21 de maig de 2013

Camisa blava, boina vermella

Aquest dies qui més qui menys - més a Catalunya, menys a Espanya, per no dir quasi ningú - hem posat el crit al cel pel lliurament d’un diploma a la Germandat de combatents de la “División Azul” per part de la delegada del Govern Central a Catalunya, la senyora de los Llanos de Luna.

En les fotografies es veu a una somrient delegada del govern , no sabem si és un riure protocol•lari, forçat o inevitable. No distingim bé al receptor, veiem que porta camisa blava i boina vermella. Ens perdem amb la imatge, en el fet, i obviem els detalls. Potser a algú no li xoqui, però hi ha una artificiositat en la indumentària, la boina vermella juntament amb la camisa blava són una imposició de la dictadura franquista.

Al 1937 Franco va prohibir els partits dins el bàndol rebel, els va unificar a tots en la “F.E.T y de las J.O.N.S” – Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas - . Falange Española y els Carlins – Tradicionalistes – tenien orígens diferents i indumentària diferent, però, ambdós grups polítics, els dos principals del bàndol sollevat, varen perviure forçosament plegats sota el règim de Franco. Varen perviure entre els seus membres aquells que es varen avenir a admetre l’ordre imposat. Els demés, els més idealistes o obtusos, varen ser foragitats o enviats a primera línia de front a veure si queien.

Dels falangistes va quedar la camisa blava i dels tradicionalistes carlins la boina vermella. De la resta de grups l’epítet, J.O.N.S que amb el temps va caure en desús. El lider de la Falànge José Antonio havia mort i també havien mort Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo artífexs de les JONS. Als carlins de la Comunió Tradicionalista no hi havia un lideratge tant clar o com a mínim tan conegut que a hores d’ara ens permetí identificar-lo amb un personatge concret.

Acabada la guerra civil Franco va fer equilibris, malgrat tot no va poder evitar durant un temps la pervivència de les rivalitats entre tradicionalistes i falangistes, el punt culminant de les quals va ser l’atemptat de Begoña al 1942 perpetrat per falangistes contra tradicionalistes. Fet que va costar el càrrec de ministre a Serrano Suñer, “el cuñadísimo” representant de la Falange i al general Varela pel que fa als tradicionalistes.

A partir de llavors els capitostos de la FET varen anar fent la viu-viu com a mascarons de proa ideològics del règim, sense massa poder, però perfectament adaptats a l’autoritarisme franquista recolzat en l’exercit i en les classes dominants de sempre; tals varen ser el casos de Raimundo Fernandez Cuesta, Pilar Primo de Rivera, Giron de Velasco...., durant anys varen anar repetint la cançoneta de “la revolución pendiente”, aquella que havia de crear un estat corporatiu allunyat dels plantejaments burgesos i més proper als interessos dels obrers; productors en deien llavors. Mentre, en realitat, es desenvolupava un estat bàsicament de tall conservador i autoritari que ideològicament coneixem com a franquista i que subjacent en algunes formes encara perviu avui en dia.

L’actual Partit Popular és l’hereu sociològic d’aquell franquisme de tall conservador i autoritari afavoridor de una minoria de privilegiats que entronquen amb les classes aristocràtiques que han detingut el poder a Espanya durant els darrers segles i que han procurat sempre que no canviés res que podés alterar els seus privilegis seculars.

A la pràctica La Falange i les JONS varen quedar diluïdes dins del règim franquista, els seus capitostos s’hi varen adaptar i varen rebre a canvi prebendes i privilegis, els que no varen acceptar-ho fins i tot varen patir persecució, desterrament o presó. Però, malgrat tot, no oblidem que l’aixecament rebel al 36 no hauria estat possible sense el concurs ideològic de la Falange sumat a una gran part de l’exèrcit i als sectors socials que defensaven els seus privilegis de classe.

En comú, tots plegats, tenien una idea d’Espanya, una idea d’un estat uniforme que els va unir en el moment de l’aixecament. Després, Franco, “fusionant-los” els va desactivar i sotmetre als seus designis, la majoria, com hem dit, s’hi varen avenir, obtenint parcel•les de poder o privilegis incontestables.

La història no es repeteix sempre de la mateixa manera però s’imita, avui tots tenim clara l’herència sociològica del franquisme i la veiem ben clara en el Partit Popular. La seva gent, malgrat els seus intents de homologació democràtica , traspuen autoritarisme, soberbia i classisme, a l’hora que defensen els interessos dels de sempre, tenyint el manteniment dels seus privilegis amb vergonyants situacions de corrupció. Però en aquesta historia la pregunta que ens podem fer és on estan els hereus sociològics de la Falange y de les JONS? Aquells que diuen defensar la justícia social i combatre la corrupció, però que en el fons combreguen pel que fa a la forma de l’Estat espanyol amb el PP, quan no són els que exigeixen més mà dura amb Catalunya.

No els hem sentir, ni els sentirem exclamar-se pel que va passar a la caserna de la guàrdia civil de Sant Andreu de la Barca, perquè malgrat no dur la boina vermella, tenen la camisa ben enganxada al cos. Tampoc els sentirem dir res contra el decret d’en Wert, a part de “leitmotivs” aparentment raonables, com la defensa d’una educació no bilungüe, sinó trilingüe. Però no ens deixem enganyar! Arribat el cas, si convé, es tornaran a unificar o els unificaran sota el mateix bàndol, sempre contra Catalunya i a favor dels de sempre.

21 de maig de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada