7 de maig de 2013

El laberint sirià

El més que probable atac israelià ha tornat a posar en el centre informatiu la guerra de Síria. No és que durant aquestes darreres setmanes la guerra, que ja fa més dos anys que durà i que ha costat desenes de milers de morts i fins a 4 milions de refugiats, s’hagués aturat. Senzillament la possible agressió israeliana és més notícia que les matances de l’acorralat règim de l’Assad que encara gaudeix de la protecció de Rússia i Xina.

La notícia ha coincidit a Catalunya amb un reportatge emès aquest darrer cap de setmana per TV3 en el que s’explicaven les fonts d’informació que varen fer creure en l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Irak. Armes que un cop acabada la segona guerra del Golf no varen aparèixer enlloc.

Tant el règim de Irak, abans de la segona guerra del Golf, com el sirià que ara intenta sobreviure són o han estat règims de partit únic. El Baas – Partit del ressorgiment socialista àrab – fou fundat com un partit laic i nacionalista amb diverses branques, però on es va fer amb el poder durant anys fou a Síria i Irak. Malgrat tot, aquests dos països, que ocupen la majoria del que històricament s’anomena “El Creixent Fèrtil” l’origen juntament amb Egipte de les més antigues civilitzacions, varen ser rivals malgrat l’aparent coincidència ideològica.

Tendim, per falta de informació, a la simplificació a creure que els estats són ens nacionals compactes i en la majoria dels casos no és així. Els catalans prou que ho sabem quan viatgem pel món i hem d’explicar que som catalans no espanyols toreros o “bailaoras” amb peineta. L’Estat nació homogeni i compacte, ètnica i culturalment, és cada cop més una quimera i si en algun lloc és dona quelcom aproximat és precisament en els estats/nació d’Europa occidental a la resta del món és tot molt més complex.

En el reportatge emès per televisió de Catalunya respecte de les armes de destrucció massiva que mai varen aparèixer es parlava que fins i tot unitats del propi exercit iraquià estaven amenaçades, en cas de deserció, de rebre atacs am armes químiques o biològiques; armes químiques que per altra banda el règim de Saddam Hussein havia fet servir en gran profusió durant la guerra amb l’Iran (1980-1988) i contra població kurda dins de les seves pròpies fronteres, sense que la comunitat internacional aixequés gaire la veu davant aquests crims.

Costa, sense més explicacions, entendre que unitats del propi exercit estiguin amenaçades d’aquesta manera si ignorem la composició ètnica i religiosa de la població d’un estat, en aquest cas l’iraquià. També si ignorem que encara en ple segle XXI els clans tribals, rivals entre ells, detenen el poder en detriment els uns dels altres. Saddam Hussein era suní, del clan de Takrit. Els sunís a l’Iraq dominaven el partit del poder, el Baas-iraqui. Però els sunís en realitat són una minoria a l’Irak ja que la majoria de la població és shií al igual que la població de l’Iran. Malgrat que religiosament de la mateixa branca de l’islam la població shíi a l’Irak és àrab i a l’Iran és indoirania, amb idiomes i substrats culturals diferents, això ja ens dona una idea de lo enrevessat de tot plegat. És per això que les unitats, no les d'èlit, de l'exèrcit iraquià amb majoria de tropa shií fossin vigilades de prop.

Al contrari que a l’Irak, on durant molts anys la minoria suní va dominar a la majoria shií, a Síria es dona el cas a l’inrevés, el règim autoritari i “dinàstic” dels Assad és de la minoria alauita (aproximadament el 15% de la població) en un país majoritàriament suní. Els alauites són considerats com una branca del shiisme amb el que comparteixen gran part de creences. És per això que Hezbollah, moviment shíi que representa la minoria més important del Liban, que controla la part sud del país i la majoria de la zona oriental – La vall de la Bekaa - és un incondicional aliat del règim sirià. Hezbollah és un declarat i actiu enemic d’Israel encara ara en l’actualitat. Aquesta milícia shií libanesa va plantar cara de forma bastant eficient en la darrera guerra del 2006 amb Israel. Una guerra que va quedar en “taules” o en un fracàs de l’exèrcit israelià que no la va aconseguir foragitar lluny de les seves fronteres.

El Joc d’aliances a Orient Mitjà és i ha estat durant els darrers decennis força complicat. És per això que, durant la primera guerra del Golf al 1991, Síria va enviar forces militars en la coalició internacional contra Saddam Hussein i que els dos països, Irak i Síria, varen viure molts anys enfrontats en estat de màxima tensió, principament durant la guerra entre Irak i Iran als anys vuitanta. Malgrat tot, quan va acabar la segona guerra del Golf algú va plantejar quelcom inversemblant com era que l’armament químic iraquià hagués quedat “dipositat” a Síria. Però també va ser inversemblant, en canvi va passar de debò, que al 1991 una gran part de la força aèria iraquiana es va refugiar dels atacs de l’aviació americana a l’Iran, país amb el que tant sols feia 3 anys havien estat en guerra.

Ara hi ha indicis que o els rebels o les tropes del règim de l’Assad hagin pogut usar armes químiques en els seus enfrontaments. També existeix el perill que part d’aquest armament, d’existir, trobi refugi al Líban en les zones controlades per Hezbollah, cosa per altra banda intolerable per l’Estat d’Israel que ha tingut una part important del seu territori a l’abast dels míssils d’aquesta milícia shií que posseeix una armament relativament sofisticat. No fa gaires dies varen intentar fer entrar un avió teledirigit, un drone de possible factura iraniana, a l’espai aeri israelià. També es podria donar el cas que part de l’arsenal del règim podés caure en mans d’altres faccions i l’ombra d’Al Qaeda apareix de nou.

El mosaic ètnic i religiós de Síria, del Líban també, és complicat i a voltes difícil de copsar . L’exèrcit sirià lliure que combat les tropes del règim està aparentment dividit en diverses faccions. Algunes d’elles, com la formada pels kurds, ja controla el seu propi territori i sembla voler quedar al marge de la lluita. Síria és un autèntic laberint del que desconeixem moltes coses i que s’està convertint en un polvorí que pot esclatar encara de forma més virulenta desestabilitzant totalment la regió i causant , si encara cap, molts més patiments a la població civil. Les grans potències haurien d’arribar a un acord que permetés aturar aquesta massacre, encara que sigui amb un pau vigilada i en precari, possiblement no pot ser d’una altra manera, però tenen una gran responsabilitat que tard o d’hora hauran d’assumir.

7 de maig de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada