" i cridà a tirar endavant plegats sense recolçar-la és, “modernitzant-lo, el del sindicat vertical, patrons i obrers junts per a major gloria d’una Espanya totalitariament uniformitzada.

La convivència d’en Rivera, la que en Mas trenca segons ell, es basa en la “intocabilitat” i el caprici de personatges amb un cert ressentiment social envers tot allò que traspua catalanitat. La Convivència d’en Rivera és la de “mejor unidos”, no pas millor units, i a ser possible tots enrassats en la llengua preeminent. En Rivera juga a cavall guanyador, encara que en un terreny difícil, sabent que té la simpatia de les estructures d’un Estat. Té enfront aquells que aspiren a tenir un Estat per defensar la seva minoritat cultural i els drets i el benestar econòmic, sense espoli, de tots els seus ciutadans, ell inclòs.

El senyor Rivera fa trampa, sap a favor de qui juga i qui té dins de la seva tropa. Per això ningú no s’ha d’estranyar que el seu segon digui “quina llàstima” quan el portaveu de les CUP al Parlament de Catalunya parla que els catalans varen sobreviure al franquisme. Un gest com aquest defineix plenament qui són!

El senyor Rivera enganya, coincideix amb el PP i amb Plataforma per Catalunya, coincideix ideològicament. També físicament en les concentracions polítiques a favor de la unitat d’Espanya, com la que es va fer a la plaça de Catalunya el passat 12 d’Octubre o la del dia de la Constitució. De moment no vol sortir a la mateixa foto, no per discrepàncies fonamentals, sinó perquè vol la seva part del pastís, a ser possible més grossa que la dels altres. No vol sortir a la mateixa foto perquè vol mantenir el negoci de la seva paradeta, rés més que això el separa de les altres dues formacions; en definitiva, poc el separa de l’herència sociològica del franquisme, reciclada en nacionalisme español cada cop més intransigent, o potser ingransigent com sempre.

25 de desembre de 2012



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada