Ni punyeter cas

Hem d’obviar, tant com puguem, determinats discursos i determinades declaracions sinó volem que finalment el dubte i el desànim ens facin mal.

Si algú creia que el procés cap a la sobirania seria ràpid estava equivocat, si algú creia que seria fàcil, malgrat l’entusiasme, també! Que ens caurien pedregades des de fora si que ho sabíem. Que des de dins de Catalunya hi hauria qui s’encarregaria de fer la punyeta també ho esperàvem, però a vegades la realitat supera de lluny el que podríem esperar de determinades persones i grups.

Que hi ha gent interessada, per diversos motius, perquè que el procés cap a la independència perdi embranzida, a hores d’ara segur que quasi ningú en té cap dubte. No oblidem, ni menystinguem l’entorpiment que els “vocacionals i sentimentals” sense cap aparent interès concret poden ocasionar. Aquells “identitaris” recalcitrants; que canten allò de “mejor unidos” i que pensen que “sarna con gusto no pica”, també són bastants, la majoria totalment i feliçment desinformats i conduits pels primers.

Aquesta definició o qualificació, “identitari”, quin curiós tomb que ha fet en tan sols uns anys. De qualificar als independentistes catalans, inclús des de cert catalanisme polític, d’eixelebrats sense un projecte plausible i coherent a veure com aquest sentiment “identitari”, en el seu aspecte més caricaturesc, s’estén a hores d’ara per les files de l’espanyolisme que, davant el repte que els suposa la situació actual a Catalunya, són incapaços d’oposar un projecte ni tan sols raonaments més enllà dels sentimentals i de l’amenaçador avís de fer-nos complir una legalitat que la majoria de la gent de Catalunya sent com a injusta i imposada. La democràcia juga a favor nostre. Ho saben! Per això no els queden més arguments que la pastanaga sentimental i el garrot legal; perquè no poden oferir un projecte creïble que garanteixi un futur millor per a la ciutadania de Catalunya.

En aquests moments dins de la política catalana trobem dos grans grups polítics, i els seus corresponents líders, plenament diferenciats, malgrat alguns matisos.

D’una banda el President Mas i el cap de files d’Esquerra L’Oriol Junqueras. El primer possiblement, ho sabia des del primer moment que va fer el pas endavant alineant-se amb el sentiment majoritari del poble de Catalunya, serà devorat pel procés. Per això va fer un plantejament realista i honest, si s’arriba al final, ell ja no continuarà. En Junqueras en canvi, malgrat fa 4 anys al final del tripartit ningú hagués donat cinc cèntims per ERC, ha aconseguit situar el seu partit com a segona força política del Parlament amb aspiracions a ser la primera. Ara, però, li toca subjectar els cavalls, mantenir fermes les regnes. Esquerra no està encara en condicions de ser partit de govern, necessita consolidar-se i acabar el procés de renovació iniciat amb l’actual direcció. Per això fa bé de no fer cas de les enquestes i complir la seva part dels pactes signats. Per cert! Ara a Esquerra també haurien d’estar molt pendents i anar amb molt de compte amb aquells que ara, amb el previst vent a favor, trucaran a la seva porta.

En aquesta mateixa banda és de justícia posar a ICV i a la CUP per raons força clares. Els primers perquè juguen a favor del dret a decidir, malgrat els perd el discurs de sempre, un discurs trampós. Si a Catalunya no és pot fer més és perquè realment no es pot fer més fins que no siguem amos del nostre destí. Cal reptar-los cada vegada que s’omplen la boca contra les retallades i a favor de polítiques socials i preguntar-los com ho farien, quines partides del magre pressupost de la Generalitat suprimirien, perquè els ingressos són els que són malgrat diguin el que diguin.

A l’altre banda, no descobrim res de nou, hi ha els que tots ja sabem.

D’una part el PSC, totalment esquinçat lluitant contra les forces centrífugues que el poden acabar portant a la quasi marginalitat política. Amb un lideratge per part d’en Pere Navarro que l’únic que ha aconseguit ha estat fer-se conèixer, a això hem contribuït tots plegats, fent-li més cas del que es mereix. És un home amb un discurs buit, canviant i contradictori, però cada dia aconsegueix sortir als mitjans i que es parli d’ell. La resta de figures del PSC cada cop estan més alineades al seu canto de la ratlla totalment oposats uns als altres; a un costat els Castells, Tura, Nadal, també la Rocio G. Sempere i l’Àngel Ros entre d’altres enfronts als Corbacho, Chacon, també alguns dels càrrecs de l’actual aparell, hereu i continuador del forjat pels socialistes del cinturo de Barcelona que es varen fer amb el control del partit ja fa anys foragitant de la direcció figures històriques com en Sobrequés. Són gent que veient l’erosió electoral que els provoca Ciutadans i en menor mesura el PP, mantenen un discurs unionista sense cap mena de complex amb la finalitat ben explicita de mantenir càrrecs i quotes de poder.

Sobre el PP de Catalunya no cal estendre’s gaire. A l’Alicia Sanchez Camacho, amb un discurs agressiu i “monocorde”, cada cop se li veu més el plomall. El dinar de la Camarga li costarà molt car, el mateix que la revelació dels seus sobresous. La mateixa gent del seu partit sembla que li estan cada dia més al sobre i si no la substitueixen segurament és per raons tàctiques i per falta de substitut, malgrat el “transfuga” Millo intenta treure el nas cada cop que pot, amb o sense permís dels germans Fernández-Díaz.

Pel que fa a Ciutadans, el seu líder l'Albert Rivera té un discurs semblant, per lo de simple i monocorde, al de la cap de files del PP. Malgrat que alguns intenten veure-li un vernís esquerranós i progressista, així el situen al mapa polític, de fet traspua un autoritarisme inquietant. Vol i diu representar als ciutadans de Catalunya, però fa un discurs totalment contrari als seus interessos. Diu el que diu perquè sap que té un mercat, aquell del sentiment “identitari” espanyolista i pretesament irredent del catalanisme . Té el discurs que tindria UPyD perquè sap que si no el fa ell li farà la Rosa Diez i ell vol continuar liderant el “cotarro” sense cap tipus de competència.

Per últim tenim a en Duran, malgrat estar alineat en aquest banda, ell juga en una altra dimensió. Està fent, ja li ha fet, un gran mal a CiU. Convergència Democràtica farà bé de lligar-lo en curt i si és possible fer-lo sortir de l’escena política. Siguem realistes Unió no compta, massa protagonisme per tant poc pes, és com un soufflé que és pot acabar ensorrant, però segons com ho faci pot fer mal precisament pel protagonisme excessiu que han aconseguit al llarg del temps. Si CDC no pren una determinació amb en Duran, del procés cap l’Estat propi no només podria sortir cremat i desgastat el President Mas sinó també tot el partit. Algú, ja tocaria, ha de començar a aclarir quins interessos té en Duran, quin poder té sobre la coalició que ningú s’atreveix a posar-li aturador. Potser en Duran sap massa coses del que el grup de CiU ha fet i desfet durant tants anys al Parlament espanyol; dels pactes i dels compromisos, més o menys foscos que hi ha pogut haver. Potser per això ningú es veu amb cor amb ell.

Un cop tenim clar el plànol, el dibuix, on estan situats uns i altres, el perquè diuen el que diuen els uns i els altres, hem d’obviar tant com puguem determinats discursos, no fer-los ressò, no deixar-nos desanimar, en definitiva, ni punyeter cas! Hem de seguir endavant recolzant aquells que de debò ens estan demostrant fins avui que volen liderar el procés cap a l’Estat propi i que avui per avui compten amb la majoria del suport de l’electorat de Catalunya, no ho oblidem!

17 de juny de 2013